Petrignani, Sandra. La escritora vive aquí. Barcelona: Gatopardo, 2019. 260 p. ISBN 978-84-17109-69-1. 19,90 €.
Les cases són molt més que construccions: són testimonis silents del que vivim. Poden ser el plàcid niu del repòs, o bé espais de dolor i de pèrdua; refugi de fugides, indrets d’alliberament, i també de contradiccions. Els llocs que habitem mostren qui som i, sobretot, com som quan ningú ens mira. Aquesta és la premissa que adopta la periodista italiana Sandra Petrignani en el seu assaig, La escritora vive aquí, una obra que pretén descobrir la complexitat psicològica d’algunes de les grans escriptores del segle XX a partir de la visita a les seves llars, la majoria ara convertides en cases-museu.
Així doncs, Petrignani ens endinsa en les vides de Grazia Deledda, Marguerite Yourcenar, Colette, Alexandra David-Néel, Karen Blixen i la tríada Virginia Woolf / Vanessa Bell / Vita Sackville-West a través de les seves cases de naixement, de mort o fins i tot de retorn després de dècades d’absència. Fins aquí, podria semblar que la periodista s’excusa en això per oferir simplement un compendi de biografies, però res més lluny de la realitat. En primer lloc, perquè ella mateixa és present en el llibre, narrant-nos les seves vicissituds a l’hora d’accedir a visitar aquests espais situats entre allò públic i allò privat. Ara bé, ho fa sense buscar notorietat, amb el punt just per fer-nos vívida l’experiència, però retirant-se adequadament quan cal: Petrignani té molt clar que no és d’ella, de qui vol parlar. I és que allò que fa realment interessant el seu assaig és la interrelació que estableix entre la vida-llar-obra d’aquestes escriptores. No vol renunciar a res, i vol entendre-les del tot. Per això, trepitja terreny, però degudament documentada: amarada de les seves obres i dels seus papers personals, recopilant testimonis, acariciant els seus escriptoris, extraient paral·lelismes de tot plegat. I ho fa de manera honesta, sense idolatries ni concessions errònies, ni tampoc judicis moralitzants. Senzillament, vol retratar, de la manera més polièdrica possible, la personalitat d’aquestes dones escriptores, nascudes entre finals del segle XIX i principis del XX, certament molt diferents entre si, per bé que totes van haver de patir el rebuig i l’admiració a parts iguals. Per què? Per atrevir-se amb un ofici d’homes: el de la creació artística. Una valentia no exempta de grans costos.
I és que una de les qüestions que més sorprèn d’aquest assaig és veure com, malgrat tractar-se de dones amb caràcters incomparables, en essència acaben tenint trets estructuralment comuns, derivats de l’element inevitable que tot ho determina a la seva època: el gènere. Totes van haver de construir-se una màscara per tal de poder ser, ja fos la de la protecció o la de l’exhibició. Algunes van optar pel matrimoni com a via de seguretat (Virginia Woolf, Alexandra David-Néel ―si bé és un cas a part― o Grazia Deledda, que, conscient de la seva elecció, ens diu: «Si hubiera nacido hombre hubiera sido un ser solitario, habría vivido como un ermitaño. Al ser mujer, debo adaptarme y doblegarme a vivir entre aquellos que amándome y protegiéndome completan mi existencia» [p. 19]); d’altres van transitar el camí de l’escàndol, construint-se una cuirassa de dona forta i fins i tot pètria per reivindicar una poderosa llibertat individual, amorosa i sexual (Yourcenar, Colette, Blixen). En qualsevol cas, intuïm que cap d’aquestes dues estratègies ―una certa dissolució en la discreció o la reivindicació estrident de la diferència― els va acabar de funcionar. Per quina raó? Per la seva autoconsciència: elles saben que, tot i els esforços, no encaixen ben bé enlloc. Fins i tot quan la societat, malgrat els seus recels, els acabi atorgant l’èxit ―totes l’assoliran en vida―, el regust amarg dels desenganys, de la solitud i d’una joia mai plenament aconseguida pesaran més que res al final dels seus dies. Tard o d’hora s’adonen que ni l’amor ni la felicitat poden ser el seu objectiu tot i tenir-ne un desig intrínsec. No forma part de la seva naturalesa. I doncs, què els queda? «Ser victorioso sobre uno mismo» (p. 158), ens diu David-Néel. La fidelitat a l’essència malgrat les caretes. Ser escriptores si ho han de ser. I sobreviure com es pugui per no renunciar a allò veritable, que només té a veure amb elles mateixes.
En definitiva, La escritora vive aquí és una obra completíssima, d’una documentació vasta però gens academicista, que ens atrapa amb independència del nostre coneixement previ de la vida o de l’obra de cadascuna de les autores que ens presenta. És aquí on radica el mèrit de Petrignani: ser capaç de mostrar-nos la persona rere l’escriptora, virtuts i febleses, dilemes morals que ens interpel·len de tal manera que, inevitablement, acabem reflexionant sobre la nostra pròpia existència.
Anna Pascual i Vall
De la 4a Promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari