Poesía francesa: historia y antología de la Edad Media al siglo XX. Selección, estudio y traducción, Carlos Clementson. Córdoba: Universidad de Córdoba; Sevilla: Universidad de Sevilla, 2019. 2 vol. (Voces literarias; 1), (Literatura; 158). ISBN 978-84-9927-460-7. 40 €.
Aquesta antologia és, a priori, tan densa com llaminera. I és que: quin bon amant de la literatura no se sentiria temptat de fullejar aquest compendi, que empresona, en 1222 pàgines, nou segles d’una de les tradicions poètiques més destacades? Això ho sap bé Carlos Clementson ─doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Múrcia i, actualment, professor jubilat de la Universitat de Còrdova─, que ha estat l’encarregat de la selecció, l’estudi i la traducció dels autors i poemes presents en aquesta obra, fruit de dècades de passió per les lletres franceses.
Així doncs, tenim al davant un recull que abraça des de la Chanson de Roland fins a Apollinaire, passant per autors com Ronsard, Voltaire ─sí, també va ser poeta─ o Lamartine. Abans d’arribar aquí, però, Clementson dedica dues-centes pàgines a una introducció que ens hauria de permetre contextualitzar els diversos períodes historicoliteraris que ens trobarem posteriorment (I, Edat Mitjana; II, Segles XVI, XVII i XVIII: Renaixement, Classicisme i Il·lustració; III, Segle XIX: Romanticisme, Parnàs i Simbolisme, i IV, Segle XX: Poesia pura, Tradició i Avantguarda).
En aquest estudi inicial, el filòleg fa, abans que res, una declaració d’intencions: el primer que ens evidencia és que som davant d’una edició bilingüe, amb una traducció mètrica en vers blanc realitzada per ell mateix; comprovarem doncs que, malgrat que s’ha hagut de renunciar a la rima, sí que es conserva el sentit del ritme i una aproximació acuradíssima al contingut dels originals. Alhora, Clementson també ens planteja el criteri que ha regit la selecció dels poetes: en línies generals, aposta per seguir el cànon, tot dedicant més espai als autors consagrats ─cosa que també li possibilita mostrar una producció més variada de la que acostumem a conèixer─, si bé no n’exclou de més marginals, amb prou feines esmentats fora de les fronteres gal·les.
Un cop situats, es pretén entrar en matèria en base als quatre blocs temporals que ja hem comentat. I sí, diem «es pretén» perquè el resultat no acaba de ser del tot aconseguit. Qui s’esperi unes pàgines que ens esbossin les característiques generals de cada període, es pot sentir prou decebut. I és que el que ens acabem trobant són les biografies dels autors seleccionats, una enganxada rere l’altra, i amb força desequilibris entre si. Certament, podem realitzar induccions, i seria injust no dir que de tant en tant podem esgarrapar alguna idea en aquest sentit. Però sovint ens n’anem massa al detall singular, a les anècdotes de vida que no acaben de servir-nos en un sentit global. Tampoc no ens ajuda la manera com s’ha plantejat l’estructura dels dos volums: lluny d’intercalar les informacions de cada etapa amb les poesies corresponents, Clementson aposta per fer una separació taxativa entre l’estudi i l’antologia poètica. Creiem que, per reforçar les interrelacions necessàries, hauria estat molt més útil narrar la vida dels autors i, tot seguit, donar pas a la seva poesia, en comptes d’establir dos blocs que ens dificulten aquesta connexió. Alhora, també ens hauria agradat saber per què s’han escollit uns poemes i no uns altres: no hi ha cap justificació al respecte, i no entenem, doncs, a què es deu l’aposta feta. Per què es dediquen més de cent pàgines a la poesia de Joachim du Bellay o a Pierre de Ronsard, però en canvi sis a Mallarmé, o quatre a Paul Claudel? Per què s’han escollit els fragments que apareixen de la Chanson de Roland o dels Chants de Maldoror, i no uns altres? No ho sabem, i això ens inocula una sensació d’arbitrarietat que juga en contra de la tasca de Clementson.
Per últim, hi ha una qüestió, gens menor, que ens pot fer sentir frustrats: el títol ens anuncia una antologia fins al segle XX, però el cert és que només inclou alguns autors que moren a la primera meitat de la centúria, molts dels quals desenvolupen la seva tasca a finals del XIX o a principis del XX. Què passa, doncs, amb la resta de moviments poètics, fructífers, apassionants, que convulsionen totes les dècades següents? Ens quedem amb Claudel, Valéry o Apollinaire, però no arribem ni tan sols a André Breton. Ens sembla que hauria estat més pertinent, doncs, explicitar que l’obra no inclouria la major part del segle.
En definitiva, tenim entre les mans dos volums d’antologia poètica francesa, un compendi amb bones traduccions que mai fa nosa de guardar a les nostres lleixes. Si bé és cert que hauria pogut convertir-se en un estudi molt més aprofundit, almenys podem disposar-ne com a manual de consulta, i obrir-lo de tant en tant per sentir-nos reconfortats per uns versos eterns.
Anna Pascual i Vall
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari