«Yonquis de las letras», de Jorge Comensal

Comensal, Jorge. Yonquis de las letras. Madrid: La Huerta Grande, 2017. 132 p. (Ensayo; 14). ISBN 978-84-171180-8-2. 12 €. 

Els llibres enganxen. Quan diem això, no ho diem literalment (a no ser que el llibre, físicament parlant, estigui molt brut), sinó que és un símil drogodependent. Generalment llegim afirmacions d'aquest tipus a les faixes promocionals: «t'enganxa des de la primera pàgina» o «no el podràs deixar de banda» o «no podràs parar de llegir». Són eslògans sobreusats i gastats. Al departament de màrqueting de les editorials ho saben, això, i ja no ho diuen tan directament, ho amaguen entre frases que semblen dir una altra cosa però que, en realitat, diuen el mateix.

Aquí van un parell d'exemples bastant suaus i un de tercer que potser sobrepassa límits (no diré títols, però jo conservo aquestes faixes):

«La adicción por seguir leyendo me golpea a diario»; «Un libro apasionante, no he podido dejar de leerlo»; i «___ engancha más que un matamoscas, y su misterio hace que uno queme tostadas, se caiga a alcantarillas e inunde pisos... Desde aquí puedo verles, lectores, empeñando televisores y juguetes del niño para ir a comprar ____. Es una droga, una epidemia, este libro. No se la pierda».

Per tant, un títol com Yonquis de las letras pot ser que no sigui el títol adient per atreure lectors, cansats de promeses que no s'assoleixen. Però el que Jorge Comensal es proposa explicar no és per què una història o un assaig pot enganxar. El que es proposa explicar és per què l'acte en si de llegir enganxa, i pot enganxar molt, fins al punt de portar-nos a la bogeria. Però sense caure en el que l'autor anomena «lugares comunes», que ho diferencia dels «lugares de comunión»: els primers, inhibeixen del pensament, mentre que els segons l'estimulen. Per tant, quan Comensal diu que la lectura enganxa, que és addictiva o que pot portar a la bogeria, tot i semblar que són llocs comuns, argumenta aquests atributs, amb altes dosis d'ironia i humor, perquè en realitat puguem veure, nosaltres, lectors compulsius, que són llocs de comunió.

Comença definint què és la bogeria per la lectura: «no es un desvío sino un exceso. La norma exige saber leer y leer algo. Pero nosotros amamos leer y leemos mucho, demasiado para el gusto de los normales. Con “locura” digo extravagancia, transgresión, desobediencia. No demencia ni psicosis, sino arrebato, concentración. […] Los locos somos los que se toman al pie de la letra el mandato de nuestra cultura: ¡Lee!»

Si el mandat de la nostra cultura és llegir, llavors la nostra cultura és alfabet, és a dir, la domesticació de la parla a través de les lletres. Aquestes són el filtre pel qual mirem el món i, com apunta l'autor, ja no ens adonem d'aquest fet, de la mateixa manera que «quien vive siempre drogado olvida qué se siente al estar sobrio. Así nosotros vivimos leyendo el mundo, aunque no estemos frente a un texto». Les lletres, per tant, són l'agent psicodèlic de la lectura.

Arribats a aquest punt de la ressenya, m'adono que, jo com a ressenyador, potser estic escrivint el que, a simple vista, poden semblar els denunciables «llocs comuns» (com aquelles promocions de la lectura que assenyala Comensal, que diuen «conviene leer veinte minutos al día» o «no hay mejor medicina que un buen libro») i que sembli que tant Comensal com jo no som clars en què significa estar enganxats, sentir drogodependència de la lectura o episodis psicodèlics de lectura: vol dir tal qual el que vol dir, «no pretendo hacer una metáfora cuando hablo de la lectura como trance psicodélico. El hecho de que ante una cadena de letras el cerebro se encienda de simulacros ─sensaciones, emociones, pensamientos─ basta para justificar la afirmación de que lo literario es alucinógeno y puede, como en mi caso, inducir farmacodependencia. […] Así como ciertas drogas intensifican la percepción, la literatura intensifica la cognición y nos hace sentir ─es delicioso─ que de golpe entendemos mejor el mundo, el cual nos parecía indescifrable, ilegible».

Com explica al primer paràgraf del llibre (que també és la contracoberta), Comensal podria haver compilat un munt d'exemples, reals i ficticis, sobre lectors devoradors de llibres, però per sort no ho ha fet: explica com els ha considerat l'Església (qui llegeix molt pot ser un sant o un boig); com Don Quixot no llegeix en cap de les seves aventures i, per tant, no són els llibres que l'han tornat boig, sinó que és el no llegir el que el fa embogir; com sor Juana Inés de la Cruz li donava les gràcies a Déu d'haver-la posat en el camí de les lletres i no en el d'altre vici; com el jove Adolf Hitler no sortia de casa si no era amb un llibre i, anys després, llegia fins a altes hores de la nit, exigint silenci absolut; o com Emma Bovary, en llegir tant i en no trobar el reflex del que llegia a la realitat, no ho va poder suportar... Totes aquestes històries estan amanides amb opinions i vivències personals de Comensal que donen el punt just de comicitat i erudició dissimulada, que fa que llegir els seus curts capítols sigui una delícia (per exemple, considera que dormir és una pèrdua de temps, i relata casos de famosos lectors nocturns... llàstima que, a ell, la son sempre el venç).

Comensal no vol que sigui una compilació, però jo no puc estar-me d’esmentar algunes de les asseveracions que ha escrit perquè considero que per si soles ja començarien múltiples debats:

• «La religión es suelo fértil para la locura de las letras. Los yonquis de la Biblia son legión».
• «No fueron los arcabuces españoles los que conquistaron Mesoamérica, fue el alfabeto que traían los capitanes y misioneros».
• «Cuando uno se topa con una línea punzante, el texto se nos inyecta de forma intravenosa y nos provoca de golpe el subidón».
• «No hay peor rechazo que el escrito. Para ese no hay olvido».
• «Leer una carta escrita a mano altera la postura del cuerpo entero».
• «Ni las ostras ni las píldoras azules se comparan con la poesía a la hora de lubricar el pensamiento».
• «Aprender a leer tiene gran valor social y requiere un gran esfuerzo, por lo que es natural que nos veamos predispuestos a confiar en lo que leemos».
• «Las verdades literarias se parecen más a las verdades matemáticas que las históricas».
• «Devoramos libros porque nos saben dulces aunque nos sienten mal».
• «Las bibliotecas son caldos de cultivo para ateos».

No ha estat casualitat que hagi començat i tancat la llista amb dues idees que entronquen amb la religió catòlica, perquè permeten veure el bon humor de Comensal: quan li preguntaven de petit què volia ser de gran, ell responia que volia ser Papa... i així poder entrar a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i llegir tots aquells extraordinaris llibres.

Qui no ho voldria?

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l'Escola de Llibreria

Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.