Wolf, Maryanne. Lector, torna als llibres: el cervell lector en un món digital. Trad., Ada Arbós Bo; il·lust., Catherine Stoodley. Barcelona: Viena, 2021. 270 p. (Carta blanca; 50). ISBN 978-84-17998-49-3. 19,90 €.

Wolf, Maryanne. Lector, vuelve a casa: cómo afecta a nuestro cerebro la lectura en pantallas. Trad., María Maestro; ilust., Catherine Stoodley. Barcelona: Deusto, 2020. 252 p. ISBN 978-84-234-3133-5. 18,95 €.

Wolf, Maryanne. Reader, come home: the reading brain in a digital world. Illust., Catherine Stoodley. New York: HarperCollins, 2018. 260 p. ISBN 978-0-06-238878-0.           

El llibre de Maryanne Wolf que comentaré tot seguit mereix atenció perquè és una resposta constructiva a una preocupació creixent en la societat i la cultura contemporànies: cada vegada hi ha menys lectors de llibres o, encara més precís, disminueix progressivament el nombre de gent jove que llegeix llibres. Wolf no lamenta, però, el fet que hi ha gent que hagi deixat de llegir, un fenomen social i cultural al capdavall, potser un problema de mercat, sinó la pèrdua que l’exercici de la lectura produeix sobretot en el cervell dels infants i adolescents, un problema d’alfabetització que condiciona no solament l’aprenentatge sinó també les oportunitats professionals i personals futures, i que, pitjor encara, pot arribar a determinar el desenvolupament psicosocial de l’individu. Wolf no endossa als lectors una elegia per un temps perdut, com ho fa Sven Birkerts a Elegía a Gutenberg (Alianza, 1999), per exemple, sinó que procura diagnosticar el problema i, sobretot, s’esforça a oferir solucions, en concret la doble alfabetització que consta al títol d’aquesta ressenya.

Unger, Gerard. Teoría del diseño de tipos. València: Campgràfic, 2021. XVI, 270 p. ISBN 978-84-96657-58-8. 28 €.

Al «Prefaci» de la primera edició de l’Ortotipografia, un manual dirigit als professionals de la lletra impresa que va veure la llum a principis de l’any 1995, es feia referència al trasbals que el món del llibre havia sofert en els darrers anys com a conseqüència d’una vertiginosa revolució tècnica. Els seus autors, els malauradament desapareguts Josep M. Pujol i Joan Solà, apuntaven que si es comprimís en l’espai d’una hora els cinc segles i mig d’història de la impremta, un caixista estaria treballant durant més de tres quarts, el linotipista estaria en acció menys d’onze minuts, el teclista de fotocomposició n’hi estaria només un parell i l’eliminació total del plom, amb la implantació de l’àmbit digital i l’autoedició, no necessitaria ni noranta segons. S’acabava de substituir una tecnologia antiga i experimentada, amb els vells rituals del plom i l’antiga saviesa resultant de la pràctica acumulada, per una que ja s’havia imposat però que havia comportat certs sacrificis atès que el més important fins aleshores havia estat resoldre problemes bàsics de funcionament dels nous aparells i dels nous programes. Era als professionals de l’autoedició, «sotraguejats per la potència fabulosa d’una tecnologia desfermada que no dominaven»,[i] que de sobte s’havien trobat sols davant la pantalla del seu ordinador exercint la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes, a qui calia oferir una mena de «codi tipogràfic» amb els coneixements que fins feia ben poc només disposaven uns pocs especialistes del món de les arts gràfiques.