Orner, Peter. ¿Hay alguien ahí?: apuntes sobre vivir para leer y leer para vivir. Trad., Damián Tullio; ilust., Eric Orner. Móstoles: Chai Editora, 2020. 273 p. ISBN 978-84-124982-5-7. 21 €.
Un home sol en un garatge. Prestatgeries plenes a vessar, piles de llibres al terra, neumàtics, un casc trencat i uns potents focus de llum. Així ens rep Peter Orner al seu espai, la seva oficina. D’aquest escenari sorgeix ¿Hay alguien ahí?, un assaig sobre la lectura i l’escriptura construït sobre diferents episodis de la vida de l’autor. Amb aquestes vivències com a teló de fons, Orner crea diàlegs amb obres literàries per tractar una gran diversitat de temes, des de l’esfera més intimista i sentimental fins a la més universal. El més destacat d’aquesta dinàmica és que l’autor crea una espècie de joc on s’erigeix com a hàbil creador de relats entre llibres.
Peter Orner és un autor i professor d’universitat nord-americà. Ha publicat dues novel·les i tres llibres de relats. És conegut sobretot per aquesta última faceta, ja que els seus contes han aparegut en diverses publicacions com ara a The New Yorker, The New York Times o Paris Review, entre d’altres. Segurament per això ¿Hay alguien ahí? també pot llegir-se com un recull d’històries curtes. L’obra va ser finalista del National Book Critics Circle Award.
El llibre està estructurat en tres parts diferenciades, encapçalades per uns «Apuntes para una introducción» on l’autor ens ubica al seu garatge, el seu lloc de reclusió i lectura per excel·lència. És allà on Orner dialoga amb altres autors, reflexiona i pren consciència que «voy a estar muerto antes de que pueda leer una cuarta parte de los libros guardados aquí». És també en aquest racó on va gestar aquest llibre, primer en forma de dietari amb meditacions literàries i que amb el temps va convertir-se en l’obra que ens ocupa.
La primera part, «A veces creo que nos están poniendo a prueba», està dedicada a les pèrdues –no necessàriament causades per la mort– d’éssers estimats i explora estratègies per tirar endavant. Evoca imatges de les obres de Txékhov, Kafka i Eudora Welty, a qui idolatra. Medita sobre el rol dels contes, que «naufragan cuando se los lee una única vez», i ens en recepta un de Breece D’J Pancake per si mai el necessitem: «"El primer día de invierno" es uno de esos cuentos que tienen el poder de salvar a alguien, aunque no a su autor».
La part titulada «Deja que te ponga un huevo» es centra en l’equilibri ideal entre la solitud i la necessitat de relacionar-nos. L’autor explora la complexitat de les relacions humanes i reflexiona sobre històries i situacions de persones i personatges que es busquen i mai no s’arriben a trobar. L’autor s’expressa amb gran intimitat i sensibilitat, i rememora fragments vitals feixucs i durs. Com no podia ser d’una altra manera, els enllaça hàbilment amb relats i escenes escrites per altres autors. Les paraules d’Andre Dubus sintetitzen a la perfecció aquesta part de l’obra: «No tenemos que vivir vidas maravillosas. Apenas tenemos que entender y sobrevivir a las vidas que nos han tocado».
Finalment, a «Y tú estás aquí trepando árboles», els capítols s’escurcen i es converteixen en píndoles commovedores i carregades de melangia. És on aborda de manera directa la mort, les emocions que l’envolten i el record com a forma de sobreviure: «Así es como seremos recordados la mayoría nosotros, como una caricatura en la memoria de algún familiar que nos sobreviva». Orner fa un homenatge a la figura del seu pare que té com a colofó el capítol «La muerte de mi padre (la versión definitiva)». És un magnífic exercici sobre el dol per la mort del pare i l’absència de relació amb ell.
El text té un component reflexiu important que podria traduir-se en monòton, carregós i amb cert to vanitós, però Orner fa un ús atent i mesurat de l’humor i la ironia, de manera que arrenca somriures tímids dins les misèries quotidianes. En alguns capítols reflexiona sobre què és i què busquem en la ficció; també sobre la seva relació amb els lectors, des d’un punt de vista còmic. Però l’autor és sobretot un entusiasta de la lectura, sent passió pel seu ofici i es meravella amb els escriptors que l’acompanyen: Woolf, Rulfo, Bàbel i tants d’altres. Sedueix de tal manera que és difícil acabar la lectura del llibre sense recórrer a algun relat als quals fa referència, i això és un regal.
Chai editora ha tingut cura d’una bonica edició, començant pel disseny de la coberta, que segueix la línia de l’editorial de combinar imatges que atrauen la mirada: en aquest cas, una fotografia de Maximiliano Magnano sobre fons lila. Al llarg de les pàgines trobem un seguit d’il·lustracions d’Eric Orner, germà de l’autor. Són dibuixos en blanc i negre de cobertes d’altres llibres que fan honor als artistes que en el seu moment van treballar les edicions originals; lliguen molt bé amb l’edició sòbria.
En definitiva, ¿Hay alguien ahí? és un llibre perfecte per perdre’s entre relats i emmirallar-se en vivències universals. Ideal per als amants dels contes, ja que convida a recordar relats o descobrir-ne de nous. És una lloança a una vida impregnada per la lectura.
Maria Delmàs
Bibliotecària
Afegeix un nou comentari