Loxley, Simon. La belleza de los tipos. Trad., Esther Monzó. València: Campgràfic, 2021. 252 p. ISBN 978-84-96657-59-5. 28 €.
Malgrat que, per temàtica, semblaria un llibre adreçat bàsicament a gent interessada en el disseny gràfic, també pot gaudir-ne qualsevol lector inquiet perquè l’autor, a través de les explicacions que acompanyen cada tipografia, ens apropa a la història de la comunicació impresa des de Gutenberg fins als nostres dies.
Simon Loxley (Suffolk, Anglaterra) és un reconegut dissenyador gràfic i professor que ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la història de la tipografia. Des de 2006 és el dissenyador i editor de la revista Ultrabold per a la St. Bride Library de Londres. Per als seus treballs podeu consultar la seva pàgina web: https://www.simonloxley.com.
La belleza de los tipos fa un recorregut per la història de la tipografia a través d’una tria personal de cinquanta fonts. Hi trobareu totes les imprescindibles, ja sigui perquè formen part del cànon clàssic o perquè van marcar algun punt d’inflexió o una època determinada. També en trobareu algunes de més particulars, com el braille o les creades per als idiomes tuàregs o dels pobles indígenes americans com els tulalips, mostrant la clara intenció de Loxley de remarcar la importància que té per a la pervivència de moltes llengües que tinguin una representació tipogràfica dels seus idiomes (i, doncs, de la seva cultura i de la seva forma de relacionar-se amb el món).
A cada una de les cinquanta tipografies hi dedica unes quatre pàgines (el llibre té un format generós, 23,5 x 17 cm), una de les quals és una mostra de la lletra en qüestió o d’algun ús que se n’hagi fet. Encapçala cada capítol amb una petita fitxa amb la data de la seva aparició (fins on se sap), els dissenyadors i el país on va crear-se (bàsicament, els creadors són britànics, francesos, nord-americans i, sobretot en els seus inicis, alemanys i italians). Com a curiositat, també hi apareix la Super Veloz, un disseny enginyós i innovador del català Joan Trochut.
Els primers articles, coincidint amb el sorgiment de la impremta, són un recorregut històric d’aquest salt cultural que va representar la possibilitat de fer arribar els llibres a moltíssima més gent. Des dels inicis amb Gutenberg, a l’auge cultural venecià, amb el contrapès de França i ben aviat de Gran Bretanya (i més endavant dels Estats Units), les tipografies van anar de la mà dels imperis de cada moment, en tant que al final, les fonts, amb les seves formes, transmeten una manera de pensar, de fer o de reivindicar. Potser no del tot al començament, quan Gutenberg reproduïa les formes de l’escriptura manual dels monjos (cosa que va facilitar una ràpida identificació dels lectors amb el que podien trobar en els caríssims llibres manuscrits), però fins i tot aquesta lletra (la gòtica), que va perviure a Alemanya per als llibres de text, va convertir-se en una forma d’identitat nacional. Paradoxalment el 1941 la van prohibir els nazis per suposar-se-li un origen jueu.
Pocs anys després de l’aparició de la impremta, a Venècia, els referents culturals van ser uns altres, els clàssics grecs i romans, i les lletres comencen a transmetre al lector un missatge addicional al text.
L’autor també ens parla dels primers tipògrafs, sovint artesans que, amb punxons, esculpien cada lletra, en una imatge especular sobre metall dur, generalment acer. Lògicament la qualitat dels caràcters tenia molt a veure amb la traça d’aquest punxonista, però no només, les tintes, els papers, l’impressor, afectaven el resultat final. De fet, ben aviat alguns dels dissenyadors, per garantir la qualitat de les seves creacions, fabricaren les seves pròpies tintes i experimentaren amb els papers per crear impressions millors (el conegut Baskerville en podria ser un bon exemple, fins al punt que no venia les seves tipografies perquè perdia el control de la qualitat i idoneïtat en mans d’altri).
I, és clar, parlant dels tipògrafs, apareix un recull de personatges singulars amb curioses (i sucoses) anècdotes no sempre prou edificants (la pirateria tipogràfica, tan bescantada actualment, era una pràctica habitual entre foneries, incloent accions que avui qualificaríem d’espionatge industrial).
Com hem comentat abans, no es poden separar les tipografies del seu moment històric, la cartelleria de gran format va fer aparèixer fonts pensades per a aquest ús i que no funcionarien en un llibre, oimés, en tenir un caràcter comercial, era important que es diferenciessin clarament d’altres competidors, cosa que va permetre un auge de tipografies més o menys singulars.
També l’alfabetització, cada vegada més generalitzada, dugué implícita una major demanda de productes impresos que el mètode clàssic de composició tipogràfica (anar posant els caràcters d’un en un) no podia abastar. La innovació va venir dels Estats Units cap al 1886 de la mà de Monotype (lletra a lletra) i Linotype (per línies), quan van idear un mètode que fonia al moment cada lletra o línia que es necessitava. Com a curiositat, aquest sistema encara el vaig poder veure en una llunyana visita a El Noticiero Universal, un diari que es feia a Barcelona.
Els nous sistemes van dur a la ruïna moltes foneries i d’altres es van agrupar i contraatacar amb la creació de famílies tipogràfiques i cossos diferents. Alguns van recuperar tipus antics que havien caigut en desús i d’altres van tornar a buscar el control total d’edició venent qualitat (la popularització de la impressió, la cerca de la reducció de costos i la rapidesa amb què s’havien de fer les edicions van dur a una perceptible reducció de qualitat).
El 1950 va aparèixer un nou avanç tecnològic que canviaria, de nou, la forma de treballar. Van aparèixer les fotocomponedores, les matrius es van substituir per negatius fotogràfics, unes llargues botifarres de text que després s’havien de retallar i muntar pacientment per fer la maquetació, me’n vaig fer un fart. Teníem només dues tipografies, la Times i l’Helvetica, en uns pocs cossos limitats, i cada correcció (repetir tota la galerada era caríssim) comportava imprimir la línia o paraula i enganxar-la amb precisió sobre l’error. Al mercat hi havia més tipografies, és clar, però tenien preus prohibitius (a banda, canviar de tipografia volia dir canviar les matrius de la màquina, que era prou entretingut).
Un mètode encara més artesanal, pensat en aquest cas per a les oficines (amb pressupost generós o amants de les novetats), van ser les IBM Composer, una mena de màquines d’escriure elèctriques amb unes boles on hi havia les lletres (cada cop que havies de canviar de cos, posar una cursiva, una negreta, etc., havies de canviar les fràgils i costoses boles). La màquina tenia una memòria d’un parell de fulls i era una delícia veure-la escriure com si fos un teletip.
També hi havia un sistema on les lletres es distribuïen en forma de margarida. Va ser un precursor del nou sistema que encara és vigent i que tornaria a canviar la relació de la tipografia amb la forma d’imprimir: els ordinadors, que de seguida van començar a poder maquetar pàgines senceres, incloses fotografies! (amb una qualitat pionera que, ja aleshores, tot i l’entusiasme, era prou justeta).
Amb els ordinadors es va tenir accés a moltes més tipografies («moltes més» vol dir 13 amb els primers Postscript, això sí, en ser vectorials, eren escalables a moltes mides, al contrari d’abans, que cada cos necessitava una matriu específica). De totes maneres, en molt poc temps els programes van anar incorporant tipografies (els primers CorelDraw! en duien moltíssimes) i ara, per Internet, tenim al nostre abast una quantitat gairebé infinita de fonts gratuïtes (no sempre de la mateixa qualitat, tot i que la selecció natural ha eliminat les més deficients). Tanta oferta, en mans d’usuaris no experts, ha propiciat campanyes per part de persones saberudes amb poca feina contra innocents tipografies com la Comic Sans (Loxley no gosa posar-se massa amb els talibans), l’Optima, la Neuland i fins i tot la incombustible Helvètica. Els nous tipògrafs (amb eines molt precises a l’abast de tothom que hi estigui interessat) malden per vendre els seus dissenys, tot i que sovint només estan a l’abast de grans corporacions disposades a pagar per crear marca, d’amics o per a ús propi (vaja, com antigament; Gutenberg va tenir més èxit en el propòsit de difondre la Bíblia que en el de fer-se ric).
En resum, amb La belleza de los tipos, tindreu a mans una visió sobre aquesta meravella que és omnipresent a les nostres vides, les tipografies, que han ajudat a conformar la humanitat tal com és, a fer més llegidors els textos o transmetre missatges i visions del món diferents; cada una amb la seva història (molt ben explicada per l’autor).
Un llibre que, malgrat la seva aparent especialització, fa de molt bon llegir, amb capítols curts, una bibliografia prou completa i unes imatges de les tipografies o de les seves aplicacions que ens ajuden a veure les subtilitats de cada disseny.
Carles Molins i Sabater
Dissenyador gràfic
Afegeix un nou comentari