Novel·la policíaca espanyola: ni intriga ni negra

Montero Aroca, Juan. La novela policiaca española: los grandes nombres. Valencia: Tirant Humanidades, 2022. 344 p. (Plural). ISBN 978-84-19226-86-0. 26,90 € en paper, 16,20 € llibre electrònic.

L’interès assagístic per la novel·la policíaca espanyola arranca a començaments de la dècada dels noranta del segle passat,[1] en bona part des de l’àmbit acadèmic, per tal de donar una visió global d’aquest gènere i veure’n els antecedents, la recepció, les influències, l’evolució i els autors més destacats. Ja en aquell moment, el gran especialista Salvador Vázquez de Parga assenyala que «hasta tiempos muy recientes no han existido novelas policíacas españolas en absoluto porque las novelas que se escribían en España o eran policíacas o eran españolas pero difícilmente ambas cosas a la vez».[2]

Ens arriba ara una nova aportació de la mà de Juan Montero Aroca, de qui ja vam ressenyar en el seu moment  La novela negra: un lugar (Estados Unidos) y un tiempo (1920-1965), que divideix l’assaig en onze parts i vint-i-quatre capítols a més d’una introducció i un epíleg. En la introducció, l’autor distingeix les diferències entre la novel·la d’intriga i la novel·la negra, que engloba ambdues dins la novel·la policíaca, i ja adverteix que aquest llibre no és una història completa i que només destacarà els grans noms i centrarà l’atenció en la seva vida i obra. També que és una obra subjectiva, la seva selecció, però que «esto no impide que, en ocasiones, haya tenido que incluir algún nombre que, en mi opinión, acaso no debería estar en este libro, pero que viene impuesto por lo que a veces se han llamado sociedades de bombo mutuos o, también, “focas amaestradas de la fraternidad crítica”» (p. 22).

L’autor acota el treball entre els orígens, que situa en poemes del segle XIX que parlen de crims, i l’any 2000 i assenyala com antecedent la tardana novel·la gòtica espanyola del segle XIX, mentre que n’exclou les publicacions de crims i processos cèlebres i les vides de bandolers. Fins a la vuitena part (capítol XV), «El inicio de la consolidación», Montero desgrana autors i títols del que comunament es consideren antecedents i orígens del gènere a Espanya, que van d’Alarcón i Pérez Galdós a Emilia Pardo Bazán, Joaquín Belda, Wesceslao Fernández Flórez o Enrique Jardiel, alguns dels quals es poden adscriure a la novel·la d’humor, i quan arriba a la novel·la popular puntualitza: «cuando se dice popular no se está utilizando la palabra con un sentido que pueda hacerse equivalente a proletario u obrero, ni mucho menos. Aunque desde determinadas concepciones políticas se quiera utilizar la palabra pueblo de modo exclusivo, de manera que pueblo lo integran únicamente quienes esos políticos quieren que así sea, eso nada tiene que ver con la novela popular» (p. 188).

Ja a la vuitena part, «El inicio de la consolidación», i centrats als anys cinquanta, Juan Montero Aroca, jurista de formació, magistrat jubilat i lector de novel·les de gènere per afició, comença ja a fer valoracions més personals. En introduir Mario Lacruz, considerat unànimement per la crítica l’autor de la primera novel·la negra espanyola amb El inocente, Montero el té per sobreestimat i opina que «Cuando se empieza a escribir sobre Mario Lacruz se tiene la sensación, basada simplemente en la apariencia, de que este Autor, con pocas publicaciones en vida, fue uno de los que en España ha sido mejor criticado» (p. 204). Continua amb Tomás Salvador, dedica un capítol a Francisco García Pavón, repassa una sèrie d’autors de diferent interès dels anys cinquanta i seixanta per entrar als setanta a la novena part dedicant un capítol a l’humor d’Eduardo Mendoza i Jorge M. Reverte.

La dècima part la consagra a «La novela del desencanto» amb Manuel Vázquez Montalbán, Francisco González Ledesma i Juan Madrid. Tres autors que considera que no fan novel·la negra sinó política. De la sèrie Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán manifesta: «debe quedar muy patente que en la serie es manifiesto que su Autor está sosteniendo una manera política de entender la sociedad y de reformarla en una dirección determinada; es decir, se trata de presentar del peor modo posible las consecuencias del capitalismo» (p. 271-272) i que «las novelas cumplen una finalidad política y que ésta se contempla desde el comunismo» (p. 280). Mentre que de Juan Madrid, subratlla: «Según el propio Autor la novela negra no busca algún tipo de solución; lo que pretende es “desvela(r) todas las lacras sociales, la explotación y la crueldad del mundo actual, donde el capitalismo y el gangsterismo utilizan los mismos métodos”. Adviértase que esa es su manera de entender la novela negra» (p. 310-311).

L‘onzena part, «Y, al fin, casi novela negra», la destina a Julián Ibáñez i Andreu Martín, autors que considera que són el més a prop del que ell considera novel·la negra, per acabar amb l’epíleg «La novela policiaca española: ni enigma ni negra», en el qual sintetitza les idees que ha anat desenvolupant al llarg del llibre: la falta d’investigacions deductives d’intriga i la gairebé inexistent novel·la negra perquè molts dels escriptors són d’esquerres i el que fan és novel·la política. Albira un futur prometedor amb alguns autors apareguts als anys noranta com Eugenio Fuentes, Alicia Giménez Bartlett i Lorenzo Silva, i ja al segle XXI, Reyes Calderón i Dolores Redondo: «Empezaron a salir autores que iniciaron caminos propios y diferentes, caminos críticos, sin duda, pero no políticos» (p. 344).

Tota l’obra traspua el capciós tarannà anticomunista de l’autor, com en l’anterior La novela negra: un lugar (Estados Unidos) y un tiempo (1920-1965) i, si allà l’obsessió era Dashiell Hammett, aquí és Manuel Vázquez Montalbán. En definitiva, una obra en forma de manual, il·lustrada, amb prolixes biografies dels autors i resums argumentals, antiacadèmica, sense bibliografia ni índex onomàstic i publicada per una editorial que des de 2014 ocupa el primer lloc com editorial acadèmica més prestigiosa d’Espanya segons l’Scholarly Publishers Indicators del CSIC, amb un comitè científic que compta amb Ramón Cotarelo entre altres catedràtics. De totes maneres, l’autor no enganya: «Cada vez que se me ocurre leer —lo que no es frecuente, pero sucede demasiadas veces—  uno de esos libros en los que se pretende describir lo que ha sido y lo que es la llamada novela policiaca española me encuentro en una muy difícil situación, tanto que acabo perplejo y no estoy seguro de casi nada. Especialmente no estoy seguro de si he llegado a entender algo» (p. 341).

Perplexitat i no estar segur d’haver entès res, sensacions que el lector compartirà amb l’autor després d’haver llegit aquest llibre.

Jordi Canal i Artigas
Bibliotecari