Vincent, Leon H. El bibliótafo. Trad., Ángeles de los Santos. Cáceres: Periférica, 2015. 112 p. (Largo recorrido). ISBN 978-84-16291-06-9. 14,75 €.
«Una creencia popular y bastante ortodoxa respecto a los coleccionistas de libros dice que sus vicios son muchos, sus cualidades negativas y sus costumbres completamente imposibles de averiguar.»
Així comença El bibliótafo, una obra difícil de categoritzar, publicada originalment el 1898 als Estats Units i ara traduïda per primera vegada al castellà per Ángeles de los Santos. L'ha donada a la llum l'Editorial Periférica de Càceres. L’obra és deguda a la ploma de Leon H. Vincent (Chicago, 1859-1941), professor de literatura, editor i crític literari.
D'entrada l'obra degué tenir un cert èxit, ja que es reimprimí l'any següent de la seva aparició. Posteriorment, no és fins el 1972 que se'n torna a trobar una nova edició. I també més modernament, el 2012 i 2013. L’edició original es troba digitalitzada i de lliure accés dins del Projecte Gutenberg i altres biblioteques digitals. Sempre edicions en anglès, publicades als Estats Units. Fins ara no s'havia detectat cap traducció, de manera que cal felicitar l'Editorial Periférica per aquesta aposta.
També mereix un elogi la traductora d’aquesta edició, Ángeles de los Santos, no només per haver sabut traslladar amb elegància les idees des d’una altra llengua –comesa sempre difícil d’assolir–, sinó per complementar el text amb unes notes a peu de pàgina (40 en total) amb indicacions breus però aclaridores sobre personatges i obres citats a l’original.
Diem que l’obra és difícil de tipificar, ja que no respon als paràmetres habituals d’una novel·la (l’argument que hi transcorre es podria resumir en dues línies), tampoc és pròpiament un assaig (ja que no desenvolupa d’una manera sistemàtica una matèria determinada), molt menys és un relat biogràfic (puix enlloc s’esmenta el nom del protagonista, ni dades cronològiques concretes). Tanmateix, ens ho passarem bé llegint-la, al final haurem après els costums dels bibliòfils, i el pes de la narració es basa en descripcions de fets i hàbits protagonitzats per una persona de qui no se’ns revela el nom.
El bibliótafo descriu la manera de ser i de comportar-se d’un bibliòfil en particular, però sense identificar, que es pot prendre com a paradigma d’aquesta classe de persones. A les seves pàgines no s’esmenta mai el nom del protagonista: no podem saber si la informació es refereix a alguna persona (cosa que la narració ens vol fer creure), o bé utilitza descripcions i anècdotes inventades, amb una finalitat caricaturesca. L'apel·latiu amb què se'l designa, paraula no registrada als diccionaris usuals del castellà, però ben comprensible sabent que el segon element, taphos, significa 'tomba' en grec (l'enterrallibres, podríem dir en llenguatge vulgar).
De la manera de ser dels bibliòfils s’ha escrit molt. La tradició no els deixa en gaire bon paper. Aviat veurem en aquest mateix blog una ressenya d'un llibre de Carlos Clavería Laguarda sobre aquest assumpte. Estan més interessats en els llibres com a objectes que no pas en el contingut intel·lectual o literari que abriguen. Són capaços de gastar-se el jornal en aquestes precioses joies i desatendre altres necessitats més bàsiques, fins i tot la dedicació vers les persones estimades.
El retrat del personatge en qüestió ens mostra un home solter, intel·ligent, irònic, sarcàstic, obsessionat en la possessió de llibres, que no passa desapercebut per allà on es mou. Amb aficions tan peculiars com delectar-se en la lectura de bibliografies i catàlegs… Potser això últim sigui una excentricitat no del tot estranya a alguns lectors d’aquest blog...
En definitiva, una narració distreta i amena que l’Editorial Periférica ha volgut apropar-nos en una edició acurada, dins de la col·lecció «Largo recorrido», on trobem altres títols relacionats amb el món del llibre i les llibreries: La librería ambulante, La librería encantada o Los amores de un bibliómano. L’animem a continuar en aquesta línia.
Amadeu Pons
Afegeix un nou comentari