Miras Boronat, Núria Sara. Filòsofes de la contemporaneïtat. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023. 424 p. (Filosofia UB). ISBN 978-84-9168-914-0. 28 €.
Seguit d’un pròleg titulat «La genealogia que no s’escriu», en què l’autora fa un repàs del seu feminisme, fruit de la seves vivències personals i de la influència de la lectura d’obres que considera fonamentals en aquest moviment, trobem els perfils biogràfics de sis pensadores que, en la nostra recensió, exposarem en tres grups. El primer és el de les que neixen en la segona meitat del segle XIX i moren en la primera del segle XX: Jane Addams (1860-1935) i Charlotte Perkins Gilman (1860-1935); el segon, el de les que neixen en la primera meitat del segle XX i moren en la segona del mateix segle: Judith Shklar (1928-1992) i Audre Lorde (1934-1992); i el tercer, el de les que neixen en el segle XX i que esperem que treballin molt encara al llarg del XXI: Angela Davis (1944) i Valdana Shiva (1952). Cadascun dels perfils consta de cinc capítols, en els quals s’exposa la vida, la seva activitat social i política, i la seva trajectòria intel·lectual.
* * *
Jane Addams i Charlotte Perkins Gilman estaven interessades per la filosofia, la sociologia i les arts. Dones de la progressive era, van tenir una limitada formació acadèmica a causa de les restriccions de l’època, fet que hauria impedit que poguessin fundar una escola i que, una vegada mortes, fossin recordades. Presbiteriana, Addams se sentia atreta pel socialisme. Gilman havia representat Califòrnia a l’International Socialist Workers and Trade Union Congress (Londres, 1896). Va refusar, però, assistir-hi com a marxista. Defensora d’un socialisme «humanitarista», considerava plausibles els arguments anarquistes i simpatitzava amb l’ideal fabià,[1] que creia intel·ligent, científic i pràctic. Com Addams, va al·legar que la seva diferència amb Marx no era ideològica, sinó filosòfica: simpatitzava amb els ideals de justícia universal, però no hi estava d’acord ni en la teoria ni en el mètode. Addams havia llegit les obres de Marx, però no combregava amb el seu materialisme determinista, històric i econòmic. En oposició a l’economia marxista, Gilman proposà una «teoria orgànica de l’economia social».
Addams fou una reformadora social i promotora del treball social. Viatja per Europa no només per admirar la història i la cultura de les seves capitals, sinó amb la idea d’organitzar obres de caritat que ajudessin a cobrir les necessitats més bàsiques de la gent, sobretot les de la classe obrera industrial. Miras creu que, a Madrid, en haver presenciat una corrida de toros, hi va comprendre que la brutalitat genera brutalitat. La visita a la Toynbee Hall el 1888: una institució social engegada per Samuel i Henrietta Barnett, i amb Arnold Toynbee com a benefactor principal, que mesclava els ideals cristians i socialistes, li va fer entendre que la reforma moral universal havia de començar per una reforma local.
Addams va fundar a Chicago la Hull-House, residència i centre neuràlgic d’activitat social i cultural, obert, tolerant amb totes les confessions religioses dels veïns, hospitalari i solidari. El constitueixen clubs diversos: de cant, de teatre, de discussió de temes d’actualitat social i econòmica..., associacions d’emigrants i col·lectius sindicals. Va rebre la visita d’anarquistes, com Kropotkin, i del professorat de la Universitat de Chicago i va ser pioner en la programació de classes d’extensió universitària. La Charlotte Perkins Gilman, «la sociòloga que imaginava un món millor», hi va passar. Addams s’havia esforçat molt perquè els col·lectius del barri, com les cosidores, s’organitzessin i fessin pressió per millorar la seva situació laboral. Un dels objectius era erradicar la pobresa.
Addams fou una activista en el sufragi femení, defensà la inclusió de les dones en el govern municipal, denuncià que els legisladors no fessin res per millorar les condicions de vida de les noies, enganyades i explotades pels seus amants, i considerà que la prostitució era una mal que s’havia d’erradicar.
Indica Miras que es té Addams com una de les mares del treball social, categorització que correspon, en part, a la divisió sexual del treball vigent a l’època. La seva era una acció caritativa, diferent de la dels sociòlegs homes, que eren els qui pensaven. La dialèctica entre teoria i acció que es practicava a la Hull-House va suposar una superació d’aquest androcentrisme: els acadèmics hi estaven en diàleg constant i hi col·laboraven. Aquest establiment va fer seva la divisa de les 3 R: residència (residence), recerca (research) i reforma (reform).
A més de socialista, Gilman és una representant de l’evolucionisme i del feminisme. Emprant els coneixements que li ha proporcionat la teoria de l’evolució i convençuda que la humanitat s’ha d’estudiar en les dimensions física, psíquica i social, farà tot el possible per desbancar l’androcentrisme. Allò que entenem per diferència sexual és un rol socialment après i interioritzat en la infància. La família actual, amb una paternitat progressiva i una maternitat estancada, falla en l’educació dels fills; el més beneficiós, doncs, per a les criatures, seria que observessin una relació paritària entre els pares. L’home, que no és més que una de les formes específiques d’encarnar la humanitat, s’ha erigit a si mateix en la norma, en representant de la humanitat, i ha relegat la feminitat a una posició d’inferioritat, atribuint-li inclús el que és defecte i vici. Gilman prova de demostrar com, en els diferents àmbits de la vida humana, la dona ha estat injustament en una posició subordinada, la qual cosa ha endarrerit la humanitat perquè masculinitat i feminitat han progressat a dues velocitats diferents. Amb Addams i Kropotkin, sostindrà que és la cooperació de tot el grup la que ha garantit la supervivència. Qui, apel·lant a una diferència natural, defensi la subordinació de la dona, no trobarà pas res en la biologia que la sustenti i, per tant, que la dona depengui de l’home econòmicament és a causa de l’opressió social. Tot i que Addams hi havia fet alguna aportació, Gilman fou, en realitat, la promotora de l’economia feminista. Tenia una visió àmplia del que era l’economia: no ha d’incloure només els intercanvis comercials, sinó també aquelles activitats que garanteixin la supervivència. Es va avançar, especialment, a la demanda de salaris pel treball domèstic. Per a Gilman, les dones treballen més perquè fan més d’una jornada, la qual cosa obliga a sumar, a la bretxa salarial i al menor poder adquisitiu, la pobresa de temps.
Addams va ésser una de les veus més obstinades contra la guerra. «La seva “guerra a la guerra” es va jugar en dos fronts: el filosòfic, amb la publicació de textos antimilitaristes; i el polític, aliant-se amb altres sufragistes i pacifistes per exercir pressió internacional. No va poder aturar els militaristes i la seva implicació en contra dels interessos dels Estats Units li va passar factura. Això no obstant, el 1931, va rebre, amb Nicholas M. Butler, el Premi Nobel de la Pau. Gilman, per la seva banda, creia que el bel·licisme desvirtuava el que la política era originàriament: una ètica de les relacions socials la finalitat de la qual havia de ser preservar la pau i el benestar dels ciutadans. La política havia oblidat la seva base maternal. La guerra és tot el contrari de l’evolució, ja que destrueix tot el que la humanitat ha pogut progressar. L’associació mental entre guerra i política és una associació masculina; i quan li diuen que no hi ha hagut democràcia sense bàndols, respon que mai no ha existit una democràcia, sinó només una androcràcia, totalment lligada al patriotisme. Atès que la dona representa l’impuls de la creació, de la conservació i de l’associació, Gilman defensarà que les dones hauran de tenir accés a totes les professions, fins i tot a la política, per revertir la ignomínia de viure entre guerra i guerra.
En la seva escriptura, Addams fou una dona sòbria. En els seus relats havia demostrat que la memòria té un paper actiu i creatiu, i que consisteix a interpretar i pacificar la vida de l’individu, i a reorganitzar la vida social. Indica Miras que «la memòria de les dones és la base de la genealogia del nostre dolor, que encara no s’ha escrit, així com de la història de les complicitats que dones com Addams van construir per assenyalar-nos que en aquest camí ens esperen troballes extraordinàries». El 1902 es va publicar el seu primer llibre d’assaig: Democracy and social ethics.[2] És una de les seves obres més reflexives i una de les més llegides després de l’autobiogràfica Twenty years at Hull-House (1910) (Berkeley: Mint Editions, 2020). Hi parla obertament de les serventes domèstiques i de la necessitat de crear un sindicat que les defensi dels abusos de les mestresses i dels patrons industrials. De clara inspiració darwiniana, la societat és concebuda com un organisme social viu. Assenyala Miras que «el que permet distingir Addams d’altres sociòlegs i reformadors progressistes de l’època és l’accent moral de la seva aposta, que acaba donant ple sentit a l’expressió “ètica social” del seu títol». Per a la nostra historiadora, «ètica social» manté, en Addams, una mena de joc dialèctic entre els àmbits descriptiu i prescriptiu. Ètica social i democràcia esdevenen sinònims i principis d’acció. En contra del dogmatisme, Addams demana de deixar-se ensenyar per la pròpia experiència, com la que va viure apassionadament a la Hull-House i en el treball amb el veïnat.
Gilman fou un geni de les literatures gòtica i utòpica nord-americana. Va patir una infància crua, en què destaca el fet de no tenir pare, un bibliotecari apassionat dels llibres, coneixedor de nou idiomes i emparentat amb la Harriet Beecher Stowe, autora de La cabana de l’oncle Tom. Aquest home no es va veure amb cor d’afrontar la vida familiar; tanmateix, a ell, li deu la Charlotte el seu amor pels llibres i el profund sentit de la justícia que tenia. La producció literària de la Gilman són vuit novel·les, uns cent seixanta relats curts, quatre-cents poemes, una desena de drames i monòlegs, més tots els textos que van ser la base de conferències, xerrades, prèdiques i més de mil articles sobre temes socials i científics. S’hi compten més d’una desena de peces dedicades a la maternitat i a la criança, la qual cosa testimonia fins a quin punt era un eix vertebrador del seu pensament. Les seves anàlisis sobre la família com a propietat, la dependència econòmica de la dona i la seva reducció a serventa es troben a Women and economics (1898).[3] La narració curta The yellow wallpaper (1892),[4] obra mestra de la narrativa gòtica, amb parts autobiogràfiques, és la seva peça més llegida. Miras pensa que «Gilman va utilitzar l’escriptura d’aquest conte com a part de la teràpia que va decidir seguir per si mateixa». Gilman se sotmet al tractament del psiquiatra Weir Mitchell, opositor declarat al sufragi femení i defensor de la teoria segons la qual la lectura incapacitava les nenes per ser dones adultes de profit. Altres dones de lletres de l’època havien patit aquest mateix tractament; la mateixa Jane Addams va viure mesos horribles sota la cura de repòs. «Amb el tractament –comenta Miras– s’esperava que retornessin feliçment al lloc que el món havia previst per a elles, però la majoria ho van viure com el que era: una forma brutal d’acarnissament mèdic amb dones que possiblement no entraven en la norma del que se suposava que havia de ser una dona». La psiquiatria, dominada per homes, va veure la «nova dona» com una patologia socialment perillosa. Molt probablement, el conte de Gilman va ajudar a creure que el que es tenia com una mancança de salut mental en les dones no era més que expressió de la seva creativitat.
La producció utòpica de Gilman, en la qual tindrà un paper important el gènere dialògic, serà una forma d’escriptura política complementària de l’assaig i l’anticipació d’un programa polític. Terra d’Elles (1915)[5] mostra el que seria una utopia matriarcal. La utopia és com un mirall invertit que ens permet percebre els defectes de la política real. Vandyck, un jove sociòleg, lliure de prejudicis, va a la recerca de la Terra d’Elles. Gilman vol presentar una civilització molt superior als Estats Units, en la qual no hi ha homes ni dones, sinó humans, i s’imposen mesures educatives racionals i un fort control reproductiu. Gilman proposa una mena d’espiritualitat que venera la Mare Terra eterna com a «espiritualitat autèntica» amb la finalitat d’evitar mals socials com són ara la guerra i la gelosia. Assenyala Miras que la utopia de l’activista estatunidenca Gilman no es va depurar del tot d’algun estereotip o biaix racista, que és un dels seus trets més polèmics i que resulta inexplicable en una sufragista i abolicionista reconeguda. With her in our land (1916) va despertar una petita polèmica en la recepció posterior de Gilman per alguns comentaris antisemites, xovinistes i racistes; tanmateix, la nostra autora ens informa que hi ha textos que ens permetrien veure Gilman sota una llum més favorable, com quan critica les lleis de segregació racial de Jim Crow.
* * *
Gilman s’havia declarat públicament socialista. Heus ací la combinació perfecta perquè fos condemnada en l’era maccarthista i deixés de ser significativa en una cultura afectada, positivament o negativa, per la Segona Guerra Mundial i per la posterior Guerra Freda, època en què hem de situar les filòsofes del segon grup. Judith (Dita) Nisse Shklar, jueva de parla alemanya que ha de fugir de la seva Letònia natal a Amèrica del Nord a causa del nazisme, és la politòloga que posa rostre a la injustícia. «Apassionada de la història de les idees polítiques –escriu Miras–, va ser capaç de jugar amb la passió que dona la intimitat amb els clàssics i la distància de la sempiterna posició exílica en què sempre es van moure respecte de l’ortodòxia política». Contra el fanatisme i el dogmatisme, combina una mentalitat analítica, una ironia gairebé esquerpa i una curiositat insaciable per la condició humana. S’adona que la política ha abandonat la pretensió de construir grans projectes col·lectius: qualsevol mostra de fe en el progrés sembla estúpida i irresponsable en una època que ha viscut guerres mundials, dictadures, genocidis i catàstrofes nuclears.
Els seus dos primers llibres se centren en el fracàs de la política del segle XX a l’hora de fer front al totalitarisme. After utopia: the decline of political faith, llibre de 1957 (edició moderna: Princeton University Press, 2021), és l’aportació de Shklar a un debat obert sobre la fi de les ideologies i de la utopia després de la Segona Guerra Mundial. Fou un intent d’explicar per què la gran tradició de la política des de Plató s’ha extingit; però així no ho va entendre el públic, que el va qualificar de literatura utòpica, en desacord amb el seu temperament o interessos, però que fou l’ocasió per introduir-se en aquesta literatura i esdevenir-ne una petita experta.
Els judicis de Nuremberg fan que explori la relació entre dret i política en Legalism: law, morals and political trials (1964),[6] la seva preferida. Tot revisant el passat, pensa en el futur d’un estat liberal sense fanatismes ideològics. La solució rau en el legalisme, definit com una «actitud ètica que sosté que la conducta moral és qüestió merament de seguir una regla i que les relacions morals consisteixen en deutes i drets determinats per regles». Com a forma de vida, el liberalisme no podia ser només una teoria sobre com s’havien de regular les relacions econòmiques, sinó que havia de ser quelcom més: una resposta filosòfica i ètica a les amenaces feixistes. Shklar confia que el liberalisme legalista és una posició política honesta; i té molt clar que el que de debò erosiona la nostra convivència són els nostres vicis ordinaris. La nostra cultura es compon de moltes subcultures, de rituals que se solapen, d’herències ètniques diverses i de tics ideològics; i la llibertat individual que ens caracteritza s’ha configurat sota el pes d’aquestes subcultures.
Pel que fa al dret, Shklar considera que no podrà ser mai un mer exercici de definició o d’aplicació tècnica, puix que sempre hi haurà implicats els valors de la societat i que negar-ho ens podria fer còmplices d’injustícia. No és del tot creïble que els defensors del dret natural es presentin avui com a persones que usen els deu manaments com una guia espiritual en la pràctica de les seves virtuts privades, sense forçar la seva incorporació en el dret o en la política.
Miras convida el lector a reflexionar sobre la teoria de les virtuts i dels vicis de la filòsofa letona. A ella, no li interessa tant donar una definició de justícia o d’injustícia com afinar els nostres recursos per reconèixer-les. Apel·la al nostre sentit intern de la injustícia: una mena d’alarma que ens avisa de situacions en què es trepitja alguna regla legal o ètica. La injustícia és allò que ens fa alçar la veu quan es frustren expectatives que teníem per legítimes.
Interessants són també les seves crítiques a les institucions acadèmiques i a la filosofia contemporània. Shklar es fixa en un tipus particular d’esnob acadèmic: el que es preocupa més pel seu estatus social que pels coneixements que s’hagin d’adquirir. En A life of learning (1989), hi ha tota una venjança sublim contra els antics mandarins de la seva universitat; veu com es practiquen dinàmiques d’explotació i de predació amb el professorat més jove o més precari i com es propicia l’oportunisme i l’amiguisme. Shklar va entreveure els problemes de la mercantilització de l’ensenyament superior per a les classes treballadores, les quals havien dipositat en l’accés a la universitat la il·lusió d’un ascens social.
Miras valora l‘honestedat de la filòsofa en el seu judici sobre el pensament de Heidegger i el comparteix: «La modèstia i l’honestedat intel·lectual, l’admissió de la pròpia ignorància o la incapacitat d’entendre alguna cosa no abunden. Així que, només per això, Shklar ja ens hauria de guanyar el cor. Dita, jo no et vaig conèixer, però si t’hagués conegut, i amb l’experiència de vint anys d’exercici professional, et diria que a mi Heidegger també em deixa freda i que de vegades no sé de què parla, i que penso que tampoc no em fa cap falta per seguir endavant i tirar milles...». Les crítiques que dirigeix a Sartre no són al que ell havia volgut dir, sinó al que va ser la seva herència i el seu llegat polítics. L’ètica de l’autenticitat de la qual parla l’existencialisme contemporani no passa de ser un instrument d’alliberament personal. La solució temperada de Shklar fou un escepticisme racional, que, segons Miras, es pot tenir com una confiança moderada però decidida a canviar els sistemes grans amb accions petites.
Filla d’emigrants de Grenada, Audre Lorde, mare, negra, lesbiana, guerrera i poeta, va experimentar amb la vida i amb l’art: escriu poesia i assaig, pinta, assisteix a manifestacions... Va lluitar per a la recuperació del llegat africà, i va intentar trencar amb la racionalitat europea blanca amb la poesia de Gran Mare Negra Africana. Avisa, però, Miras que «no s’ha de prendre al peu de la lletra la dicotomia entre prosa-coneixement-pares blancs-homes i poesia-emocions-Mare Negra Africana-dones. Lorde les usa com a categories metafísiques, i no com a fenòmens concrets». Sostindrà que la poesia és la més econòmica de totes les manifestacions artístiques, la que posa els fonaments d’un futur diferent i la que estén un pont des de la por a allò que mai no ha existit. En l’impuls de mirar endavant, la poesia convergeix amb la utopia: la prepara i, per a les dones concretament, no és un luxe, sinó una necessitat vital.
Zami (1982) és una biomitografia perquè és biografia, mite i grafia. Zami és el nom de Carriacou –l’illa caribenya d’on va emigrar la seva mare– que designa les dones que col·laboren com a dones i amants; i és també la forma d’anomenar les dones que ha estimat, la comunitat secreta que ha creat amb elles. Tant Addams com Gilman havien mantingut una relació sentimental de parella amb una altra dona. En el seu temps, aquesta relació era coneguda com a Boston marriage: unió de convivència entre dos homes o dues dones. Entre les identitats de Lorde, hi trobem un vaivé lúdic: vol ser home i dona alhora per incorporar dins seu les parts més fortes i més riques de la seva mare i del seu pare. Essent totes elles, és més fidel a si mateixa que a ningú més. Per a aquesta filòsofa, les nostres societats estan dividides per eixos que tracen límits de manera absolutista entre tons de pell, sexes i amors legítims i il·legítims, la qual cosa fa que l’existència esdevingui una cursa constant contra la negació de la dignitat. Adverteix que són creences falses, lligades a emocions bàsiques, i que les persones que hi persisteixen s’instal·len en una dissonància cognitiva interessada acompanyada sempre d’una reacció emocional inadequada.
Lorde va viure esclats violents dins la seva comunitat. L’odi en forma d’agressió era quelcom amb què la comunitat negra havia de comptar; i la ira que aquest odi provocava corria el perill de transformar-se també en odi. La ira és una passió que neix del descontentament, però que, necessàriament, no és destructiva, al contrari de l’odi, que és una actitud emocional lligada a certs hàbits mentals i que predisposa a fer mal als altres. Ningú no neix odiant ningú. Ben emprada, la ira pot servir com a catalitzador de la consciència política, puix que desencalla les paraules, trenca silencis i pot dur a organitzar-me i a actuar amb altres.
L’experiència del càncer la va dur a escriure un diari. Segons Miras, «Lorde va parlar i escriure sobre el càncer amb tota la naturalitat, com va fer amb totes les altres coses que li passaven». La malaltia la va confrontar amb la seva vulnerabilitat. La possibilitat d’una mort anunciada va provocar que fes un repàs del que havia estat la seva vida. Es penedeix molt més del que no havia fet que no pas del que havia fet i molt més del que no havia dit que no pas del que havia dit. La mort serà el silenci definitiu i ja no hi haurà més oportunitats per dir el que s’ha de dir. I Miras aprofita l’ocasió per mostrar-nos un altre silenci que sorgeix a causa d’aquest mal: «moltes famílies hem hagut de passar pel dolor del càncer i potser hem perdut un familiar estimat per culpa d’aquesta malaltia terrible i hem optat pel silenci».
La situació de les víctimes és un tema que preocupa tant Shklar com Lorde. La filosofia política que planteja Shklar és des del punt de vista de les víctimes. Això significava abandonar la teoria política dels grans sistemes de Plató fins a Hegel. Els constructors dels grans sistemes volien oferir un model de ciutat perfecta en què totes les passions que amenacessin l’estabilitat de l’ordre social poguessin equilibrar-se les unes a les altres. El segle XX ha elevat a categoria política el fet de ser víctima. Pensar la política avui significa, sobretot, pensar des de la perspectiva de les víctimes. Només una autèntica fenomenologia de la injustícia podrà tractar les víctimes amb l’honestedat intel·lectual que es mereixen. Lorde estava convençuda que la poesia podia donar sortida a la ràbia causada per la injustícia. L’odi i la violència provoquen l’existència de víctimes innocents. El món que ens ha quedat rere les accions injustes és un lloc més hostil i amenaçador. «Lorde ha vist massa vegades com la ira reprimida –escriu Miras–, quan no se li ha donat un destí adequat, muta en odi i tenyeix tota la vida anímica de les víctimes. I de l’odi a la voluntat de fer mal i a l’agressió hi ha passos massa petits».
* * *
En iniciar-se en la història del feminisme, Angela Davis va denunciar que, en les genealogies feministes, encara hi havia grans llacunes sobre les aportacions de les feministes no blanques i de les de parla no anglesa. Shklar s’havia declarat no feminista perquè creia que afiliar-se a una ideologia concreta suposava trair els valors intel·lectuals propis. Feminista i lluitadora per a la justícia racial, Davis ha fet excel·lents contribucions a la filosofia política contemporània i al feminisme socialista i negre, com molt bé es demostra en el que va ser el seu segon llibre: Women, race and class (1983).[7] Segons Miras, «és un llibre d’història que desmenteix l’èpica blanca sobre la conquesta de drets; és un tractat de tàctica política sobre activismes i hostilitats horitzontals, i és un manual de feminisme socialista negre amb una aposta emancipatòria anticapitalista, a més de l’esmentada genealogia de les dones negres: l’homenatge sentit al seu llegat de fortalesa i dignitat»; i ens indica que «coincideix en el temps amb dues altres dones fundacionals del feminisme negre estatunidenc: Que potser no soc una dona? Dones negres i feminisme (1981), de bell hooks (així era com escrivia el seu nom Gloria Jean Watkins), i Sister outsider (1984), d’Audre Lorde. Aquestes tres obres aborden les múltiples opressions que reben alguns col·lectius pel fet de trobar-se en la intersecció de diferents eixos de discriminació (el gènere, la raça, la classe o l’orientació sexual)». Lorde havia insistit en la intersecció del gènere amb la classe social i l’estatus socioeconòmic. Gilman havia estat en la línia de molts autors i autores feministes i antiracistes que havien evidenciat la falsa metafísica de l’opressió sexista i racista. Es tractava de dividir l’univers en dues categories, col·locant una en una posició d’inferioritat essencial impossible de superar. Aquesta operació tenia una motivació ideològica fonamentada en l’interès de l’opressor per mostrar el seu poder. El capitalisme és la continuació de l’estructura patriarcal i repressiva, i, en l’era neoliberal, s’ha de posar en relació amb la regla colonial, l’explotació de la natura i la intensificació de la violència masclista.
Afiliada al Partit Comunista, Davis es va presentar dues vegades com a vicepresidenta en les eleccions presidencials estatunidenques. El mite d’Angela Davis neix d’un episodi que resumeix molt bé la nostra historiadora: «un conjunt d’esdeveniments fortuïts que va acabar amb un tiroteig que va fer víctimes mortals a Califòrnia apunta directament a ella. L’arma utilitzada en l’assalt al jutjat estava al seu nom i Davis fuig. La policia engega una operació de cerca i captura: se la considera una de les criminals més perilloses dels Estats Units». A Nova York, després de dos mesos de clandestinitat, va ser detinguda per l’FBI. A la presó, intensifica la seva activitat a favor dels drets socials i contra el racisme. En el judici, ella mateixa presenta davant el jurat l’al·legat final abans del veredicte. El 4 de juny de 1972, és declarada innocent de tots els càrrecs: conspiració, segrest i assassinat, i recupera la llibertat.
En la seva Autobiografia (Manresa: Tigre de Paper, 2023), Davis va demostrar ser capaç de proporcionar al mateix temps una reconstrucció històrica i un testimoni de vida. Li sobta, a Miras, però, que «com a text i com a document polític se li hagi prestat tan poca atenció en les nostres disciplines. En filosofia no m’hauria de sorprendre tant, tot i que altres textos autobiogràfics de filòsofs de la tradició sí que han estat estudiats amb un afany d’escrutini de vegades poc saludable». I esmenta les Confessions d’Agustí d’Hipona, les de Rousseau, l’Ecce homo de Nietzsche i els Diaris filosòfics de Wittgenstein. Cap comunitat científica no s’ha fet seva la Davis, més enllà dels Black studies o els Black feminist studies. Davis és dona, negra i comunista, un triple fet que actua de fre per a incloure-la en el cànon filosòfic.
Li sobtava que, en les diferents associacions que lluitaven pels drets de la comunitat negra, es rebutgés el socialisme. S’identificava aquesta ideologia amb l’enemic o amb el totalitarisme? Shklar havia evitat entrar en el debat entre liberalisme i socialisme. També li sorprenia que no haguessin fixat un objectiu comú que els permetés dissenyar una estratègia unitària: n’hi havia que apostaven per un nacionalisme cultural i un nou sistema de valors; n’hi havia de violents i antiblancs; n’hi havia que advocaven per una pacificació entre blancs i negres; i n’hi havia que parlaven de fundar una nació negra dins els Estats Units o de tornar a la mare Àfrica. Cap d’aquestes tendències no convenç Davis i acaba integrant-se en el Che-Lumumba Club, un col·lectiu negre del Partit Comunista, perquè creu que l’únic camí per a l’emancipació dels negres requereix la doble anàlisi de raça i de classe. Davis va provar d’incorporar el feminisme als Panteres Negres, però no va tenir èxit, tot i que la majoria de persones que bastien el partit eren dones. El mateix va passar amb l’intent d’incorporar el moviment d’alliberament gai.
Als Estats Units, pràcticament tothom pensa que l’ordre social és estable i just; però mentre que l’estafa de molts milions de dòlars per uns executius no es té com un acte criminal, sí que ho és el robatori de deu dòlars en una botiga per un noi negre o xicano. Davis sosté la tesi segons la qual el racisme és una ideologia que incita a la violència sexual, i aquesta incitació afecta les dones com a víctimes potencials. Es minimitzen les agressions sexuals contra les dones negres, mentre que el nombre d’homes negres perseguits per violació és desproporcionat, quan no cometen més actes criminals que els altres. Això continua enfortint el vincle entre racisme i agressió sexual. La criminalització dels homes negres no ha deixat de cobrir la violència repressiva de la ideologia supremacista blanca.
Davis està a favor d’un feminisme negre i socialista. No s’ha sentit còmoda en el feminisme hegemònic per la seva obstinació a imposar l’agenda de les dones blanques. El seu feminisme no és el de «sostre de vidre» de Hillary Clinton. Com a socialista, considera que la causa de tota forma d’opressió té una explicació econòmica. Per al feminisme negre i socialista, totes les opressions –capitalisme monopolista, supremacia blanca i ideologia vuitcentista de la feminitat– funcionen d’una manera anàloga. La raó per la qual els esclaus negres estan oprimits és econòmica: s’extreu guany del seu treball a canvi de res. Ideològicament, la institució de l’esclavitud es legitima a través del racisme: aquella cosmovisió que predica que les persones negres, inferiors a les persones blanques, han de ser sotmeses. Pel que fa a la classe obrera, opera el mateix. El sistema d’explotació capitalista posa els recursos en mans d’uns pocs per tal d’aconseguir la plusvàlua generada pel treball assalariat. I és gairebé el mateix que passa amb el sexisme: els marits, els pares o els germans de les dones argumenten que els homes són millors que les dones en tot, que elles no tenen prou enteniment per dirigir, governar o sobreviure sense la guia masculina. I, mentrestant, s’aprofiten del treball reproductiu, és a dir, les tasques domèstiques, la cura dels fills o la de les persones dependents. Les dones fan aquesta feina que sosté la vida a canvi de res. Perquè hi estan essencialment predisposades, per amor. Si el feminisme negre i socialista té raó sobre l’opressió de dones, persones negres i classe proletària, l’abordatge hauria de ser doble. S’ha de transformar tota l’orientació econòmica de la nostra societat. Si acceptéssim l’economia de subsistència, totes i tots ens beneficiaríem en la mateixa mesura del que la nostra societat produeix i procuréssim distribuir els béns de manera equitativa per tal que s’eliminin les diferències.
