Parra, Jaime D. (ed.). Radical 3: recull magnètic de poetes. Barcelona: Promarex, 2024. 161 p. ISBN 978-84-124492-4-2. 17 €.
Si bé és una conversa freqüent les disputes entre la visió del món narrat des del discurs de les ciències i el discurs poètic, hi ha conceptes que graviten entre totes dues formes d’aproximació i interpretació del món. El present llibre és una recopilació d’una seixantena de poetes locals que van llegir part de la seva obra durant el curs 2022-2023 a la Llibreria de la Imatge o a Calàbria 66 (Barcelona), entre altres. Tot ells no només comparteixen aquest espai i moment de lectura en veu alta, sinó que dialoguen amb el concepte de «magnetisme» en el marc del projecte Radical 3.
Les «Lectures poètiques de Radical 3», coordinades per Jaime D. Parra, i que amb la present edició fan set anys –i quatre llibres ja publicats–, acull mensualment la lectura en veu alta de poesia diversa, musicada o teatralitzada en diversos espais de la ciutat comtal, a fi d’enriquir el teixit poètic de la ciutat, recitant, escoltant i publicant poesia. De fet, és aquesta voluntat d’intensificar el valor de comunitat a través de la rellevància de la poesia que retroalimenta el projecte i que fa recuperar termes que sonen a ciència –imantació, imant, etc.– i atorguen la validació de les ciències per definir la importància de la paraula poètica per a la societat:
«La poesia és com una festa que apropa els éssers humans, confraternitza. Com una imantació que ens enllaça a tots: analogia. Hi conflueixen la part alta i la baixa, una banda i una altra. És com una esfera que ens acull en aquest univers en què tots estem ficats i respirem. Jo defenso la poesia de Radical 3 com a passió, màgia coercitiva, no només com a angle de visió; per això, als llibres fem servir imatges com el matràs, l’imant, la pilota. Així creixem plegats.» (p. 157).
Tot i que el concepte de magnetisme apel·la a l‘accepció literària que van definir els poetes simbolistes, com Soupault o Breton, per descriure un tipus d’escriptura màgica, imantada, apropadora de llunyanies, per tal d’apel·lar a la idea de la força d’atracció que posa en contacte realitats diferents –la poesia és aleshores l’imant de la paraula–, en aquest context, en canvi, s’utilitza com a element per revaloritzar la visió de la diversitat dels poetes –en tant que llengües, edats i estils que els caracteritzen–. És a dir, i segons el lema de Lautréamont, com recupera Jaime D. Parra, la poesia ha de ser feta per tothom. El motiu d’això és una concepció de la poesia «como diversidad, encuentro, conciliación, presencia, hospitalidad, para terminar con los exilios y la exclusión del poeta de la vida social» (p. 9). És per aquest motiu que trobem poemes escrits en català, castellà o èuscar, per exemple:
«Hi ha una distància mesurada
que s’estén entre el teu cos i el meu.
La mirada, la veu, el tacte dels dits
han construït una il·lusió de realitat.
[...]»[1]
«Muchacha, ven aquí. Voy a decirte
lo que nunca te han dicho, voy a hacerte
lo que jamás te han hecho, lo que nadie
sino yo puede hacerte,
porque yo estuve el doce de diciembre
abrazado a otros ojos
y eran los tuyos los que merecía.
Los ojos que tenías
cuando solo eres tú,
larva a la espera de animosas alas,
ansiosa por cambiar los libros de aritmética
por la ciencia aplicada de la vida.
[...]»[2]
Els contextos dels poetes també són diversos: Paloma Chen, valenciana de família de Wenzhou (Xina); Tere Irastortza Garmendia, de Zaldibia (Guipúscoa); Cali Smith, dels Estats Units; Laura Giordani, d’Argentina, o Corina Oproae, de Transsilvània (Romania), entre altres nombrosos de Barcelona i Catalunya. Aquests orígens i llengües diversos uneixen els poetes, ja que no hi ha cap tema central, en un principi, recurrent en tots els poemes excepte que tots ells són manifest i expressió de la labor poètica i el reconeixement de l’existència de poetes actuals que formen part de la cultura i la societat. És a dir, tots ells autors atrets per la força d’atracció i magnetisme de la poesia.
Amb tot, una de les afirmacions més destacades que posa de manifest Parra, entre les qüestions que reflexiona en l’entrevista que conclou el llibre, és la declaració de com la força poètica és ascendent en la ciutat comtal gràcies a diverses iniciatives poètiques que tenen lloc a diferents barris i espais. Tot i que sigui significatiu aquest fet, no hauríem d’obviar que difícilment els poemaris o reculls de poesies entren entre les llistes dels llibres més venuts –fins quan ens hauríem de remuntar perquè així fos?–. Aquest fet, malgrat un símptoma, és senyal i rastre de la visibilitat de la poesia i el seu posicionament en el conjunt de la societat. O com bé indica Jaime D. Parra, encara és necessari atendre i posicionar de forma més centralitzada la poesia:
«La poesia a la ciutat necessita més atenció, sobretot, per part de les institucions (som cultura), d’entitats culturals i dels mitjans informatius. [...] També caldria recuperar més literatura a les aules. Si oblidem les humanitats, deixarem de ser humanitaris. Serem nous bàrbars.» (p. 159).
Recordem, en darrer terme, les disputes entre el discurs científic i l’humanístic, per tant. El fet que existeixin teories de la imantació, el magnetisme, l’atracció o la gravitació fundades des de diferents interpretacions del món al llarg de la Història, com descriu la introducció del present volum per part de Jaime D. Parra, des de les ciències o la literatura, des del filòsof grec Tales, passant per Galileu, William Gilbert, Madame Blavatsky, Charles Fourier, fins a la física quàntica i els surrealistes, indiquen aquesta conversa tensa entre les disciplines. A la fi, potser el conflicte està a acceptar tots dos llenguatges per apropar-nos al món, atès que la ciència descriu des de fora, mentre que la poesia descriu des de dins, tot implicant-nos alhora amb el mateix món, com recordava la poeta i novel·lista Ursula K. Le Guin.[3] La poesia pot suscitar claredat:
«Sin itinerario
solo por imantación
hasta el lugar que guarda
la penumbra justa
de las gestaciones:
esa fecundidad
de lo no expuesto del todo.
hubo claridad
de ojos semiabiertos
sangre dispuesta
a lo inesperado.»[4]
De la 10a promoció de l'Escola de Llibreria
[1] Poema citat: Glòria Coll Domingo, Fe, p. 38.
[2] Poema citat: José M.ª Micó, Muchacha vieja, p. 92.
[3]«Science describes accurately from outside, poetry describes accurately from inside. Science explicates, poetry implicates. Both celebrate what they describe. We need the languages of both science and poetry to save us from merely stockpiling endless “information” that fails to inform our ignorance or our irresponsibility». Le Guin, Ursula K., Late in the day: poems 2010-2014, Oakland: PM Press, 2016, p. IX.
[4] Poema citat: Laura Giordani, Manca terra, p.60.
Afegeix un nou comentari