Trabado Cabado, José Manuel (ed.). Género y conciencia autoral en el cómic español (1970-2018). León: Servicio de Publicaciones de la Universidad de León: EOLAS Ediciones, 2019. 439 p. (Grafikalismos; 5). ISBN 978-84-9773-905-4. 35 €.
Recull de 12 textos escrits per membres del Grupo de Estudios sobre Cómic y Narración Gráfica (GRECONARA), ubicat a la Universidad de León. El llibre és fruit d’un projecte d’investigació titulat «Evolución de las formas grafico-narrativas y su relación con el público lector». L’objectiu del volum és definir el pas del còmic de gènere al còmic d’autor que es du a terme per part d’un bon nombre d’autors espanyols, a través de l’exemple d’11 casos concrets.
El primer dels textos, i possiblement el més rellevant pel que fa als objectius del volum, l’escriu l’editor, José Manuel Trabado Cabado, i funciona com a introducció i síntesi de la situació del mercat editorial espanyol abans de l’arribada del còmic adult durant la dècada dels setanta. En efecte, les dècades anteriors es caracteritzaven per una fèrria relació entre dibuixants i editorials, deixant poc marge a l’exploració artística individual, i amb moltes limitacions pels constrenyiments dels diferents gèneres de la literatura popular, sistema dins del qual s’emmarcava el còmic durant aquell període. Trabado destaca que molts autors que després farien el pas al còmic d’autor, van adquirir la formació com a dibuixants a través de la feina que duien a terme per a les agències, com la de Toutain, especialitzades en encàrrecs de còmic de gènere.
L’arribada del còmic adult, a la dècada dels setanta, és el factor clau de l’aparició del còmic d’autor, ja sigui perquè molts autors que provenien del gènere comencen a fer obres més personals i amb més control tant sobre l’autoria com el discurs (alguns passen a deixar de ser només els dibuixants a ser també els guionistes de les seves obres), o perquè apareix amb força una nova fornada d’autors que o bé descarta completament el gènere des de l’origen o bé en fa un ús clarament subvertit.
La dècada dels noranta es caracteritza per la crisi de la popularitat comercial del còmic i sobretot de les revistes que havien tingut molta volada durant els vuitanta. Aquest canvi de situació propicia l’aparició de tot un conjunt de petits projectes editorials (Edicions de Ponent, Ediciones Sins Entido, etc.) que afavoriran la publicació de còmic d’autor, el qual es trobarà amb una borsa petita però consistent de públic més madur per rebre’l a partir de l’any 2000.
Pel que fa a la resta d’articles, cadascun d’ells explora, de forma desigual, la relació d’un autor amb el còmic de gènere i el còmic d’autor. Així, per exemple, Antoni Guiral repassa de forma molt sintètica la trajectòria d’Alfonso Font, i posa en dubte l’existència d’una diferència entre còmic de gènere i còmic d’autor, mentre que Miguel Ángel Muro utilitza com a excusa els inicis en el còmic de gènere de Carlos Giménez per bolcar-se de forma extensa en l’anàlisi de l’obra 36-39: malos tiempos, aquesta sí, plenament d’autor i centrada de forma total en els interessos personals i en les experiències pròpies o properes de l’autor. Aquest, al llarg de la seva carrera professional, ha dut a terme una tasca important de recuperació de la memòria històrica, sobretot pel que fa a la petita història dels perdedors anònims de la Guerra Civil.
Jesús García Sierra, «Yexus», parteix dels orígens de Max (Francesc Capdevila) en una versió underground del còmic d’aventures, tot i que més aviat es podria definir com a còmic de personatge, per repassar una carrera professional que l’ha dut a reinventar-se obra rere obra, fugint de modes i de personatges o històries que poguessin limitar-lo, malgrat l’èxit sonat de moltes d’elles. El cas de Max, seria, al meu parer, l’exemple més evident de còmic d’autor a Espanya.
José Manuel Trabado Cabado repassa també la carrera professional de Miguelanxo Prado, qui fa un recorregut que es podria considerar la trajectòria estàndard de l’autor espanyol de còmic fins fa relativament poc temps: comença a publicar de molt jove en fanzins, en el que es podria considerar un període de formació, arriba a l’edat adulta havent adquirit ja un cert ofici, i publica gènere en les revistes dels anys vuitanta, per finalitzar arribant a la maduresa creativa (i vital) fent el salt al còmic d’autor, amb una obra que no sols tracta temes més personals, sinó que gràficament també s’allunya d’allò estàndard.
Dues són les dones que es posen com a exemple, Laura Pérez Vernetti, que inicia la seva trajectòria fent còmic eròtic a les pàgines de la revista El Víbora (un còmic eròtic diferent, però, del que feien els autors homes) i que des de ja fa uns quants anys s’ha especialitzat en la creació de biografies en còmic, les quals l’autor de l’article, Álvaro Pons, considera còmic d’autor, però que jo em demano si no ens trobem igualment davant de còmic de gènere (la biografia ho és) sols que s’escapa del que considerem gèneres populars.
Emma Ríos, jove autora que ha tingut un èxit destacable en construir una carrera internacional que conjuga el còmic mainstream amb el d’autor, serveix a Inés González Cabeza l’oportunitat d’explicar com amb la perseverança i les idees clares una autora arriba a poder viure de la seva obra, havent aconseguit treballar als EUA combinant la feina de gènere amb Marvel, i la més personal amb Image Comics.
Altres autors que serveixen d’exemple són Federico del Barrio, Miguel Gallardo, Paco Roca (en els dos darrers casos es repassa més la seva trajectòria que no pas la seva relació amb el còmic de gènere), Luis Durán i David Rubín.
En conjunt, l’obra és útil per conèixer les carreres dels diferents autors tractats i, en alguns casos, accedir a una anàlisi detallada d’algunes de les seves obres més representatives; però més enllà del primer capítol, un discurs teòric argumentat sobre el pas d’un estat creatiu a l’altre no es troba clarament articulat en moltes de les aportacions.
A més, el punt de partida presenta algunes limitacions, ja que es considera autor de còmic el dibuixant, i s’obvia els guionistes com a tals durant l’època anterior a l’eclosió del còmic adult.
Tot i que intel·ligentment es contempla que molts d’aquests autors han fet evolucionar elements del còmic de gènere, fet que els ha permès fer còmic d’autor seguint creant a partir del gènere (posem el cas d’Antoine de las tormentas, de Luis Durán [Astiberri, 2003] i podríem afegir el d’El vecino, de Pepo Pérez i Santiago García [Astiberri, 2004-2019], no present en aquest recull), no semblen considerar-se còmics de gènere tots aquells que no pertanyen a la literatura popular, qüestió que convindria revisar.
Montserrat Terrones
Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari