Pazmiño, Miriam Eliana. Lectura, cultura y educación. Barcelona: UOC; Bogotá: Magisterio Editorial, 2018. 208 p. (Atlántica de educación; 39). ISBN 978-84-9116-952-9. 20 €.
Paral·lelament a la història de la literatura hi ha una història de la lectura. Autor, text i lector han caminat plegats al llarg dels segles, però cada membre d’aquesta tríada ha viscut el seu propi procés. Lectura, cultura y educación és un complet assaig sobre la lectura, a estones des d’un vessant històric, a estones des d’un vessant més filosòfic, però sense perdre mai la intenció de ser, tal com el defineix l’autora, «una reflexión en voz alta sobre la importancia de “saber leer”».
Tot i l’evidència que la lectura forma part indispensable de la vida dels éssers humans, present en les activitats quotidianes i laborals, continuem amb una visió equivocada del que és llegir, «[...] como si la educación lectora terminara en la simple decodificación de la información escrita, o su uso operativo en la búsqueda de información académica, lo cual repercute en la limitada capacidad de interpretación de la realidad, así como en la débil creatividad para enfrentarla». Aquesta citació del començament és, doncs, el que justifica les dues-centes pàgines del llibre d’Eliana Bojorque Pazmiño, publicat per l’Editorial UOC juntament amb l’Editorial Magisterio de Colòmbia, dins la col·lecció Atlántica de Educación, un projecte editorial que recull mirades llatinoamericanes sobre el món de l’educació. En aquesta ocasió, ens presenta una autora equatoriana molt vinculada al món de l’educació i al foment de la lectura, que ha treballat com a professora i consultora per a diverses universitats i actualment és rectora de la Unidad Educativa Particular La Asunción, adscrita a la Universidad del Azuay (Cuenca, Equador).
Sense negar-li l’autoria, Bojorque omple de veus la seva obra, tant a través de contínues citacions de cèlebres pensadors i d’altres estudiosos de la matèria, com de fragments d’obres universals que ajuden a il·lustrar la seva anàlisi. Això fa que la bibliografia que recull aquestes veus sigui molt útil per a qui vulgui aprofundir en qualsevol de les qüestions plantejades. Aprofundir encara més, perquè l’assaig ja és, per se, un estudi anatòmic i autòptic molt exhaustiu de tot allò que envolta el món de la lectura.
Direm d’entrada que no som davant d’una obra de lectura fàcil, pensada per a tota mena de lectors, ja que en molts moments se situa en el terreny filosòfic, com ho demostren les referències recurrents a filòsofs com Heidegger. A aquesta dificultat hi contribueix, malauradament, una edició poc acurada en alguns aspectes formals, que no faciliten la comprensió d’algunes reflexions, i estructurals, que sovint obliguen a consultar el sumari inicial per situar el lector. Però la forma no treu mèrit en cap moment a un fons carregat de sentències molt interessants: «Diría [...] que leer es la acción de develar el misterio, desatar los lazos de la tríada, leer es hacer de mediadores entre el lenguaje codificado en una forma determinada, la huella o el registro de un alguien, y el deseo de saber de otro alguien. En consecuencia, de tal operación se produce algo, que muchas veces no es lo que el primero quiso decir, sino una producción creativa de parte de quien lee, entonces, leer es producir y crear sentido, en tanto que se reconocería como un arte. Eso es, leer es el arte de crear sentidos».
Aquest és un exemple entre molts que Lectura, cultura y educación és un reeixit intent de revisar algunes idees al voltant d’unes quantes preguntes. Les que Bojorque es planteja a l’inici del capítol 2, un cop acabat el llarg viatge que ens proposa per la història de la lectura en el món occidental i pel seu paper en la construcció de l’individu: «¿Quién es un lector? ¿Qué es leer? ¿Cómo leer? ¿Qué leer? ¿Por qué leer? ¿Qué es la lectura?». Tot el que ve després és una defensa aferrissada de la importància de llegir, de llegir bé i d’ensenyar bé a llegir. I amb aquest punt de partida apareixen idees com que a través de la lectura fem vives la memòria col·lectiva i les veus d’escriptors morts, o conceptes com el de lector omnívor com a pas previ per convertir-nos en lectors gurmet. A més, Bojorque és una gran defensora de la lectura en veu alta com una de les grans eines de què disposem per transmetre el desig i el plaer per la lectura, sobretot al primer lector, el lector-oient. Sense oblidar que aquest paper de mediador no ha de recaure només en l’escola, sinó també en els pares i mares. I aquí entrem en el tercer capítol, on l’autora parla de les tres estratègies per promoure la lectura: l’animació, la promoció i la mediació lectora, i rebutja la idea, per ella conductista, que la lectura és un hàbit: «No es el hábito de leer lo que imitamos, es su deseo de hacerlo».
Finalment, en el capítol que tanca l’assaig, Bojorque aborda el futur de la lectura, i ho fa partint, com és habitual en ella, d’algunes preguntes: «¿Siguen los padres al frente de las familias, sigue la familia al frente de la crianza de los hijos?» o «¿Cómo criarlos o enculturarlos cuando los patrones de crianza que hemos venido modelando desde hace cincuenta años han cambiado tanto?». Són reflexions que afecten la manera de fer arribar els llibres a les noves generacions. Per l’autora, «El futuro de la lectura está en el rescate de las formas de comunicación intersubjetivas, en la herencia de un lenguaje más rico y estructurante, en el rescate de la oralidad y del lenguaje primario. […] Parece que en el futuro, dentro de un sistema como en el que vivimos, esos lectores van a estar más preocupados por usar su tiempo y habilidades lectoras en informarse más que en formarse y construirse como sujetos sensibles».
En aquest darrer apartat és potser on Bojorque aborda més la situació del seu país, l’Equador. I en aquest sentit és interessant veure que, malgrat que en essència les qüestions plantejades són comunes en un costat i l’altre de l’oceà, hi ha un sentiment de colonització cognitiva i moral occidental que sovint xoca amb la multiculturalitat llatinoamericana i que els aboca a les contradiccions que això genera.
El que sens dubte és comú, si llegim les darreres reflexions de l’autora d’aquesta «tesi», tal com ella anomena la seva obra, és, per una banda, que el sistema educatiu de qualsevol país té sempre la importància de la lectura com un dels eixos de qualsevol discurs de millora de la qualitat educativa, mentre la realitat ens mostra un professorat que no llegeix i una quantitat d’hores dedicades a la lectura totalment insuficients. I per altra banda, que les falses idees que acompanyen el món dels llibres, de la lectura i del seu aprenentatge es repeteixen i perduren de forma globalitzada.
Per acabar, i fent nostra una de les darreres reflexions amb què l’autora tanca el llibre: «La lectura es la tercera gran conquista de cada ser humano, después de caminar y hacerse entender, no es solo el instrumento para aprender las cosas que otros quieren, es un instrumento para crecer», ens atrevim a concloure que qui no llegeix... no creix.
Susanna Turon
De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari