Skliar, Carlos. La inútil lectura. Madrid: Mármara, 2019. 257 p. (Mármara ensayo; 3). ISBN 978-84-120080-2-9. 17,90 €.
La virtut de la inutilitat. D’això tracta aquest llibre de l’educador, investigador i escriptor argentí Carlos Skliar, amb un títol que en aquests dies que vivim pot convertir-se en un bàlsam transformador. Perquè llegit ara, nosaltres, que fins fa no gaires dies estàvem immersos en la societat del bullici, de les urgències quotidianes i del carpe diem, del be quick or be dead, de la tirania de treure beneficis de tot allò que fem, nosaltres, que havíem de ser sempre productius i els números 1 o res... hem hagut de parar per força. Ha arribat el temps del confinament. Hem passat de cop del prestissimo al lento moderato. El món ha hagut de compassar els moviments. Ara és el moment de replantejar-nos algunes coses per quan arribi el dia del desconfinament, i aquest llibre pot ser un primer pas.
Publicat ara fa un any, al maig de 2019 per Ediciones Mármara. Carlos Skliar ja hi subratllava allò del Petit Príncep, s’enrecorden? L’essencial és invisible als ulls, els vincles més importants no estan sotmesos a la lògica de l’utilitarisme. La lectura perquè sí, forma part d’una postura vital. Lectors a la deriva com flâneurs. Per fer aquest camí, l’autor traça un interessant mapa literari d’autors que ens hi poden acompanyar. Una tria de lector sibarita. Com Nuccio Ordine: «el hecho de ser inmune a toda aspiración al beneficio podría constituir, por sí mismo, una forma de resistencia a los egoísmos del presente, un antídoto contra la barbarie de lo útil que ha llegado incluso a corromper nuestras relaciones sociales y nuestros afectos más íntimos...»
Així, La inútil lectura esdevé també un compendi de bones recomanacions, per despertar amor cap als llibres: Claudel, Kristof, Merini, Modiano, Marai, Tavares, Baricco, Shakespeare, Handke, Maillard, Ford, Jablonka, Carrère, Nothomb, Coetzee, de Luca... són algunes de les lectures referenciades, que han passat pel sedàs de Carlos Skliar i que sotmet a la reflexió. Sens dubte, un bon aparador a qualsevol biblioteca o llibreria, però l’autor va més enllà i hi aporta reflexió filosòfica lenta, densa, en petites píndoles, perquè «de tanto ir hacia delante, de tanto progresar como flechas rectas hacia símbolos efímeros, nos hemos olvidado de rumiar el lenguaje y el pensamiento». O en paraules de Joan-Carles Mèlich: «Tot el que pot fer-se ràpidament no m’interessa.»
Seguint amb aquesta deriva, com dèiem, l’autor afirma que la literatura no serveix per a res. Sí, però té un valor incalculable. Cal adonar-nos-en i alentir una mica el temps. Canviar el ritme, anar a poc a poc, deixar d’atabalar-nos buscant la utilitat d’allò que llegim, de voler acumular sempre coneixement o una finalitat en tot i deixar-nos portar més. Llegir és mirar, és admirar, és triar d’altres camins lliurement. Trobar plaer en l’absència de desxifrar i interpretar. «Despojar de todo provecho a la lectura para poder leer». En temps de confinament i d’allaus de recomanacions sobre què llegir, què fer, quines pel·lícules veure, obres de teatre, hores del conte, zumbas, tutorials de fitness... Skliar és clar: No. No hem de fer voltes com hàmsters histèrics sense arribar enlloc, no podrem arribar a tot. Ens cal una mica més de postura de dolce far niente, de relaxar-nos, de pensar amb el cos més que amb el cap, i aquí la lectura de ficció és la clau.
«No leemos un libro, estamos en él.» Quan llegim som conscients d’altres vides possibles de les que som capaços de viure i de pensar, de l’alteritat del món. La lectura és alteritat, no identitat. De l’autoreferència a la referència plural. Ser com qualsevol, perquè la humanitat ens fa còmplices d’una situació o condició. «Si no se leyera, si no se leyeran tantos libros, tantos mundos, tanta tierra, tantos rostros, tantas vidas, amaríamos, pensaríamos, percibiríamos y reiríamos o lloraríamos de otro modo.» Perquè els llibres indiquen camins cap a d’altres coses que no són llibres. Carlos Skliar reflexiona en aquest llibre sobre molts altres temes relacionats amb la lectura: l’alteritat, la literatura de la infància (memòria o més aviat ficció de la memòria?), el dolor com a motor vital, la poesia, què li passa al lector quan llegeix, què li passa a la lectura quan és llegida, la fragilitat i la vulnerabilitat pròpies com l’escenari de la nostra sensibilitat i del nostre pensament.
