«Il·lustríssimes: dones que van dibuixar el segle XX»

Guiral, Antoni; Pintó, Roser (eds.). Il·lustríssimes: dones que van dibuixar el segle XX. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2023. 135 p. ISBN 978-84-19695-08-6. 28 €.

Aquesta publicació és presentada pels autors com un complement –que no el catàleg– de l’exposició que, amb el mateix títol, va tenir lloc a la planta superior del Museu d’Història de Catalunya des del trenta de març fins al primer d’octubre de 2023. I a fe que el títol promet! Cal valorar la intenció de donar relleu no tan sols al treball d’il·lustració, sinó a aquelles autores, catalanes d’origen o de residència, que van il·lustrar de tot i força, tot al llarg del segle passat. Les seleccionades van ser trenta-cinc, tot i que és evident que foren més, però probablement la tria es va fer en funció de la disponibilitat dels fons que es guarden, cedits per elles, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC.

Els comissaris de l’exposició van ser Antoni Guiral, guionista i gran expert en el món del còmic, i Roser Pintó, filòloga, bibliotecària i directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya fins a l’any 2020, persones que així mateix són els autors d’aquest document, de format generós, gruixut i ben imprès.

Què hi ha a dins?

1. La breu i cortesa presentació de l’obra a càrrec de l’actual directora de la Biblioteca de Catalunya (Eugènia Serra).
2. El pròleg justificatiu dels objectius i la selecció de les autores de la mostra, que no consideren exhaustiva, sinó representativa de la creativitat gràfica exercida per unes dones, fent unes imatges que van entrar a totes les cases, ja sigui a través dels llibres de ficció o de text, de les estampes i nadales, o dels tebeos i premsa periòdica, sense que, en general, la seva tasca fos gaire reconeguda professionalment.
3. Setanta pàgines o, el que n’és l’equivalent, trenta-cinc dobles pàgines on, per ordre alfabètic –i no pas cronològic o temàtic, com hauria estat prou interessant– es presenta l’obra d’aquestes autores juntament amb una brevíssima biografia, al peu de la qual el lector/a pot saber quantes de les seves obres es guarden com a patrimoni a la Biblioteca de Catalunya (i aquesta no és una dada sense interès!).
4. Una doble plana amb les seves fotografies, perquè els coneguem la cara.
5. I des de la pàgina vuitanta-nou fins a la cent trenta-cinc, es descabdellen sis historietes en vinyetes realitzades per il·lustradores del segle actual on, a partir de guions d’Antoni Guiral, es retraten les condicions –familiars, socials, laborals...– amb les quals una il·lustradora del segle passat desenvolupava la seva tasca.

Com a «complement» d’una exposició val a dir que aquesta publicació resulta força coherent. Però com a «document» de referència, no tant. Exposarem els nostres dubtes al respecte:

• Diu Yves Michaud, exdirector del Centre Pompidou de París, que una exposició mai pot pretendre ser exhaustiva, sinó simplement demostrativa d’allò que era possible i factible mostrar, ja sigui per raons econòmiques, de volum, d’espai, d’accés als fons d’on provenen, etc. Per tant, tot i que hauria estat convenient reconèixer que hi va haver moltes més il·lustradores que no pas les seleccionades (Elvira Elias, Rita Culla, Helena Cortés, Maria Dolç...) això no ha de constituir cap retret. Segurament la tria va dependre del fet de disposar dels seus llegats o no.
• Si la mostra i el seu complement bibliogràfic duen per títol la intencionada paraula «Il·lustríssimes», per què qualsevol de les il·lustracions que s’hi mostren és encapçalada per un peu d’imatge on se les tracta simplement de «dibuix»? Segons el diccionari, un dibuix és el «Conjunt de formes representades damunt una superfície, generalment de paper, mitjançant línies o taques, generalment d’un sol color». I una il·lustració seria el «Comentari, làmina, fotografia, etc., amb què és il·lustrat un text, un llibre... que en ésser impresa reprodueix fidelment l’original primitiu». Francament, ja fa massa anys que en la docència, en les fitxes bibliogràfiques i en el món editorial es fa una distinció clara i rigorosa entre allò que és un dibuix i allò que és una il·lustració, perquè si bé en general tots els il·lustradors saben dibuixar, no tots els dibuixants es dediquen o saben il·lustrar. No és pas el mateix la tasca d’il·lustrar tot un llibre que la de fer un dibuix! Tot i així, enlloc no es raona el perquè d’aquesta opció lèxica.
• També sorprèn que en el mateix peu d’imatge de les il·lustracions seleccionades, no es citi mai el llibre o la revista o l’editorial on van ser publicades, i per als quals van ser fetes, tant més quan aquesta dada bibliogràfica no hauria de mancar en una publicació feta per la Biblioteca de Catalunya. Tampoc és rar trobar en aquests peus d’imatge errors respecte a la tècnica emprada per l’autora, per exemple en el cas de Maria Claret, on es diu que el «dibuix» és fet amb tinta, llapis i aquarel·la, i només la primera paraula és certa.
• En alguns casos (Lola Anglada, Mercè Llimona, Maria Rius, Carme Solé...) la il·lustració triada no acaba de coincidir amb les característiques més brillants i reconegudes de la seva obra, especialment en aquelles que s’han dedicat més al llibre infantil que no pas al còmic, àmbit on sí que les que s’han seleccionat resulten prou denotatives. Això depenia també del fons disponible?
• Pel que fa a la maquetació d’aquest «complement», cada doble pàgina dedicada a una autora que va fornir d’il·lustracions o de vinyetes l’imaginari col·lectiu del segle passat, no deixa de sorprendre que, a la pàgina dreta, la preferent, el lector/a pugui contemplar el retrat (o dibuix, o caricatura...) a sang i a tot color, que de la tal autora n’ha fet una il·lustradora contemporània, és a dir, del segle XXI, mentre que a la pàgina esquerra, entre el nom, la biografia, i els peus d’imatge, la reproducció del treball d’una «il·lustríssima» hi queda petit i esquifit, mides reduïdes que són molt de doldre en el cas de les dibuixants de còmic, perquè les bafarades gairebé no es llegeixen, com és el cas de Laura Pérez Vernetti.
• Justament per això, no s’acaba d’entendre per què les il·lustradores contemporànies s’emporten la part del lleó, ja que de tota la publicació només trenta-cinc planes mostren l’obra de les autores del segle passat i cent seixanta-quatre planes són obra d’autores novelles d’aquest segle. D’aquestes darreres cal destacar, emperò, la molt acurada i brillant execució de les sis històries en vinyeta finals que han executat expressament per a l’ocasió, sobre uns reeixits guions d’Antoni Guiral.

Tot plegat fa que, com a complement d’una exposició en la qual s’hi va esmerçar molt de temps i de diners, el resultat sigui decebedor respecte als objectius proposats, perquè si aquests eren: «dedicar-los [a elles] un reconeixement individual i col·lectiu alhora, ja que volem que serveixi d’homenatge al mèrit de totes aquestes professionals, les quals van treballar malgrat les dificultats incrementades pel fet de ser dones, amb molts pocs drets laborals reconeguts, però que a pesar de tot no van defallir i van arribar a gestar una producció extensa, diversa i ben feta: il·lustradores que pretenem elevar a la categoria d’”Il·lustríssimes”», no estem gens segurs que aquesta fita s’hagi acomplert plenament i satisfactòria. Tant en aquest document com en l’exposició, el farciment s’ha menjat el gall. I això dol...

Cliqueu aquí per a més informació.

Teresa Duran  
Escriptora i il·lustradora, professora jubilada de la Universitat de Barcelona