Arranz, Manuel. Por el placer de leer. Valencia: Shangrila, 2024. 241 p. (Swann ensayo). ISBN 978-84-127663-5-6. 23 €.
El madrileny Manuel Arranz (1950), llicenciat en Filologia Moderna per
Les lectures en què basa la seva aportació són assaigs de crítica literària i obres d’escriptors clàssics de novel·les, i també alguns Premis Nobel de la literatura universal: Rimbaud, Txékhov, Proust, Dostoievski, Mann, Maupassant, Flaubert, Coetzee, Roth, Said, Kiš… També compta amb referents esparsos de músics –Verdi, Bach, Mozart…– i pintors. Aborda el tema de quina és la naturalesa de la literatura en el gènere de la novel·la: «La literatura está más allá del bien y del mal. James Salter, con ochenta y nueve años, escribe: “Leo por el placer de leer”» (p. 31-32). D’aquest autor pren els mots per al títol.
Aquest assaig no es podria haver escrit sense el gran bagatge cultural de lector i traductor de l’autor, sense la seva experiència d’observador, pensador i escriptor empedreït. A partir d’aquest pòsit, construeix el llibre amb citacions d’autors, que comenta, les quals fan rumiar força per les observacions agudes que trenquen esquemes i diuen veritats com temples.
Parteix de certs crítics: de David Lodge amb L’art de la ficció (Empúries, 2001), Orhan Pamuk amb El novelista ingenuo y el sentimental (Debolsillo, 2013), Giorgio Manganelli amb La literatura como mentira (Dioptrías, 2014). Amb ells fonamenta una exposició d’idees sobre què és la literatura i sobre la crítica literària, i inclou comentaris d’assaigs d’Alfonso Berardinelli, Simon Leys, Terry Eagleton i Edith Grossman.
La segona part (p. 111-216) és construïda a partir d’articles seus publicats en revistes i, en alguns casos, una mica ampliats, amb nombroses referències a J.M. Coetzee (p. 138-168 i 183-192) i Philip Roth (p. 169-176). L’obra clou amb un «Epílogo» (p. 207-216), amb una llista extreta de cent entrevistes a escriptors de renom i premis Nobel de Literatura. No cal dir que els apartats són un canemàs per exposar les seves idees. Reflexiona sobre què és la novel·la amb un autor d’inici del segle XX, Thomas Wolfe, juntament amb Kurt Vonnegut amb Cronomoto (Malpaso, 2015): com s’escriu, quins motius hi ha al darrere, quina és la funció de la novel·la.
De la primera part (p. 11-107), en destacaria el capitolet «Razones por las que escribo» (p. 16-17): estudia la reconeixença del novel·lista per l’estil, qüestiona com a dubtós el postulat que «la novela es solo una ficción» (p. 25) i afirma que «hay una especie de acuerdo tácito entre escritor y lector» (p. 25). Tant l’escriptura com la lectura són en solitud («Un trabajo solitario», p. 47-48), i insisteix: «Escribir y leer son dos formas de conjurar la soledad. No son las únicas, ni quizá tampoco las más eficaces. Pero no solo no embrutecen, sino que nos hacen la soledad, y en consecuencia nuestra vida, más soportable, más aceptable, incluso en ocasiones más deseable; una soledad en compañía en cierto modo» (p. 48).
D’altra banda, no dona cap importància a la trama de la novel·la («El argumento», p. 50), amb l’esment del que pensava Txékhov, que es pot escriure sobre qualsevol cosa. Per un altre costat, a «El folclore y la crítica» (p. 56-57) i a «La crítica, la reseña, y el informe de lectura» (p. 62-63), analitza la ressenya, que, segons ell, no serveix per a res. Esmenta la relació amb l’editor i no vol parlar de la seva posició davant la nova figura del gestor cultural en el món del llibre. Igualment ho fa a «Una crítica es un ensayo de crítica» (p. 61).
Amb «Si Cervantes hubiera sido inglés (no habría sido Cervantes)» (p. 86 i següents) tracta de la traducció, la seva faceta laboral més prolixa, i cal destacar-ne l’apartat «Leer y entender» sobre el món menystingut de la traducció, i del mal traductor, amb l’exemple de l’actor marieta, mal traduït per l’actor afeccionat al pedal com a ciclista, i un altre cas conegut, que és una vaca en lloc de l’argot original francès de policia (p. 94-96). Manuel Arranz veu la traducció com l’ebenisteria (p. 104 i següents): un treball minuciós i elaborat, que requereix temps.
A la segona part, a «El arte de la ficción» (p. 128-130), analitza amb detenció la novel·la, amb digressions, a partir del novel·lista i crític Somerset Maugham, Diez grandes novelas y sus autores (Tusquets, 2006), on aprofita per destacar les qualitats de la bona novel·la. També es refereix a Marcel Reich-Ranicki, amb la idea que hi ha d’haver una selecció d’episodis i escenes importants i que cal treure els de farciment.
D’altra banda, Coetzee escriu la «veritat essencial» i observa l’argument de les novel·les. Parteix del llibre En medio de ninguna parte (Debolsillo, 2005) per la dimensió ètica, amb el poder de les paraules, l’ofici de l’escriptor, la duplicitat del món. Així, la seva profunda reflexió literària, a través de novel·les com La edad de hierro (Debolsillo, 2004), on Coetzee parla de la solitud de la gent gran, l’edatisme –tot i que aquest mot no surt al text– al revés de la societat anterior, en què ser gran volia dir trobar-se acompanyat de familiars i altres. També amb l’anàlisi d’El maestro de Petersburgo (Random House, 2004) i la figura del nàufrag supervivent que és l’escriptor. Tot seguit tracta de la novel·la de Coetzee Elisabeth Costello (Empúries, 2004), on destaca el personatge femení, a través del qual expressa les idees, amb la inserció de l’anterior text Les vides dels animals (Empúries, 2001), fins a arribar al més recent recull de Siete cuentos morales (Random House, 2018), sobre Heidegger.
En canvi, pel que fa a l’altre Nobel comentat, el jueu Philip Roth (mort el 22-5-2018), a l’apartat «Philip Roth por Philip Roth o lo que uno sabe de sí mismo» (p. 169-176), parla de l’encertada expressió «conjectures psicològiques» a partir de l’aplec de quaranta-cinc textos de Lecturas de mí mismo (Debolsillo, 2010). Hi demostra que sempre volgué ser novel·lista i que a les seves obres novel·litzava la seva vida.
Manuel Arranz tracta d’un assumpte ben curiós: la crítica d’autors tardans als pilars de la societat, amb Nietzsche i Karl Kraus com a models, amb l’apartat «E.W. Said y el estilo tardío», refet d’un article publicat a la revista de la Universitat de Barcelona Las nubes, sobre els estils prematur i tardà, a partir de la reunió amb l’amic i col·laborador de Roth, Michael Wood, en el seu llibre Sobre el estilo tardío (Debate, 2009), amb l’anàlisi de La mort a Venècia de Thomas Mann (Navona, 2020) i l’òpera de Benjamin Britten. La contradicció entre ficció i realitat hi és present, i per això a cada novel·la se surt del pou –«salir del atolladero», en mots d’Arranz− és el que s’aconsegueix escrivint després de fets personals greus. Said tracta dels dos estils, de les obres, dels autors tardans, i de la consciència d’acabar l’obra i la mort pròxima. Hi esmenta els clàssics A la recerca del temps perdut de Proust (Viena, 2022) i de l’Ulisses de Joyce (Proa, 2022) com a obres tardanes així com de l’òpera Così fan tutte de Mozart, rectificada per Beethoven amb la rèplica contra la idea de Mozart, Fidelio.
En resum, Por el placer de leer és un assaig que fa una important reflexió sobre el fet d’escriure novel·les, també sobre la crítica literària i les ressenyes, així com sobre el pensament d’escriptors recents, sobre el fet d’escriure i llegir, sobre què és la novel·la actual, sobretot al darrer apartat, «Epílogo», en forma d’apunts, ben útil per als lectors i per als actuals i futurs escriptors.
Sergi Gascón Urís
Doctor en Filologia Catalana. Professor jubilat de l’IES Montserrat
Afegeix un nou comentari