Fofi, Goffredo (ed.). Escritores: grandes autores vistos por grandes fotógrafos. Trad., Alfonso Rodríguez Arias. Barcelona: Blume, 2014. 511 p. ISBN 978-84-9801-776-2. 28,75 €.
El retrat ha estat un dels temes recurrents en la pintura. De l’antiga Roma als impressionistes passant pel gòtic, el renaixement i la resta d’-ismes. A principis del segle XIX apareix la fotografia, una tècnica, un art que canviarà radicalment la manera de veure i de representar el món. A partir de 1850 uns quants pintors canvien els pinzells per la càmera, un nou giny que els permetrà guanyar-se millor la vida. Aviat les ciutats s’omplen d’estudis fotogràfics, on gent de tota condició social va a fer-se retratar. També la gent «important» (artistes, polítics, cantants, actors, escriptors) són retratats a bastament. Com exemple primerenc tenim el més que icònic i repetit retrat de Baudelaire, datat de 1863. El fotògraf esdevé extensió i mirall de l’escriptor, on aquest, no exempt de petulància, li agrada de reconèixer-s’hi.
El 2014 Blume publica Escritores: grandes autores vistos por grandes fotógrafos. L’edició original és del 2013 en italià; malgrat no ser una novetat, el llibre continua gairebé vigent, només cal tenir en compte la mort d’alguns autors com la d’Umberto Eco el 2016, Nadine Gordimer el 2014, Goytisolo el 2017 i Günter Grass el 2017 que al llibre encara figuren com a vius. Un títol grandiloqüent d’evidents ressonàncies vasarianes. Aplega 250 retrats d’escriptors, 39 dels quals són de dones. Cada foto ocupa la pàgina dreta, al seu costat el text biogràfic, en algun cas es contextualitza la fotografia i el fotògraf. Les fotos estan ordenades alfabèticament per autors. Òbviament els escriptors que hi apareixen són del segle XIX en endavant. No hi busqueu Cervantes. El novembre de 2013, en motiu de la publicació de l’edició original en italià, Scrittori, Contrasto, l’editorial, va organitzar una mostra de les fotografies. El projecte es va anomenar «Scrittori sulla via della lettura»: les façanes d’edificis significatius de Milà van ser cobertes amb 44 fotos de gran format.
Goffredo Fofi, el director de l’edició, al prefaci assumeix que tota selecció és qüestionable. L’obra pretén representar la majoria de llengües, països i literatures. Hi trobo a faltar autores com George Sand, Katherine Mansfield i Mercè Rodoreda o Claudio Magris, Patrick Modiano, Adolfo Bioy Casares i J.V. Foix entre molts altres. Dels autors seleccionats em resulten del tot desconeguts (mea culpa) Chinua Achebe, Zhong Acheng, Lu Xun, Mo Yan o Kateb Yacine.
Fofi (Gubbio, Perugia, 1937) és un reconegut assagista, periodista cultural i crític de cine entre altres facetes. Se li nota que té una edat: al mateix prefaci es dol que la fotografia digital ha anul·lat els camins més creatius de la fotografia analògica, la qual cosa ha representat la mort d’aquest noble art. Discrepo; quan va aparèixer la fotografia al segle XIX es va dir el mateix en referència al noble art de la pintura, avui sabem que pintura i fotografia continuen més vius que mai. El món digital ha estat i és una revolució, és un nova tècnica que potencia i facilita encara més la creativitat. Els autors dels textos, a més de Fofi, són Maria Baiocchi, Guia Boni, Alessandra Mauro, Carlo Mazza Galanti, Isabella Pedicini, Alessia Tagliaventi i Anna Tagliavini.
A la coberta d’Escritores, un retrat d’autor desconegut de l’enigmàtica i atractiva Clarice Lispector obre la porta als lectors. Diuen que un bon fotògraf ha de saber plasmar la personalitat del personatge retratat, de l’escriptor. Dins d’aquesta categoria destaca l’alemanya Isolde Ohlbaum amb el retrat d’Agota Kristof, l’autora de la trilogia Claus i Lucas (Ara Llibres, 2019), darrere el seu aspecte modest i senzill, ho era, s’hi amaga una dona intel·ligent, tenaç, una de les millors escriptores de la segona meitat del segle XX. M’agrada el posat de Louis-Ferdinand Céline, és evident que els seus millors moments, si mai els va tenir, ja havien passat, Lipnitzki, un fotògraf de modes, la va clavar. Dona retrata dona, Gisèle Freund, especialitzada en retrats d’artistes i escriptors, i autora d’un assaig de referència, La fotografía como documento social (Gustavo Gili, 2017), retrata la sempre elegant i distingida Victoria Ocampo al París de 1939.
El déjà-vu d’algunes fotos és inevitable, Chatwin amb motxilla, Faulkner amb els seus gossets, Bolaño amb caçadora de pell, Orwell davant el micròfon de la BBC, Antonio Machado al Café de las Salesas de Madrid, Nabókov caçant papallones, fotos que no per manta vegada vistes són menys interessants. És sorprenent la semblança d’un jove Gore Vidal amb Tintín, sí el de Milú.
L’escriptor com a fotògraf. Dos autoretrats, Giovanni Verga (Catània, Itàlia, 1840-1922), actualment un autor gairebé oblidat, però que en el seu moment va ser molt popular. El seu naixement coincideix amb el daguerreotip, l’antecedent de la fotografia. Durant la seva vida va acumular gran quantitat de negatius presos per ell, no li agradava sortir a les seves fotos, una de les poques és la que veiem publicada, el seu posat poc natural i desconfiat ho fa palès. Eudora Welty (Jackson, Estats Units, 1909-2001) va escriure sobre un lloc i un temps que va conèixer de molt a prop, la Gran Depressió dels anys trenta als Estat Units. Ho va documentar amb reportatges fotogràfics que després va utilitzar en els seus relats. El seu posat a la vegada irònic i distès són tot el contrari de Verga.
Avancem. Zadie Smith (Londres, 1975), la precoç i aclamada autora de Dents blanques (La Magrana, 2001) mostra la seva exòtica bellesa ben relaxada en una butaca, el bri de tristesa que desprenen els seus ulls encara la fa més interessant. Roberto Saviano (Nàpols, 1979) el veiem en una impersonal habitació d’hotel d’Hamburg; saber estar, en diuen.
Per contundents, per clàssics ‒jo també tinc una edat‒, m’agraden els retrats de Gorki, una foto anònima de 1900 mostra la seva profunda i potser estudiada tristesa. Un venerable Bernard Shaw de 1943. Tagore a Londres el 1920. Sebald a París el 2000, la mirada escèptica és potser la premonició de la seva sobtada mort el 2001.
Per la quantitat de fotografies escollides, i també per la qualitat, en primer lloc trobem Henri Cartier-Bresson (França, 1908-2004), amb 11 retrats, Cartier és potser un dels fotògrafs més reconeguts internacionalment, considerat el pare del fotoreportatge i un dels fundadors de l’agència Magnum. Amb la seva Leica va viatjar per tot el món. A continuació, amb nou fotos, Isolde Ohlbaum (Moosburg, Alemanya, 1953) aquesta fotògrafa està especialitzada en retrat, ha publicat una dotzena llarga de llibres. Finalment, Lord Snowdon destaca amb vuit retrats, Antony Armstrong-Jones, primer comte de Snowdon (Londres, 1930-2017) va estar casat amb la princesa Margarida, germana de la reina Isabel II del Regne Unit, es va especialitzar com a retratista de personalitats.
Escritores, un bonic i ben editat llibre de lectura amena que pot interessar tant als que ens agrada la literatura com als que ens deixem seduir per les imatges. Els autors dels texts saben de què parlen, els seus coneixements de literatura i fotografia a la vegada atorguen al llibre un plus d’informació solvent.
Afegeix un nou comentari