«Jewish literature: a very short introduction»

Stavans, Ilan. Jewish literature: a very short introduction. New York: Oxford University Press, 2021. XXII, 150 p. ISBN 978-0-19-007697-9.

Oxford University Press va encetar l’any 1995 una col·lecció que, sota l’encapçalament Very Short Introduction, publica assajos molt breus realitzats per especialistes de diferents àmbits, que tracten una gran varietat de disciplines. Aquestes obres van destinades tant al públic en general com també als estudiosos en la matèria.

Ilan Stavans, el prolífic i sovint polèmic professor universitari, escriptor, traductor, autor de contes infantils, guionista i presentador, va publicar el proppassat juliol, en aquesta sèrie, un assaig que amb el títol Jewish literature vol oferir una visió general de la literatura jueva des del 1492 fins ara, per bé que fa crides constants als creadors jueus anteriors a la dita data. L’autor divideix el seu estudi en la introducció, 10 capítols i un epíleg. El contingut és de rigor irregular, i hi ha mancances inevitables en una obra que ha de ser necessàriament breu. El que sí que trobem criticable, en canvi, és que no hagi estat capaç d’evitar els tòpics quan tracta, sota un prisma d’uniformitat,[1] les comunitats jueves que es van desenvolupar a la península Ibèrica fins la seva decadència i desaparició total. Es refereix a l’«Espanya medieval», atribuint a un concepte geogràfic les característiques pròpies d’una realitat política que no ho fou fins segles més tard. I que tot i haver esdevingut un estat centralista, no ha aconseguit esborrar les diferències de les diverses nacions que el configuren. El fet no és baladí perquè, assumint aquest error històric, Stavans distorsiona inevitablement el paper que van jugar els jueus que van viure i desenvolupar les seves activitats, en aquest cas literàries, a les comunitats de la Península. Aquestes comunitats estaven ben diferenciades, entre més coses, per raó de llengua i de la particular relació que mantenien amb les autoritats dels diferents regnes peninsulars. Fa anys que diversos estudiosos d’arreu publiquen el resultat de les seves recerques[2] amb l’objectiu de corregir la tendència de tractar com un tot unitari la llengua, l’organització jurídica, la producció literària, l’activitat comercial, la litúrgia i, en resum, els costums diversos dels jueus que van viure als territoris que més tard serien, per grat o per força, Espanya.

També trobem inexacte parlar de la «Convivència» de les tres cultures. Aquest és un concepte que s’ha idealitzat; si realment la dita convivència hagués existit, no hauria acabat com ho va fer, amb episodis d’una violència extrema. Durant dècades hi va haver un brou de cultiu en contra de la diferència, que va desembocar en el rebuig a tot el que s’allunyés de l’ordre polític, social i religiós establerts.

Abans ja hem dit que la característica definidora de la col·lecció on s’emmarca Jewish literature és la brevetat, la qual cosa no permet a l’autor estendre’s i, òbviament, ha de deixar moltes coses al tinter. No obstant això, potser hauria hagut d’esmentar alguns autors jueus catalans medievals que van fer aportacions literàries originals i d’impacte. Pensem, per exemple, en Avraham Ben Xemuel ibn Khasdai,[3] Moixé ben Nakhman[4] o Meixul·lam ben Xelomó,[5] per citar-ne només tres.

Deixant això de banda, Stavans fa, al nostre entendre, aportacions no només originals sinó també molt aclaridores. Els que ens dediquem a l’estudi del judaisme sabem que qualsevol terme que en deriva és complex de definir i sovint s’escapa dels paràmetres que ens són útils per explicar altres identitats, religions o literatures. Tothom pot estar d’acord a atribuir a la llengua l’element determinant per classificar una literatura. Així doncs, parlem amb comoditat de la literatura russa, l’anglesa, la francesa, la catalana, etc. i, si no actuem amb segones intencions, ens entenem perfectament. El cas de la literatura jueva és més complicat. Parlar de literatura hebrea o de literatura ídix no és el mateix que referir-nos a la literatura jueva, i per bé que ambdues en formen part, cal afegir-hi una gran varietat d’obres escrites en les llengües d’escriptors jueus que han viscut o que viuen a la diàspora.

El debat per definir què és la literatura jueva no és pas nou, i ha estat motiu de discussió per part d’autors, lectors i editors que no sempre s’han posat d’acord a acotar-ne els límits. En aquest sentit, Stavans fa una proposta lúcida i difícil de rebatre.

Què fa que un llibre jueu sigui jueu? Segons Stavans, depèn de tres factors: contingut, autoria i lectors. Aquests darrers són l’element que desbloqueja un llibre perquè sigui considerat definitivament com a jueu. La literatura jueva moderna és jueva perquè destil·la una sensibilitat i un neguit que van més enllà d’un territori; transcendeix la geografia. D’altra banda, expressa un sentiment de pertinença entorn d’aspectes existencials sovint desconcertants però arrelats a la pròpia història. Composta de flaixos d’esclat i de refús, no té com a objectiu la revelació divina, com la Torà i el Talmud, però tampoc no se n’allunya, en el sentit que es plau d’exhibir les debilitats humanes. Els autors d’aquesta literatura, sempre ambivalents pel que fa l’arrelament, marcats per una migració constant, convertits en viatgers a través del temps i de l’espai -com els mestres talmúdics-, podrien haver fracassat en l’intent de construir una producció sòlida i coherent amb el món aliè i la seva identitat. No obstant això, han convertit aquests elements en una fórmula d’èxit; han produït una quantitat ingent d’obres mestres, que redefineixen constantment el que entenem per literatura. La demostració d’aquest extrem la tenim en la quantitat de jueus que han rebut el Premi Nobel de Literatura. Obres escrites en diferents llengües i associades a gèneres diversos que han obtingut el favor de la crítica i del públic, i que podem reconèixer com a jueves.

En aquest sentit, Stavans aprofita el seu assaig per explicar-nos què entén ell per literatura. Amplia els horitzons d’aquest concepte amb arguments innovadors i convincents, sense arribar a ser radicals. Històries, narracions, contes, poemes, assajos, llibres infantils, memòries... són literatura. Però Stavans també engloba en aquest concepte el que ell anomena «altres artefactes similars». Il·lustra el fet amb exemples de creadors jueus que van des de Bob Dylan,[6] Art Spiegelman,[7] o Woody Allen.[8] També inclou dins l’àmbit de la literatura la traducció i la crítica literària. De la mateixa manera que acceptem que ara un llibre no és igual que quan s’inventà la impremta, també quan parlem de què és la literatura hem d’eixamplar els límits.

També és destacable la defensa que fa de la llibertat de què ha de gaudir el traductor en relació al text original que versiona. Una llibertat creadora que no només s’ha d’entendre sinó que s’ha de promoure perquè, a parer seu, el traductor té la responsabilitat d’estampar el seu segell d’obra creativa i, en certa mesura, nova de trinca. Stavans mateix posa en pràctica això que ell predica.[9] Les seves traduccions s’allunyen sensiblement de la font original. Mai no oblida l’essència d’allò que l’original vol transmetre, però l’adapta, això sí, a l’època, al públic i al tarannà del traductor.

Per tot plegat, la lectura de Jewish literature es converteix en un viatge estimulant; Stavans salta d’un autor a un altre sense aferrar-se ni al temps ni a l’espai. A la manera de la metodologia talmúdica, sembla que es perdi sovint per laberints aparentment inconnexos, però en realitat ens porta a l’objectiu que s’ha marcat i aconsegueix que el lector assoleixi una visió panoràmica de la literatura jueva i l’interès d’aprofundir-hi més. Per això, i a desgrat de les inexactituds i mancances que hi hem detectat, és una obra molt recomanable i digne de formar part de la biblioteca de qualsevol persona interessada en el judaisme en general i en la literatura jueva, en particular.

Tessa Calders i Artís
Presidenta de l'Institut d'Estudis Món Juïc