Il materiale emotivo. Roma: Rodeo Drive: RAI Cinema; Paris: Mon Voisin productions, 2021. Pel·lícula. 102 min. Direcció: Sergio Castellitto; guió: Ettore Scola, Furio Scarpelli, Silvia Scola, Margaret Mazzantini, Sergio Castellitto; intèrprets: Ettore Scola, Furio Scarpelli, Silvia Scola, Margaret Mazzantini, Sergio Castellitto. Títol a Espanya: Una librería en París.
Quantes pel·lícules coneixes que tinguin com a escenari principal una llibreria? Aquest és el cas de la ressenya d’avui, la pel·lícula que s’ha estrenat recentment Una librería en París, del director Sergio Castellitto. Basada en una obra de teatre titulada Il materiale emotivo ‒que és el títol original de la pel·lícula‒, Castellitto no només decideix dirigir, sinó que també protagonitza aquesta íntima i fresca història d’un llibreter italià que treballa i viu a la seva llibreria, amb la seva filla en cadira de rodes.
Vincenzo (Sergio Castellitto) viu una vida tranquil·la, dedicada completament a la seva feina i a cuidar de la seva filla Albertine (Matilda de Angelis), que va quedar-se sense mobilitat a les cames per un terrible accident. És en aquest punt quan apareix per casualitat Yolande (Bérénice Bejo), una actriu molt poc coneguda que treballa al teatre que es troba tot just darrere de la llibreria.
Yolande és, com molts actors, excèntrica i egocèntrica, i dins d’un experiment dut a terme pel seu director de teatre, intenta trobar material emotiu en totes les persones que troba, i Vincenzo cau davant del seu encant, i comença a adonar-se que la vida passa pel davant tan ràpidament, que no es pot perdre el temps.
El paper de la llibreria és essencial i es converteix en un personatge més de la història, ja que és l’epicentre d’absolutament tot, i els seus llibres serveixen com a referència per a moltes de les escenes. Yolande, una dona accelerada i histriònica, no té temps per llegir, i per això demana a Vincenzo que li recomani llibres curts, que li doni temps a llegir al metro abans d’arribar a casa. I només la separen tres parades!
Tot tipus de personatges acudeixen a la llibreria per una raó o una altra i participen d’alguna manera en la seva existència: per exemple, el fisioterapeuta d’Albertine li demana a Vincenzo que restauri i enquaderni una sèrie de receptes i reflexions de la seva mare; o el cambrer italià que cada dia li porta el cafè li recomana que deixi els llibres i es dediqui al vi, ja que té molta més sortida.
El fet que l’Albertine segueixi traumatitzada quatre anys després del seu accident i hagi decidit no parlar ni sortir de casa complica la vida de Vincenzo, que mai es queixa i, de fet, es resigna a viure una vida limitada per les atencions que necessita la seva filla. L’arribada de Yolande trasbalsarà tot el que pensa i donarà lloc a escenes divertides i que sens dubte portaran molts canvis a la seva vida.
El film no s’allunya de l’origen teatral del text, ja que totes les escenes tret d‘una tenen lloc al petit carrer on Vincenzo té la llibreria. Això aporta una sensació de costumisme i familiaritat amb tots els personatges: el músic del carrer, la florista i, per suposat, els actors del teatre. Val a dir que trobem alguns dels personatges massa sobreactuats, segurament per l’objectiu del director i protagonista de traslladar l’experiència de l’actuació teatral al cinema, però en alguns moments s’apropa a l’absurd i ens allunya de la història.
Per tant, el paper de la llibreria al film no és ni molt menys anecdòtic, de fet, no es podria substituir per una cafeteria o un forn de pa. Els llibres, les històries que amaguen al seu interior, la relació amb el protagonista i els seus somnis de viure una vida més completa de la que viu, són claus en el desenvolupament de la història.
No són poques les llibreries que, d’una manera o altra, han tingut un paper protagonista en la ficció. Un dels casos més propers en el temps i en la localització és La librería, d’Isabel Coixet, una història protagonitzada per Emily Mortimer, ambientada als anys cinquanta i amb la llibreria com l’epicentre de tota l’acció. Tampoc podem oblidar un clàssic com és La història interminable, un llibre convertit en pel·lícula de culte on sense la llibreria d’en Koreander res hauria tingut lloc; o Abans de la posta (Before sunset) la seqüela d’Abans del’alba (Before sunrise), de Richard Linklater, on dos desconeguts que s’havien conegut en un tren a Viena es retroben 10 anys després en una llibreria a París.
A la televisió, les llibreries també tenen el seu espai, com passa a la primera temporada de You de Netflix, on treballa l’intimidant protagonista mentre fa recerca sobre la vida i gustos de la noia a la qual persegueix. I els llibres són molt importants a una sèrie de culte com és Buffy, la caçavampirs (Buffy the vampire slayer), una sèrie fantàstica on la biblioteca i la llibreria són els espais de reunió per aconseguir informació sobre els monstres i descobrir com derrotar-los.
Sens dubte, les llibreries són un recurs molt visual per a la ficció, principalment perquè aporten aquest toc d’excel·lència i prestigi. Tothom que hi passi és una persona interessant, creativa o amb una història que explicar, i els llibres que hi ha ajuden a definir els personatges, els seus gustos, les seves inquietuds, obsessions… Estem segurs que seguirem veient moltes llibreries a la ficció, i creuem el dits perquè no es converteixin en vinoteques.
Enric Zapatero
Consultor documental i gestor de continguts digitals a NUBILUM
Afegeix un nou comentari