D’altra banda, els sistemes d’opressió han deixat una nafra molt fonda en les persones que han patit l’opressió; i ho han aconseguit a força de perpetuar falsos mites sobre els oprimits. Com a institució, la presó és un forat negre on es dipositen els detritus del capitalisme contemporani. Si volem una societat justa, cal, doncs, que cerquem una estratègia que acabi amb tot allò que ho impedeix, com el masclisme, el racisme i el classisme.
El darrer capítol de l’obra és dedicat a la científica i filòsofa índia Vandana Shiva, coneguda especialment per la seva militància a Chipko (un moviment ecofeminista de l’Índia) i per la batalla contra Monsanto. Es va graduar en Física per la Universitat del Panjab i passa per algunes de les institucions científiques més prestigioses de l’Índia. Al Canadà, va obtenir un màster en Filosofia de la Ciència. Especialitzada en filosofia de la física, la seva tesi doctoral duia per títol Les variables ocultes i la seva localització en la teoria quàntica.
Quan va esclatar la crisi de la COVID-19, Vandana ja feia dècades que advertia que destruir la biodiversitat podria afavorir l’aparició de noves variants de virus causants de terribles epidèmies. Shiva representa les dones de camp que han llaurat i estimat la terra i que no volen donar-la per perduda. Shiva sostindrà que la desigualtat i les injustícies mediambientals estan connectades amb l’aliança entre patriarcat, capitalisme i imperialisme colonial, la qual cosa no deixa de ser un robatori. La imposició d’un model masculinista de saber científic i tecnològic disfressat de modernització ha estat la causa del fals progrés, en la teoria i en la pràctica, que representa aquesta connexió. Tot el que fan les dones resta devaluat i el que hom troba en els països del Tercer Món és pobresa.
A l’Índia hi ha dos paradigmes de silvicultura: el que fomenta la vida i emergeix del principi femení; i el que destrueix la vida i emergeix de la indústria i del mercat. El primer, ecològic, crea un sistema forestal sostenible, capaç de regenerar-se i de suportar el cicle dels aliments i preservar les fonts de l’aigua. El segon tracta el bosc per al mercat, sense comptar amb el cicle de renovació de la natura. El reemplaçament de la silvicultura tradicional per la silvicultura occidental suposa un menyspreu per les comunitats nadiues i pel principi femení. Es tracta d’un procediment que es posa en contradicció amb la cosmologia tradicional de l‘Índia, segons la qual, el món és produït i renovat pel joc dialèctic entre creació –principi femení– i destrucció –principi masculí–. L’element masculí reacciona violentament contra la naturalesa-mare, i ho fa amb instruments i armes, la finalitat dels quals és l’explotació, la depredació i la dominació.
La introducció del monocultiu, causada pel reduccionisme biològic, debilita i deteriora el medi ambient. L’alteració dels processos ecològics de reproducció mitjançant processos tecnològics provoca la despossessió de les comunitats locals, perquè les seves llavors perden valor enfront de les varietats industrials i l’erosió genètica, afectant la biodiversitat. El reduccionisme duu al monocultiu d’acord amb criteris d’utilitat immediata, tot erosionant la biodiversitat. El reduccionisme de la ciència tècnica moderna té com a finalitat fragmentar: del bosc, a l’arbre; de l’arbre, a la fusta; de la fusta a la molècula; de la molècula, al gen; del gen, a la proteïna... No només percep els organismes com a ens aïllats del seu entorn, sinó que percep els gens com a entitats aïllades de l’organisme com un tot. Shiva vol recuperar el sentit original d’organisme com a concepte que designa tots els éssers vius. Contra la biopirateria dels dominadors, aposta per una biodemocràcia: un sistema que sustenti la igualtat de partida dels sistemes de coneixement i la propietat comunal dels béns de la Terra. En les llavors, tenim la possibilitat de sembrar la llibertat, fet que ens permetrà comptar amb una cultura viva que sigui una antítesi de la cultura de la violència i la mort. La democràcia de la Terra defugirà els falsos universalismes que provoquen guerra i violència i perseguirà universalismes autèntics que proporcionin les condicions idònies per a la pau, la cooperació i la convivència.
No és difícil observar el vincle existent entre reduccionisme i colonialisme. La concepció reduccionista del món, la revolució industrial i l’economia capitalista són components filosòfics, tecnològics i econòmics d’un mateix procés sociopolític. Segons Shiva, hi ha una correspondència entre les relacions de dominació i control que es van produir en l’època dels imperis colonials i la relació dels sistemes de coneixement. Quan parla de «monocultiu de la ment», vol dir que hi ha una cultura dominant que vol imposar el seu sistema de coneixement sobre els altres, de manera que les seves veritats i els seus valors esdevinguin els únics vàlids. El sistema de coneixement dels dominadors acapara amb violència tota la realitat. Això, però, no significa oposar-se a la ciència occidental; molt al contrari, a Miras, li «fa l’efecte que el que ella vol és denunciar que aquesta operació per la qual la ciència occidental se situa en una posició de superioritat sense fer cas ni confrontar-se amb altres sabers no occidentals, és en si mateix acientífica».
