O’Connell, John. El club de lectura de David Bowie. Trad., Laura Ibáñez; ilust., Luis Poadín. Barcelona: Blackie Books, 2019. 288 p. ISBN 978-84-17552-66-4. 19,90 €.
David Bowie. No calen més presentacions. Tothom qui hagi viscut durant l’últim quart del segle XX, sap qui era. L’ha ballat, l’ha taral·lejat. L’haurà vist actuar en alguna pel·lícula. El recordarà amb un llamp travessant-li tot el llarg de la cara, vestit de mil maneres, i sabrà que tenia una pupil·la més grossa que l’altra. Tothom sap, per utilitzar una expressió molt suada, que David Bowie era un artista polifacètic. Jo, sense ser-ne un mitòman, també formo part d’aquest «tothom» i sabia tot això. I potser ara seré un heretge laic, però m’arriscaré: coneixia més la seva faceta d’actor que la de músic (enteneu-me: les seves evolucions musicals, així com les diverses personalitats que va adoptar durant la seva carrera de cantautor, m’eren difícils de resseguir i identificar).
Però el que jo no sabia, i és possible que tampoc ho sabés molta gent, és que Bowie era molt lector. Em quedo curt. En Bowie estava «enganxat» a la lectura. Cal posar un exemple d’aquesta addicció: quan viatjava (preferia el tren a l’avió), s’emportava una «petita» biblioteca personal, formada amb baguls que contenien mil cinc-cents títols, i quan llegia, segons deien les seves amistats, s’entregava a la lectura «con un fervor casi maníaco».
El club de lectura de David Bowie podria ser un llibre-llista de llibres, que només fos llegit per autèntics fans i mitòmans bowienians, una llista basada en la que el britànic Victoria & Albert Museum va publicar arran de l’exposició David Bowie Is que es va poder visitar durant el mes de març de 2013: els 100 títols que l’artista considerava que havien estat els més influents durant la seva carrera (influents ≠ favorits). Per tant, ¿com encarar la lectura d’un metallibre d’algú, del qual només sé allò bàsic (o que recordo que deien d’ell gràcies als reportatges que es van publicar i emetre quan va morir el gener del 2016), el qual considerava que llegir era fonamental per a la seva carrera artística i, per tant, vital?
Doncs s’encara d’una manera molt senzilla: llegint-lo com si es tractés d’una biografia, perquè John O’Connell, que n’és l’autor, ha tingut present que si es tractaven dels llibres més influents, per tant també podien explicar bona part de la vida del cantant (si haguessin estat només els «favorits», no es podria explicar pràcticament res: si en el terreny dels sentiments ja és complicat explicar-se un mateix per què ens agrada el que ens agrada, que ho hagi d’explicar un tercer és inimaginable).
I és en aquest moment quan cal lloar tant l’escriptura com el treball previ de documentació que ha hagut de realitzar O’Connell perquè, primer, es nota que ha escoltat, llegit i vist atentament tot allò que fa referència a Bowie (que no és poc, com es pot veure a la bibliografia utilitzada, així com també s’endevina que la no utilitzada també és llarga); després, ha llegit minuciosament els cent llibres de la llista; seguidament, ha extret allò essencial de cada títol, i l’ha relacionat amb la vida i la música de l’artista, fins al punt que, per a cada llibre, ens recomana escoltar una cançó determinada de l’àmplia carrera de Bowie, perquè puguem apreciar la seva influència; i, finalment, ens recomana la lectura d’un altre llibre, ja sigui perquè és del mateix autor o autora o perquè tracten el mateix tema o un de similar.
L’estructura descrita al paràgraf precedent és una feinada, però no acaba aquí: aquesta biografia encoberta no segueix cap criteri cronològic, és a dir, O’Connell va seguint l’ordre de la llista originària tal i com es va exposar al Victoria and Albert Museum i, per tant, la vida de Bowie està, per dir-ho d’alguna manera, desordenada. És aquí on O’Connell torna a brillar: sense complicacions i sense redundàncies, podem fer-nos un mapa mental de la vida del cantant sense necessitat que ens l’expliquin linealment i, per a algú com jo, bastant llec, ha estat del tot satisfactori poder recórrer la vida de Bowie sense adonar-me’n.
Voldria acabar parlant sobre l’edició, però ja que vull acabar aquesta ressenya amb bona boca, començaré per allò que no he entès que s’hagi publicat de la manera que s’ha fet: per una banda, no entenc que el nom d’O’Connell no aparegui al llom del llibre. D’acord: tothom coneixerà el llibre com «el dels llibres de David Bowie», però pel que he exposat més amunt, O’Connell hauria d’aparèixer a tot arreu, encara que sigui en petit, com a la coberta. L’altre aspecte que no he entès és que a l’encapçalament de les pàgines parells es pugui llegir «La biblioteca de Bowie»: no és el títol del llibre ni és tampoc com es titula el que podríem considerar capítol, que és «Los 100 libros de David Bowie». Potser soc primmirat, però no els trobo lògica, a aquestes decisions. Les que sí que trobo lògiques i aprovo són: l’edició en tela (a part de Blackie Books, encara queda alguna altra editorial que tingui el bon gust de fer aquest tipus d’enquadernacions?) i a l’elecció de Luis Paadín per salpicar les pàgines amb les seves il·lustracions, elegants i directes: s’ha de ser molt bon dibuixant per retratar David Bowie i reconèixe’l sense necessitat de veure els seus característics ulls i boca, i utilitzant només una tinta.
En definitiva, aquest és un llibre del qual esperes, quan el comences, que et descrigui amb major o menor fortuna com eren els llibres que Bowie considerava importants, i que, quan acabes de llegir-lo, si alguna vegada havies dubtat de la importància de la lectura, aquest llibre et treu tots els dubtes: no vol dir que si llegeixes arribaràs a tenir la perspicàcia i genialitat artística de Bowie, no. Per aconseguir això cal néixer tenint-ho. El que vull dir és que la lectura és important perquè no és quelcom que es queda només imprès en unes quantes pàgines: la lectura és important perquè, potser sense adonar-te, passa a formar part de tu i modela la teva vida.
Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari