Bompiani, Valentino. Il mestiere dell’editore. Dueville: Ronzani, 2022. 177 p. (Storia e culture del libro. Documenta; 13). ISBN 978-88-4911-99-2. 14 €.
Llibre publicat originalment en 1988 i ara reeditat en paper i en versió digital, és el darrer volum d’una trilogia de caràcter autobiogràfic precedit per Via privata de 1973 (que serà reeditat el 2023) i Dialoghi a distanza de 1986, de l’editor italià Valentino Bompiani. A part d’aquests tres llibres, i de la seva feina com a editor, Bompiani va escriure diverses obres de teatre.
Aquest volum consta de tres parts: en la primera ens parla dels «precursors» vuitcentistes, els editors italians que van viure de ple la lluita per la unificació d’Itàlia, després de la Primera Guerra Mundial i alguns, ell entre d’altres, la Itàlia feixista i la derrota de la Segona Guerra Mundial. La segona part és un recull d’anècdotes, viatges, contactes amb els autors i amb altres editors, principalment americans i francesos, i la tercera és una entrevista que li fa el poeta i filòsof Marco Guzzi.
Cal remarcar que, per a la majoria de nosaltres, alguns dels noms que destaca Bompiani és possible que siguin desconeguts, ja que són editors que van fer la seva feina en el marc lingüístic i territorial de l’actual Itàlia, però que en aquells moments històrics eren personatges llombards, toscans, piemontesos, vènets o romans.
Per exemple Giuseppe Pomba, a principis del XIX, sota el domini austríac, publica un llibre impensable en el seu moment: La bellezza della lingua toscana. Publica clàssics grecs i llatins i una primera reedició d’I promessi sposi (Els promesos) de Manzoni. El 1837 passa un mes a la presó per importar llibres prohibits de França. Fou l’editor d’una gran obra que també ha estat traduïda al castellà i a molts altres idiomes: Storia universale de Cesare Cantù.
Le Monnier comença a publicar llibres republicans, impresos a Marsella i entrats a Toscana clandestinament. Crea col·leccions que són programes d’italianitat (Ariosto, Petrarca...) o autèntics programes polítics com Delle nuove speranze d’Italia de Niccolò Tommaseo, també autor del Dizionario della lingua italiana en 8 volums.
De Nicola Zanichelli destaca la seva activitat com a llibreter, que el porta a la presó acusat de recomanar llibres prohibits. Al 1859 la llibreria és utilitzada com a centre de reclutament de voluntaris per a l’exèrcit piemontès. Al 1864 l’activitat editorial és intensa, publica L’origine delle specie i crea les edicions Elzevirianes amb la màxima cura en l’elecció del paper, la tipografia, i arriba a editar les Elegie romane de Gabrielle D’Annunzio el 1892.
Adriano Salani el 1862 tenia dos somnis: Roma per a Itàlia i una Monotype per a l’editorial. Edita cançoners patriòtics, novel·les populars, històries de crònica negra i també originalitats com una Divina comedia en prosa amb textos confrontats. Avui, l’editorial continua viva.
Emilio Treves, jueu de Trieste, era traductor, periodista, autor de teatre i combatent amb els Cacciatori delle Alpi de Garibaldi. El 1869 funda Corriere di Milano, precursor del Corriere della sera. Va editar el llibre més popular durant molts anys i a molts països: Cuore, d’Edmondo De Amicis. Editor de Gabrielle D’Annunzio, una vegada, discutint d’honoraris, aquest li va deixar anar: «Jo soc un animal de luxe, i el superflu m’és tan necessari com respirar». Quan va morir Treves, D’Annunzio passa a Mondadori, on publicarà la seva Opera Omnia.
Giulio Cesare Sansoni, a partir de 1876 entra al món de la filologia europea i entre d’altres publica l’obra de Jacob Burckhardt La civiltà del Rinascimento in Italia. El 1877 comença la monumental edició de les Opere de Vasari i bateja la impremta Tipografia Vasariana. Quan mor, la seva vídua continua amb el negoci fins que el 1932 es ven a Giovanni Gentile, que al 1976 el ven a Rizzoli i actualment forma part del grup Mondadori.
Els Laterza són, segons Bompiani, els últims editors vuitcentistes que han ensenyat i transmès al Novecento el gust simple i sever dels nostres pares. Van europeïtzar Itàlia amb la Biblioteca di cultura moderna. Mussolini no va voler editar els seus discursos amb Laterza per ser l’editor de Benedetto Croce. Quan el van recriminar per no editar llibres feixistes va respondre: «porteu-me un bon llibre feixista i l’imprimiré immediatament». Actualment segueix editant com Editori Laterza.
D’origen suís, Ulrico Hoepli arriba a Milà el 1870 i funda una editorial que avui, 150 anys després, continua publicant. La tasca de divulgació tècnica i científica va ser molt important gràcies als Manuali Hoepli i també destaca per una obsessió amb Dante Alighieri: Dantologia, Studi danteschi, Enciclopedia dantesca, etc. culminant aquesta tasca amb l’edició del Codice Trivulziano 1.080, manuscrit de la Divina Comedia. El 1930, fa una edició especial del Virgili de Petrarca amb motiu del bimil·lenari del naixement del gran romà. Els bombardejos de la Segona Guerra Mundial van destruir la major part dels arxius i edificis. Van recomençar pràcticament de zero.
Giovanni Battista Sonzogno fou bàsicament un divulgador, amb la Collana degli antichi storici greci volgarizzati. Entre 1824 i 1836, 60 volums de butxaca de la Biblioteca economico-portatile di educazione. Setmanaris il·lustrats de gran difusió com Lo spirito folleto, La laterna magica o L’emporio pittoresco que venia 60.000 exemplars. El 1866 imprimia la Gazzetta de Milano que va transformar en Il Secolo que durà 75 anys.
Angelo Sommaruga va ser un editor molt controvertit, processat el 1885 pels continguts del setmanari satíric Forche caudine, un dels artífexs del qual va ser Giosuè Carducci, anticlerical declarat i primer Premi Nobel de Literatura italià. Sommaruga es va exiliar i va fer fortuna a l’Argentina i a França com a editor de premsa i marxant d’art. Va tornar ja vell a Milà, on va morir el 1941.
Angelo Fortunato Formiggini, tot i exercir l’activitat editorial al segle XX, se’l considera un vuitcentista tardà. El 1924 va publicar una biografia de Mussolini, del qual va dir que era «ignorant com una vaca espanyola», però la seva petjada ha quedat com l’editor del riure. Va incloure 108 volums il·lustrats de Wilde, Marcial, Swift, etc. en la col·lecció «Classici del ridere». El 1938 no va poder suportar la pressió sobre els jueus i va tornar de Roma a Mòdena per suïcidar-se.
Angelo Rizzoli era, segons Bompiani, un jugador nat. Explica anècdotes sobre les seves dèries i deliris de grandesa. Va comprar un parell de revistes a Mondadori i després va ressuscitar la Biblioteca universale de Sonzogno amb un llarg èxit de vendes. També va intentar comprar Corriere della sera però no se’n va sortir. Actualment Rizzoli Libri és una marca del grup Mondadori.
Arnoldo Mondadori sens dubte l’editor italià més influent del segle XX, va ser l’artífex del pas de l’artesania a la indústria. Segons ell «l’editor artesà explora; l’industrial, consagra». Els cinc anys posteriors a la Segona Guerra Mundial va editar més de 300 títols des de la tipografia de Verona. Va ser l’editor d’Ungaretti, es va inventar l’Opera Omnia de D’Annunzio i va crear l’imperi Mondadori que va dirigir primer i tutelar després fins la seva mort.
En el segon apartat, on parla d’ell mateix, Bompiani teoritza sobre les diferents característiques que poden tenir els editors. Parla de l’editor ideològic, el literari, el tipògraf, el llibreter, l’hereu, l’enciclopèdic, el popular, el d’intervenció immediata i el protagonista. Considera que l’abecé del treball editorial es basa en la frase «Escull un amic deu anys abans que et pugui servir».
Ben jove, al 1928, va dirigir l’editorial Unitas. El van despatxar quan es va negar a editar un fals Promessi sposi d’un tal Guido da Verona, pretesa posada al dia de l’obra de Manzoni. Poc abans de la beatificació de Don Bosco, en va editar una biografia, que es va imprimir a la impremta dels Salesians, la mateixa on s’estava imprimint Gli indifferenti primera novel·la d’Alberto Moravia. Va ser bon amic i editor de Pirandello i el 1938 va introduir la literatura nord-americana amb John Steinbeck, Erskine Caldwell i altres en traduccions de Pavese, Eugenio Montale i Elio Vittorini que, a més, va dirigir la col·lecció Americana, que el règim feixista va prohibir el 1941 i en va segrestar tots els llibres. La col·lecció Idee nuove publica autors com Jaspers, Unamuno, Ortega y Gasset en contraposició a la filosofia crociana.
El 1945 torna a una Florència destruïda per les bombes i comença la recuperació dels autors com Gadda, Pratolini, Montale. Noves traduccions, nous projectes després de la desfeta. El 1946 va a París a contractar les obres de Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, visitar André Malraux i Camus. A un jove Umberto Eco li encomana la direcció d’Idee nuove, on publica des de Saussure a Woody Allen. Quan llegeix l’original d’Il nome della Rosa Bompiani exclama «Al·leluia! Al·leluia!» I neix un dels llibres més populars de la literatura contemporània.
Però la gran obra de Bompiani es comença a gestar entre 1936 i 1938 i n’apareix el primer volum el 1947, i fins 18 anys més tard no es completa. A l’editorial l’anomenaven «L’Arca di Noè», es tracta del Dizionario letterario Bompiani delle opere e dei personaggi di tutti i tempi e di tutte le letterature.
El llibre s’acaba amb un qüestionari / entrevista on expressa moltes idees sobre la seva vocació d’editor, els avatars que el van dur a dedicar-hi tota una vida que estava predestinada a la Marina i resum la seva activitat vital com «el plaer de fer llegir als amics i als altres els llibres que m’han plagut». I com a editor, la seva única ambició és que algú li pugui dir «gràcies per existir». Va morir a Milà el 1992.
Actualment, l’editorial Bompiani, després de passar per les mans de Fiat Group, RCS Libri, de Mondadori, del Fininvest de Berlusconi, el tribunal de la competència en va ordenar la venda i ara pertany al grup Giunti, el segon d’Itàlia per facturació.
Antoni Estela Barnet
Alumne de la Universitat de l’Experiència
Afegeix un nou comentari