La importància del joc infantil com a forma d’experimentació social havia estat al centre de la psicologia del temps de Jane Addams. En els seus escrits, hi ha observacions sobre la importància del joc per al desenvolupament de la personalitat i les habilitats dels infants. Gilman havia observat que hi havia algunes diferències entre els jocs dels nens i de les nenes; però que l’instint de joc era igual. Aquesta pensadora, però, criticava l’excessiva masculinització del joc i de l’esport, fet que es mostrava en la necessitat de competir, i reivindicava que el joc servís per al desenvolupament de la capacitat de cooperació. ¿No recull, potser, Shiva aquesta crítica de Gilman quan sosté que el progrés fallit és el procés pel qual la societat humana margina el joc del principi femení en la natura i en la societat?
El que Shiva critica del feminisme clàssic, especialment el de Simone de Beauvoir, és la identificació dels principis femení i masculí amb el sexe de les persones que els practiquen. L’alliberament de les dones no s’assoleix per la masculinització de la dona, sinó per acomplir el principi femení independentment del sexe amb què es neix. L’impuls feminista no només ha de servir a les dones, sinó també als homes. L’alternativa és l’ecofeminisme. Comenta Miras: «En les formulacions primigènies de l’ecofeminisme, s’estén el culte a la deessa i a la sacralitat de la mare naturalesa en un exercici d’apropiació de l’espiritualitat oriental passada pel tamís occidental. En ella es combina el preservacionisme de les ètiques clàssiques, en particular del moviment Chipko i els principis de la no-violència de Gandhi, però també va més enllà utilitzant la crítica de l’epistemologia feminista i les sinergies entre diferents moviments polítics per l’emancipació dels pobles del Tercer Món. Ha fet molt per demostrar el compromís de la causa ecològica amb la feminització de la pobresa i amb l’agenda social de solidaritat Nord-Sud». En l’escrit de la nostra historiadora, hom podrà copsar el sincretisme existent entre ciència, ètica i tradició hindú en la filosofia de Valdana Shiva, el qual, principalment, s’orienta a mostrar que la democràcia de la Terra, el bé comú i la sostenibilitat són possibles.
* * *
Ens diu Miras que l’objecte d’aquest llibre és veure quines claus ens han llegat aquestes filòsofes per comprendre el nostre temps i per donar resposta als reptes globals que ens cauran al damunt amb urgència. El lector hi podrà observar la història contemporània a través de sis grans pensadores. La nostra autora confessa que el fet de pertànyer ella a un matriarcat amb dones molt intenses ha estat essencial en la redacció d’aquestes biografies intel·lectuals. En les exposicions, s’han combinat els aspectes biogràfics amb el desenvolupament de les seves idees en el seu context. Al començament de la nostra recensió, ja hem dit que les separaríem en tres grups, atenent al moment històric i a l’orientació personal i filosòfica de cadascuna d’elles. La reforma social és el que caracteritza principalment el grup d’Addams i Gilman; la reflexió sobre els costums i la moral seria el més significatiu del segon grup, el de Shklar i Lorde; i la lluita sociopolítica i econòmica contra els abusos del poder establert seria el més destacable en les obres de Davis i Shiva. S’ha de dir, però, que, en els sis assaigs, s’ha aprofundit en temes que avui tenen una importància cabdal en la filosofia social i política, com són ara la justícia, l’abolicionisme, el liberalisme, el socialisme, el feminisme, la violència, la guerra, el racisme, el classisme, la pobresa, l’ecologia... El lector podrà comparar-los i guaitar la seva evolució. Reconeix Miras que totes les filòsofes que hi ha en aquest llibre tenen les seves incoherències i les seves llacunes.
Cadascun dels perfils està introduït per una il·lustració de Carina Miras Boronat, germana de l’autora, qui explica, en un breu escrit, el que li han suggerit per a l’elaboració de la seva obra. Mai millor dit es pot afirmar que hi ha un diàleg entre expressió artística i escriptura.
Amb unes documentades pàgines sobre la bibliografia de les filòsofes, en què figuren les traduccions catalanes i castellanes d’algunes de les seves obres, clou la brillant aportació a la filosofia contemporània d’aquesta professora de la Universitat de Barcelona.
Professor jubilat del Departament d’Història de la Filosofia de la Universitat de Barcelona
[1] Fa referència a la Societat Fabiana, entitat britànica fundada el 1883 que aspirava a la reforma social i a una societat més justa, evitant l’explotació i la misèria provocades pel capitalisme.
[2] Disponible en català: Democràcia i ètica social (Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2022).
[3] Edició en castellà: Mujeres y economía. (València: Universitat de València, 2008).
[4] Edició en castellà: El papel pintado amarillo. (Barcelona: Alpha Decay, 2023).
[5] Títol original: Herland. Edició en català: Terra d’Elles. (Barcelona: Laertes, 2020).
[6] Edició en castellà: Legalismo: derecho, moral y juicios políticos (Madrid: Clave Intelectual, 2021).
[7] Edició en català: Dones, raça i classe (Manresa: Tigre de Paper, 2022).
Afegeix un nou comentari