Cada vegada que llegim literatura pot esdevenir un nou naixement i un nou descobriment. Des de l’alentiment, com en aquell moviment sorgit fa uns 20 anys, que fomentava l’slow. Al qual poc a poc s’hi van sumar municipis com per exemple Begur, Palafrugell o Pals, per treballar i transformar-se en slow cities. Skliar recomana «contemplar, más que intervenir» i parla, sobretot, de literatura.
Skliar fa apologia de la lectura lloant que es tracta d’un acte inútil, talment com en Xavier Vidal, llibreter que va triar el nom de Nollegiu per a la seva llibreria, perquè «toda pretensión de obligar a la lectura induce al lector a pensar en todo aquello que quisiera hacer dejando de lado, inmediatamente, la lectura.» Allò que és essencial. Per això, al lector se l’ha de deixar llegir en pau. Ja trobarà l’encís pels llibres i la lectura, aquest amor que bibliotecaris, llibreters i lectors en general intentem transmetre, amb menor o major fortuna. «Enseñar podría ser aquel gesto de mostrar, de ofrecer, de señalar, de apuntar hacia algo, de dar, de donar. Si este fuera su sentido primordial, alejada de todo tecnicismo y toda moralidad, y cercano a una suerte de arte siempre impreciso, por supuesto que sí es posible.» Transmetre amor pels llibres i la lectura com Stoner, de la novel·la de John Williams: «porque un nuevo estudiante podrá apreciar esa materia o no, podrá seguir o no las recomendaciones de la lectura, podrá establecer o no un vínculo personal con ella; pero no se tratará nunca exactamente de ello. Tendrá que ver más bien con la oportunidad de apreciar la relación de amor que un profesor tiene con lo que estudia y enseña, un amor entendido como pasión pero también como tarea, una relación que sólo puede comprenderse como el tiempo en el que alguien está sujeto a un estudio y desatento de lo demás, como una cierta obsesión por un hechizo que podría narrarse en términos de una relación consigo mismo, con los libros, y con los demás.»
Gonçalo Tavares, diu Xavier Vidal, li explicà que no existeixen bons escriptors; existeixen grans lectors que escriuen. El comentari anava dirigit a l’editora Silvia Querini, que li confessava que, incomprensiblement, es troba amb molts joves escriptors que reneguen de la lectura dels clàssics i de les bones obres literàries de la tradició i que tot i així pretenen escriure bé. El mateix Skliar recull a l’obra que comentem, el poema de Roberto Bolaño «Lee a los viejos poetas, hijo mío, y no te arrepentirás.» Desitjar llegir i desitjar que els altres llegeixin, sí, perquè llegir és un plaer, però un plaer pel qual s’ha de treballar amb calma per arribar-hi, no és un acte passiu ràpid, efímer, com mirar la televisió o anar saltant d’imatge en imatge a l’Instagram, sense cap sentit. «Este mundo de la prisa sin destino.» La lectura no ens donarà més sobreabundància, sinó més vinculació al món. I aquí està la clau. El llibre ha sobreviscut a les seves pròpies transformacions, a les prohibicions, a les fogueres, a la televisió, a Internet, a les xarxes socials i al llibre electrònic. «El mal del libro es incurable, pero nunca lo mata.»
Perquè llegir és beure d’altres maneres de ser i estar, és triar altres camins que no ens han tocat i obrir un llibre és transmetre i fer perdurar el món, és un elogi a la conversació. I això vol temps, perquè ha de ser un procés lent.
La inútil lectura acaba amb aquestes paraules: «Leer para seguir estando aquietado en este mundo y esta vida. O bien, leer más allá del mundo y de la vida que nos ha tocado en suerte, leer para otro mundo y para otra vida. Aunque no sirva para nada. Y sin embargo. Y aún así. Todavía. Por ello mismo.»
«Uno no debe permitirse anticipar nada, y a las conclusiones a las que se llega después de lecturas amplias y detenidas hay que dejarles tiempo y ventilarlas con el aire de la vida.» Elías Canetti.
Per això: parem el temps, agafem aire, i seguim llegint.
David Figarola Pámpano
Biblioteca de Palafrugell
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari