Dosse, François. Les hommes de l’ombre: portraits d’éditeurs. Paris: Perrin, 2014. 419 p. ISBN 978-2-262-03754-3. 25 € paper, 15,99 € llibre electrònic.
Dosse és historiador i epistemòleg francès, professor d’història contemporània a l’Institut Universitaire de Formation des Maîtres de Créteil, entre d’altres, i un dels fundadors de la revista científica Espaces Temps, dedicada a les ciències socials. Ha publicat diverses obres dedicades a l’estructuralisme i les seves figures.
La present obra conté una introducció que deixa clar què són o què haurien de ser per Dosse els editors: actors decisius, homes a l’ombra sovint anònims, intermediaris entre l’autor i el lector, també explica el perquè d’aquesta tria i ja ens dóna uns quants trets característics d’aquests personatges.
L’itinerari del llibre ens porta per tretze personatges rellevants en el món de l’edició: Christian Bourgois, José Corti, Claude Durand, Paul Flamand, Claude Gallimard, René Julliard, Robert Laffont, Jérôme Lindon, François Maspero, Maurice Nadeau, Charles Orengo, Jean-Jacques Pauvert i Françoise Verny. Ara tots són morts i, sí, només hi ha una dona.
De cadascun d’ells i per ordre alfabètic, Dosse fa un breu repàs biogràfic de la seva vida amb alguns fets rellevants que d’una manera o altra també han influït en la seva dedicació i especialització editorial i sobretot de les obres més destacades que van editar, començant cada capítol del llibre amb el nom de l’editor i un epítet.
Així, tenim a Bourgois, «Un catalogue comme une ouvre d’art». Alguns dels escriptors estrangers descoberts i editats a França per ell van ser, entre d’altres, Gabriel García Márquez, Aleksandr Soljenitsin, Witold Gombrowicz, Jorge Luis Borges, Ezra Pound, Allen Ginsberg i William S. Burroughs (dues figures destacades de la generació beat), i Richard Brautigan, autor de l’avantguarda americana. Molt conegut per publicar la saga de Tolkien i que li va reportar força beneficis que li permeteren arriscar-se a publicar obres d’autors russos, xinesos, etc., poc o gens coneguts. L’any 1989 va publicar Les versets sataniques de Salman Rushdie, cosa que li va costar rebre amenaces a ell i a la seva família.
José Corti, «L’îlot poétique». Llibreter, editor i autor. Corti obre la seva primera llibreria l’any 1925, que ell anomena «boutique», en aquesta llibreria ell s’ocupa d'atendre els visitants, de les vendes, de la comptabilitat; les tasques pròpies d’una llibreria a més de llegir els manuscrits que li arriben i de triar els que seran publicats, en la seva faceta d’editor. El 1938, crea l'editorial del mateix nom i inaugura el seu catàleg amb quatre publicacions: Œuvres complètes de Lautréamont, Au château d’Argol de Gracq, L’âme romantique et le rêve d’Albert Béguin i Lautréamont de Gaston Bachelard, que definirien la seva línia editorial fins a la seva mort. L’editorial de Corti també publicà nombrosos treballs acadèmics de crítica i d’història de la literatura.
Claude Durand, «L’empereur Claudius sans royaume», editor, autor i traductor d’obres de Gabriel García Márquez, Isabel Allende, Jorge Semprún, Alan Sillitoe... Com a director de Fayard publica les memòries de Henry Kissinger, Françoise Miterrand, Valéry Giscard d’Estaing, d’Edourd Balladur, Alain Peyrefitte, Lech Wałęsa, Ximon Peres, Nelson Mandela, Hillary Clinton...
Paul Flamand, «Sortir le christianisme du ghetto», fundador d'una de les grans editorials de París, Éditions du Seuil. Publicà obres d’autors com Maurice Nadeu, Léopold Sédar Senghor, Louis Pauwels, T.S. Eliot, Léon Trotski..., però un dels seus triomfs arriba de la mà de Guareschi i les seves obres Piccolo mondo: Don Camillo, refusades per diferents editors francesos. Éditions du Seuil també és coneguda per haver editat l’obra d’alguns rellevants intel·lectuals com Jacques Lacan, Roland Barthes, Philippe Sollers, Edgar Morin, Maurice Genevoix i Pierre Bourdieu.
Claude Gallimard, «L’héritier du Parnasse». Després de la seva formació universitària, s’integra a l’imperi de l’editorial independent Gallimard, tot i tenir molts pocs punts en comú amb el temperament del seu pare, Gaston. Contràriament al que alguns pensen, Claude no es dedicava només a tasques administratives i comercials. Una de les primeres tasques que duu a terme és el rellançament de la petita col·lecció «Série noire», amb molt d’èxit.
Igual que el seu pare, cultiva un cert elitisme literari i refusa bests-sellers. Éditions Gallimard publica obres de Nathalie Sarraute, Maurice Blanchot, Georges Bataille i de nombrosos escriptors que van marcar els cinquanta: Jean Genet, Eugène Ionesco, Jacques Prévert. Durant els seixanta segueixen amb grans noms de la literatura francesa i estrangera com Modiano, Le Clézio, Kundera, etc. L’any 1976 Claude hereta l’editorial a la mort del seu pare, fins l’any 1988, que continuen els seus fills.
René Julliard, «Le dandy séducteur». Del tot segur que la seva manera de veure i viure la vida queda reflectida en la seva trajectòria professional i, per tant, en la seva línia editorial. Ple d’entusiasme, proposa un projecte de difusió del llibre francès a Polònia al llavors ministre d’afers exteriors, Poincaré, qui acorda les subvencions per a la creació d’un comitè que es farà càrrec del projecte anomenat Sequana: un comitè de personalitats literàries seleccionen una sèrie de títols que després seran venuts per subscripció a una base d'abonats, que també rebrien una revista on s’explicava aquesta elecció. Estem davant del primer club de lectura francès.
No tots els projectes de Julliard són rendibles, però el que el converteix en competidor de grans editorials són l’edició dels premis Goncourt en els anys 1946, 1947 i 1948, Jean-Jacques Gautier (Histoire d’un fait divers), Jean-Louis Curtis (Les forêts de la nuit), Maurice Druon (Les grandes familles). Sempre alerta davant de petites oportunitats, és un dels primers editors a donar al servei de premsa un paper important a l’editorial.
Robert Laffont, «La conquête de nouvelles frontières». Una de les primeres col·leccions que edita és «Sous le signe d’Arion»; anys després signa un acord amb l’escriptor Graham Green i publica trenta-quatre de les seves obres; altres obres publicades per Laffont van ser Marlborough de Churchill i les memòries de guerra d’Eisenhower, Croisade de l’Europe. També va editar les obres de Dominique Lapierre i Larry Collins. El seu catàleg reflecteix la seva diversitat literària amb més de deu mil títols. Va ser el creador de la societat Inter-Forum dedicada a la distribució de llibres.
Jérôme Lindon, «L’esprit de résistance», editor i autor. Va dirigir l’editorial Éditions de Minuit, va ser el gran impulsor d’autors emblemàtics de la «nouveu roman» com Michel Butor, Samuel Beckett, Alain Robbe-Grillet i Claude Simon. El seu triomf arriba de la mà de Marguerite Duras i les obres Moderato cantabile, Détruire, dit elle, L’amant...
Descobridor de talents com Patrick Deville i la seva obra Peste et choléra, la desconeguda Marie NDiaye, a qui amb disset anys Lindon li va publicar Quant au riche avenir o Éric Chevillard, amb el qual Lindon va signar el seu primer contracte d’edició l’any 1987.
François Maspero, «La joie de lire», llibreter i editor. Inicialment adquireix una llibreria al Barri Llatí, que anomena Librairie de L’Escalier. Un parell d’anys més tard aconsegueix un lloc més gran per instal·lar la seva Joie de Lire. Tant en la primera llibreria com en aquesta darrera organitza trobades amb autors, exposicions i tota mena d’activitats culturals. L’any 1958 funda l’editorial que duu el seu nom i que té la seu al soterrani de la mateixa llibreria. El primer llibre editat per la seva editorial va ser La Guerre d’Espagne de Pietro Nenni. Crea la revista Partisans.
L’any 1967 Maspero llança una col·lecció de butxaca: «Petite collection Maspero - PCM» i el seu primer volum és una reedició d’Au pied du mont Kenya de Kenyatta, aquesta col·lecció suposarà un 20 % del catàleg de la casa editorial.
Maurice Nadeu, «Changer la vie», autor, crític literari i editor, va viure una llarga vida, fins els 102 anys. Publica com a autor l’any 1945 Histoire du surréalisme, que avui dia encara és una obra de referència; més tard treballa com a crític literari al diari de la resistència Combat, codirigit per Pascal Pia i Albert Camus, l’any 1966 crea la revista La quinzaine littéraire. Descobridor d’autors com Georges Bataille, René Char, Henri Michaux, Claude Simon, Henry Miller...
L’any 1976 funda la seva pròpia editorial Les lettres nouvelles, que anys més tard s’anomenarà Éditions Maurice Nadeau, publica la primera novel·la de Michel Houellebecq Extension du domaine de la lutte.
Charles Orengo, «L’homme mystérieux», periodista i editor. Va fer funcions de censor. Fundador d'Éditions du Rocher l’any 1943 la primera publicació d’aquesta editorial va ser una obra de Georges Duhamel, secretari perpetu de l’Académie française, també publica altres obres de literatura general al voltant de diversos autors de renom: Giraudoux, Giono o Colette.
Va treballar com a assessor tècnic de l’editorial Plon, que no passava pels seus millors moments i en va renovar totalment la seva política editorial, llançant diferents col·leccions que esdevindrien referències molt importants en diferents àrees temàtiques: història, grans biografies i memòries...
Jean-Jacques Pauvert, «Arsène Lupin dans l’édition», autor i editor. Comença a treballar com a aprenent-venedor a la llibreria Gallimard amb quinze anys i té la gran oportunitat de conèixer gran autors que freqüenten la llibreria: Jean Paulhan, Raymond Queneau, Marcel Aymé, Jean-Paul Sartre.
Conegut per la reedició d'obres oblidades, prohibides o considerades marginals i descobridor d’autors com Albertine Sarrazin, Jean Carrière, Françoise Lefèvre... Entre els autors que reedita hi ha Georges Darien, Georges Bataille, André Breton, Pierre Klossowski, Raymond Roussel, també les obres completes del marquès de Sade, les de Victor Hugo i d’Élie Faure.
Per acabar, Françoise Verny, «La grande prêtresse», periodista, va estudiar filosofia, autora i editora. Va escriure diversos llibres sobre religió. L’any 1964 es va unir a l’editorial Grasset, on treballa al costat d'Yves Berger, Bernard Privat, Jean-Claude Fasquelle. Roman en aquesta editorial divuit anys, en els quals publica l’obra dels nous filòsofs com André Glucksmann i, per descomptat, Bernard-Henri Lévy. Continua una petita etapa (quatre anys) a Éditions Gallimard com assistent del director general i l’any 1986 entra a l’editorial Flammarion com a directora editorial fins al 1995 que torna a l’editorial Grasset.
Al llarg de les més de quatre-centes pàgines d’aquest llibre, Dosse ens va esmicolant la vida d’aquests personatges interessants no tan sols en la seva faceta d’editors, les seves virtuts i els seus defectes, tots ells grans lectors o, millor dit, devoradors de lectures, treballadors incansables i un xic especials.
Núria Vila
http://www.wowbook.es/
Afegeix un nou comentari