Bloom, Harold. Poemas y poetas: el canon de la poesía. Trad., Antonio Rivero Taravillo. Madrid: Páginas de Espuma, 2015. 686 p. (Voces; 208). ISBN 978-84-8393-179-0 29 €.
Bloom, Harold. Cuentos y cuentistas: el canon del cuento. Trad., Tomás Cuadrado; edic., Francisco Javier Jiménez Rubio. Madrid: Páginas de Espuma, 2009. 322 p. (Voces; 124). ISBN 978-84-8393-019-9.
Vaig acceptar fer la ressenya d’aquest llibre amb la intenció de parlar sobretot de l’autor, Harold Bloom, fermament associat a casa nostra amb la noció de cànon d’ençà que el 1995 va publicar en català i castellà El cànon occidental. Si aquesta decisió exigeix una justificació ulterior només cal mirar el subtítol del llibre objecte de la ressenya: El canon de la poesía. Bloom no hi presenta el cànon occidental sencer, només el cànon de la poesia. Però cal saber que el llibre forma part d’una sèrie que ha anat publicant la mateixa editorial: Cuentos y cuentistas: el canon del cuento (2009), Ensayistas y profetas: el canon del ensayo (2010) i Novelas y novelistas: el canon de la novela (2012). Quatre títols que sembla que proposen la totalitat d’un cànon, com clarament indiquen els subtítols, encara que si examinem la publicació americana original, de seguida ens adonarem que aquest no és l’objectiu dels volums.
En l’edició original de 2005, la col·lecció la formen sis volums amb el títol comú de «Bloom’s literary criticism 20th anniversary collection». D’aquests sis volums en falta traduir dos al castellà, perquè falten els dedicats al drama (Dramatists and drama) i a l’èpica (The epic), aquest últim, imprescindible donat que completa els volums dedicats a la poesia i a la novel·la. Però vull destacar que al títol de la col·lecció original no hi surt per res la paraula cànon. Els subtítols d’aquest i dels altres tres llibres publicats fins ara en traducció els ha afegit l’editorial, Páginas de Espuma, que és evident que ha mirat de treure profit comercial de la coneguda associació entre Bloom i el cànon. I com que un cànon, és a dir, una llista de llibres o autors que cal llegir, exigeix que qui el promulga tingui la capacitat o l’autoritat per fer-ho, és imprescindible que mirem de prop qui és Harold Bloom, quina autoritat o competència té, quines característiques té el seu cànon (o cànons) i, sobretot, que ens preguntem quin cas li hem de fer al seu cànon, què hem de llegir i com.
Les recomanacions tocant al que hem de llegir solen arribar de professors, llibreters i bibliotecaris, crítics i, molt sovint, d’amics i coneguts. Als amics i coneguts només els fem cas si ens fiem del seu criteri, si en compartim els gustos, si pensem una mica igual; als crítics de diaris i revistes em temo que no els fa cas gaire gent, començant pels escriptors, vull dir que tenen poca autoritat o credibilitat, encara que la seva opinió escrita acaba tenint més pes que no sembla; si els bibliotecaris o els llibreters recomanen un llibre segurament és perquè coneixen una mica el lector, perquè és assidu o client, o perquè, davant d'una petició d’orientació, proposen una novetat o el títol que tothom demana. Amb els professors és diferent. D’una banda tenen l’autoritat que els confereix el lloc que ocupen, les publicacions que han fet i on les han fet, el prestigi social i cultural, la reputació, que confereix valor a què diuen, com ho diuen i als valors que proposen; de l’altra, disposen d’un públic segur, els estudiants i els col·legues. Els estudiants estan obligats a llegir-los i a creure-se’ls (fins a aprovar l’assignatura, si més no), els col·legues els han de tenir en compte per l’especialitat, la posició acadèmica (un catedràtic és al capdamunt de l’escala jeràrquica), la qualitat de la feina, els contactes, la influència, etc. En suma, estudiants i col·legues els fan cas perquè tenen competència, autoritat, poder i tot.
Qui és Harold Bloom? Encara avui, amb vuitanta-set anys, exerceix de catedràtic d’Humanitats i Literatura Anglesa (Sterling Professor of the Humanities and English) a la Universitat de Yale (situada a New Haven, estat de Connecticut, però molt a prop de la ciutat de Nova York), una de les vuit universitats de l’Ivy League, les de més prestigi dels Estats Units; sense deixar la càtedra de Yale, també va ser catedràtic de Literatura Anglesa a la Universitat de Nova York (de 1988 a 2004), de no tanta anomenada. Bloom gaudeix d’una posició institucional de gran prestigi, fonamentada en una llarga i brillant carrera acadèmica, durant la qual ha publicat llibres de referència sobre la poesia romàntica anglesa (The visionary company, el 1961) i sobre teoria de la poesia (The anxiety of influence, el 1973), les seves especialitats, de les quals parlaré de seguida. Més projecció i anomenada li ha donat la direcció, des de 1985, d’una sèrie de col·leccions destinades a l’ensenyament secundari i universitari per a l’editorial Chelsea House, encara a la venda avui. De fet, l’editorial que les publica en l’actualitat, Infobase Publishing, les designa a la capçalera del seu lloc web amb el nom de l’editor, «Bloom’s», i més avall com a «Literary criticism by Harold Bloom». Ras i curt, Harold Bloom, o només Bloom, ha esdevingut una marca, una garantia de qualitat, d’autoritat. El que en concret fa Bloom en les diverses col·leccions és recollir articles sobre un tema, un període, un autor o una obra i posar-los un pròleg o una introducció; cal destacar que, entre d’altres, publica sèries que duen títols com ara «Bloom’s major poets», «Bloom’s major novelists» o «Bloom’s major short story writers», sempre amb el seu cognom com a marca o garantia. Doncs bé, una més de les col·leccions d’aquesta vasta empresa és «Bloom’s literary criticism 20th anniversary collection», de 2005, de la qual forma part el títol que avui comento.
La reputació acadèmica de Harold Bloom descansa en gran part en la seva llarga i fructífera dedicació a l’estudi dels poetes romàntics anglesos (el citat The visionari company, és a dir, W. Blake, L. Byron, P. B. Shelley, J. Keats), que va contribuir eficaçment a reivindicar davant del desdeny de què van ser objecte per part del poeta i crític T. S. Eliot, les idees i criteris del qual van influir de manera decisiva en l’orientació poètica i crítica del Regne Unit i els Estats Units dels anys trenta fins potser encara avui. Bloom va ampliar els seus interessos cap a la poesia moderna i contemporània amb estudis sobre l’irlandès W. B. Yeats i el nord-americà W. Stevens, però, sobretot, va aconseguir fer-se un lloc en el panorama de la crítica literària contemporània. El va donar a conèixer internacionalment una associació efímera amb l’anomenada crítica deconstructiva d’origen francès que va trobar a la Universitat de Yale una bona acollida; en paral·lel va tenir una recepció internacional bastant àmplia la seva teoria de la influència en poesia (començant amb The anxiety of influence, que he citat abans, i culminant a The anatomy of influence, de 2011) que encaixava molt bé en un camp d’aparició bastant recent en els estudis literaris: la intertextualitat, les complexes i variades relacions entre textos. L’estudi de les fonts o influències ha consistit durant decennis a detectar la presència de textos, passatges, citacions d’un autor anterior en un autor posterior; la història de la literatura i la literatura comparada tradicionals n’han fet una pràctica distintiva que implicava, a més, el deute de l’autor modern en relació a l’antic, la pèrdua d’originalitat d’aquest en relació amb aquell. Per a la seva teoria, Bloom parteix d’una constatació, que l’escriptor posterior arriba tard, que tot està dit, i això li genera l’angoixa d’haver d’enfrontar-se a l’escriptor que l’ha precedit. Bloom fa servir algunes idees de Freud (sobretot la «novel·la familiar» del neuròtic) per descriure l’enfrontament de l’escriptor que ve després amb l’escriptor que ja ha escrit el que ell voldria escriure, i del qual s’ha de defensar i al qual, si pot, ha de superar.
Arribat en aquest punt, Bloom desdenya els escriptors menors, els epígons, els simples imitadors, i decideix ocupar-se només dels grans escriptors, d’aquells que han refet, corregit, ell en diu malinterpretat, l’escriptor o escriptors que han arribat abans. Bloom té l’habilitat de convertir la història de la poesia en una titànica lluita entre grans escriptors i descriu minuciosament les modalitats amb què els que venen després refan els poemes dels qui hi eren abans (que resumeix a Poemas y poetas, p. 112-115). Distingeix la posició de Bloom que, parafrasejo, el significat d’un poema és un altre poema, el poema d’un precursor malinterpretat (de manera creativa), revisat, corregit, evitat o distorsionat (Poemas y poetas, p. 112). A Bloom li interessen les grans personalitats literàries, els genis (els dedicarà un llibre sencer), i els grans poemes, i prescindeix de les circumstàncies històriques, socials i culturals (Poemas y poetas, p. 49). Per a ell la crítica és «apreciació», valoració, i ha d’intentar explicar o destacar les qualitats que atorguen grandesa a un poeta o a un poema, més encara, ha de determinar quins poetes han d’entrar al cànon (Poemas y poetas, p. 383 i 519).
Malgrat els èxits acadèmics, Bloom no en va tenir prou i va començar a escriure per a un públic més ampli, cercant el que en anglès es denomina el common reader, que ha de ser, en realitat, un lector amb un nivell cultural suficient per comprendre llibres com el provocador The book of J (1990), en què sosté que els cinc primers llibres de la Bíblia (el Pentateuc) van ser escrits per una dona (l’anomena J) i que el seu valor és eminentment literari (vegeu El cànon occidental, p. 18-19). Encara que ha publicat més llibres d’anàlisi de la religió amb notable èxit, el que ens interessa ara és el llibre que el va fer conèixer al gran públic literari del nostre país, El cànon occidental. Les traduccions catalana i castellana (de 1995) van tenir una gran repercussió perquè a diaris i revistes es va encetar una gran discussió tant per la tria de vint-i-sis autors que per a Bloom constitueixen el cànon, com per les llistes de l’Apèndix, fins al punt que cànon va desplaçar el terme clàssic i s’ha fet d’ús comú entre nosaltres. Com és sabut, el model del cànon és la llista de llibres que componen la Bíblia i, per extensió, és la llista de lectures escolars, les lectures obligatòries, ras i curt.
Cal dir, per començar, que Bloom va escriure el llibre per fer sentir la seva opinió en la polèmica que es va suscitar als Estats Units als anys vuitanta en relació a les lectures escolars, al cànon. Resumint una situació complexa: per un costat, els defensors del cànon volien conservar-lo intacte, mantenir les lectures tradicionals, i refusaven ampliar-lo, mentre que, per un altre costat, el feminisme, els afroamericans i les minories de raça i gènere volien que s’obrís, que inclogués obres i autors que representessin les respectives comunitats. En aquest debat, Bloom es va trobar alineat amb els conservadors, no perquè defensés una ideologia tradicionalista (és un liberal en el sentit nord-americà) sinó perquè, com aquells, reivindicava el valor estètic que ell considerava amenaçat per la crítica cultural (vegeu El cànon occidental, p. 15). Contra una crítica que propugnava criteris de raça, classe i gènere per estudiar i valorar la literatura (crítica que agrupava sota l’etiqueta despectiva d’Escola del Ressentiment), Bloom proposava una sèrie de criteris estètics d’accés al cànon: «domini del llenguatge figuratiu, originalitat, poder cognitiu, coneixement, exuberància de dicció» (El cànon occidental, p. 42). És clar que si Bloom s’arrisca a proposar criteris, passa que els seus, com tots els criteris estètics, són tan discutibles que és difícil que aconsegueixin un consens general. Finalment, a la crítica defensora del multiculturalisme, que li semblava disgregador de la tradició literària, Bloom li oposava la dimensió occidental del cànon i li semblava lògic situar Shakespeare al seu centre, acompanyat de Dante i Cervantes. Això no obstant, no s’ha de perdre de vista que el llibre estava destinat a defensar una posició determinada en l’encesa polèmica nord-americana, centrada en la tria de les lectures obligatòries per a escoles i universitats, i que fora d’ella havia de prendre per força un altre sentit.
Precisament aquesta defensa rigorosa i apassionada del valor estètic, que adoptava un to elegíac, de final d’època, va contribuir a la bona acollida de la traducció del llibre de Bloom entre escriptors i professors, que hi trobaven arguments abundants per justificar l’ensenyament de la literatura. Però va ser la polèmica a diaris i revistes allò que li va donar més difusió, polèmica causada per les llistes. La primera llista és l’índex del llibre, en què només figuraven tres escriptors en llengua espanyola: Cervantes, Borges i Neruda, un espanyol, un argentí i un xilè. Com a totes les llistes, les exclusions cridaven més l’atenció que les inclusions. Els tres mil títols recollits a l’Apèndix van acabar d’encendre el debat, perquè allí era més fàcil observar les omissions d’autors i obres que cada llengua i país considerava clàssics o canònics. Per exemple, del segle XIX Bloom triava aquesta llista d’autors espanyols: G. A. Bécquer, B. Pérez Galdós i L. Alas «Clarín»; del XX la tria incorporava una bona part de la Generació del 27: M. de Unamuno, A. Machado, J. R. Jiménez, P. Salinas, J. Guillén, V. Aleixandre, F. García Lorca, R. Alberti, L. Cernuda, M. Hernández, B. de Otero, C. J. Cela i J. Goytisolo. Pel que fa a la literatura catalana, el XIX no existeix, i del XX Bloom selecciona C. Riba, J. V. Foix, J. Perucho, M. Rodoreda, P. Gimferrer i S. Espriu, en aquest ordre. Les absències són tan notòries (i sovint els títols citats capriciosos) que van suscitar queixes i crítiques tant d’escriptors i professors com de periodistes i lectors de tota mena; la més repetida era l’anglocentrisme, donat que la selecció posava de manifest que l’autor només llegia literatura en llengua anglesa i que opinava sobre autors i obres en llengües que no dominava i que només havia llegit en traducció. Lector ràpid i voraç, de memòria prodigiosa, treballador incansable, Bloom, professor de literatura anglesa al capdavall, va reconèixer que aquestes llistes finals les havia afegit per indicació dels editors i que van ser un error, per bé que van atraure l’atenció mediàtica i van ajudar a la difusió del llibre.
Torno ara al paràgraf inicial i a Poemas y poetas, el llibre que justifica aquesta ressenya, i a la col·lecció de la qual forma part, encara que em fixaré també en Cuentos y cuentistas. De fet, els sis títols de què consta la col·lecció original, publicada, com he dit, el 2005 amb el títol comú de «Bloom’s literary criticism 20th anniversary collection», celebra els vint anys de l’inici de la col·laboració de Bloom amb Chelsea House, tal com explica el mateix autor al «Prefacio» de Cuentos y cuentistas (p. 11), suprimit, per cert, a Poemas y poetas. Els volums de què parlo són una selecció de pròlegs i introduccions extreta dels centenars d’antologies que Bloom ha preparat per a les seves diverses col·leccions. Només en aquest sentit es podria parlar de cànon, o cànons, encara que, ho repeteixo, en els llibres originals ni Bloom ni l’editorial no fan servir el terme. En l’edició original cada volum du un prefaci a la col·lecció i una introducció específica en la qual el lector esperaria una justificació de la tria de noms i no sempre hi és, i una informació sobre l’origen dels textos, que s’estalvia; les traduccions han mantingut l’índex onomàstic, imprescindible en volums com aquests, però han suprimit la bibliografia (tres pàgines escasses en l’original anglès de Poemas y poetas). En concret, a Cuentos y cuentistas, el primer volum traduït, el curador de l’edició donava informació sobre la col·lecció original i procurava justificar la decisió de posar com a subtítol del volum «cànon del conte» (p. 9). A la introducció del volum, Bloom declara que comentarà l’obra de trenta-nou «mestres» del conte alhora que lamenta absències com les de K. Mansfield, A. Munro o E.T.A. Hoffmann, però no les justifica.
Encara que és acceptable en línies generals, la tria corrobora l’anglocentrisme de Bloom: dels trenta-nou autors escollits, vint-i-vuit són de llengua anglesa (amb predomini palès dels nord-americans), un 72%; el 28% restant se’l reparteixen quatre russos, dos alemanys, dos hispanoamericans (J. L. Borges i J. Cortázar) i un representant, respectivament, de les literatures danesa, francesa i italiana. El desequilibri en l’estudi dels autors també és notable; no sobta que els textos més llargs siguin els dedicats a escriptors en anglès, entre els quals resulta molt suggestiu per a lectors europeus el que dedica a E. A. Poe (p. 51-67); cal dir, però, que reben prou atenció F. Kafka (p. 169-193), interpretat des del judaisme, I. Babel (p. 207-218) o I. Calvino (p. 269-279). Ara, les quatre pàgines de J. L. Borges, les tres d’A. Puixkin, N. Gógol i A. Txékhov i les dues dedicades a J. Cortázar són francament insuficients encara que continguin alguna observació interessant.
A Poemas y poetas encara és més evident la desproporció entre poetes en llengua anglesa (comptant britànics, nord-americans, canadencs i d’algun altre país) i d’altres llengües: de cinquanta-sis autors, només set no han escrit en anglès, un 12,5%. En aquesta minoria hi ha tres francesos (C. Baudelaire, A. Rimbaud i P. Valéry), dos hispanoamericans (P. Neruda i O. Paz), un italià (F. Petrarca) i un rus (A. Puixkin). Si aquest índex vol ser un cànon, ho és, en tot cas, de la poesia en anglès, amb el qual suposo que no tothom hi estaria d’acord, encara que Bloom reitera en diversos passatges del llibre les raons de la tria recorrent als mecanismes de la influència. Suposant que és un cànon, no hi ha cap poeta alemany (no hi haurien de ser Goethe, Hölderlin o Rilke?), ni espanyol (Cernuda o García Lorca, per exemple), ni neogrec (penso en K. Kavafis), cap ni un, per no parlar dels russos moderns (A. Akhmàtova, M. Tsvetàieva), dels italians (E. Montale entre d’altres) o francesos, etc. Ja pot ser una tria original, ja, però quina mena de cànon és? O és que no ho volia ser? Sigui el que sigui, la seva predilecció pels poetes romàntics anglesos és evident en els extensos i documentats estudis que els dedica; per exemple, a Lord Byron li dedica més de cinquanta pàgines (p. 123-177), a P. B. Shelley més de quaranta (p. 97-121) i a W. Blake més de vint (p. 57-83); entre els contemporanis, Bloom li dedica menys de vint pàgines a W. Stevens, un poeta fonamental en el seu esquema històric (p. 383-401), i estudia amb més detall poetes com J. Dickey, J. Ashbery, J. Wright o S. Heaney, potser perquè aquell ja és un poeta canònic i aquests ell voldria que formessin part del cànon, un lloc en el qual, per cert, regateja a W. H. Auden i nega a R. Lowell, només mencionat al llibre.
Ara, com sol passar, al lector comú allò que li crida més l’atenció són les absències: es parla molt, moltíssim de W. Whitman, poeta essencial en l’esquema de Bloom, però no hi té un capítol; la manifesta antipatia per T. S. Eliot (li retreu l’antisemitisme) no justifica que no hi sigui estudiat. Però Bloom no els ha oblidat sinó que els estudia en un altre volum, The epic, no traduït encara, al costat d’un altre poeta imprescindible, el J. Milton del Paradís perdut, i del seu venerat H. Crane, que no té la mateixa categoria que els enumerats. The epic és un volum curiós perquè, al costat de poemes que els estudiosos reconeixen com a pròpiament èpics, com ho són l’Odissea, l’Eneida, o el Beowulf, estudia la Comèdia de Dante, el Moby Dick de H. Melville, Guerra i pau de L. Tolstoi, la Recerca de M. Proust, La muntanya màgica de T. Mann i l’Ulisses de J. Joyce. Donat que només he pogut consultar l’índex del volum, ignoro com justifica Bloom un concepte de l’èpica d’una amplitud tal que reuneixi autors i obres tan diferents, poemes èpics, narratius i lírics («La terra gastada» d’Eliot) al costat de novel·les que francament no sé si es poden qualificar d’èpiques, com les de Proust, Mann o Joyce (encara que el seu Ulisses tingui com a referent l’Odissea d’Homer). És clar que estirar els gèneres més o menys arbitràriament també ho fa al volum on aplega Ensayistas y profetas, la selecció del qual és tan personal (arbitrària o capriciosa potser) que hi posa de costat llibres de l’Antic i del Nou Testament amb, entre d’altres, Montaigne, B. Pascal, S. Kierkegaard, F. Nietzsche, S. Freud i G. Scholem, per tancar-lo amb J.-P. Sartre i A. Camus, sense oblidar qui considera el millor crític literari de tots els temps, Samuel Johnson, anglès naturalment.
Quant a les característiques del volum, ja m’he referit a l’extensió dels estudis, que es podria considerar simptomàtica de les valoracions estètiques, o preferències, de Bloom, encara que, hi insisteixo, l’omissió de W. Whitman o T. S. Eliot (traslladats al volum The epic), crec que altera l’equilibri de l’índex. Els estudis mateixos són ben diferents entre ells, els més llargs, dedicats als romàntics, són treballs acadèmics, lectures detallades de poemes, amb informació biogràfica i històrica, que contrasten moltíssim amb les poques pàgines amb què presenta (no se’n pot dir estudi) poetes afroamericans com ara L. Hughes (p. 461-464), de qui explica la vida, C. Cullen (p. 465), pel qual diu que sent una «especial predilecció», o G. Brooks (p. 535-536). Quant als poetes europeus, a l’estudi sobre Petrarca, Bloom aprofita per declarar que imita Dante, i comenta un coneguda sextina d’aquest a partir de la traducció a l’anglès del poeta Dante Gabriel Rosetti, una operació que perd el sentit en la traducció espanyola. La major part del capítol sobre C. Baudelaire és una discussió de la relació entre aquest i V. Hugo (encara que el considera molt important no li dedica cap capítol), a partir de P. Valéry, després comenta passatges de crítica artística de Baudelaire i dedica quatre pàgines mal comptades a parlar de la seva poesia citant un poema de tema lèsbic en traducció anglesa, naturalment (p. 299-302). Si Bloom estudia Pablo Neruda és perquè representa la branca hispanoamericana de la intensa influència exercida per W. Whitman en la poesia moderna (val la pena consultar la síntesi que en fa, p. 468-469); això no obstant, si a El cànon occidental Bloom declara que Neruda és l’hereu de Whitman (p. 508), al costat de Borges i Pessoa, val a dir, aquí diu, primer, que Whitman no n’és el precursor, i després ve a dir que sí, perquè Neruda el va malinterpretar (Poemas y poetas, p. 469 i 473); les citacions de poemes de Neruda serveixen, a la fi, per posar de relleu el deute amb Whitman (p. 472-476). Allà on es fa més palesa la dificultat de comentar autors en traducció amb què s’enfronta Bloom de manera constant, és al capítol sobre O. Paz, que enceta dient que és un poeta-crític els llibres més importants del qual són El laberinto de la soledad (1950), assaig sobre la identitat mexicana, i Sor Juana Inés de la Cruz o las trampas de la fe (1982), una biografia crítica de Sor Juana Inés de la Cruz; deixant de banda la poesia, aquests són els únics llibres que comenta (p. 525-533).
Torno a la pregunta del títol: li hem de fer cas a Harold Bloom? La meva resposta és sí i no. Val la pena llegir-lo perquè sempre en traurem idees i suggeriments; és un crític més que notable, que valora poemes i poetes (o contistes, novel·listes, dramaturgs, assagistes), els tria i ordena en categories estètiques, reorganitza la història de la poesia en un esquema basat en les influències, en la lluita dels escriptors tardans per fer-se un lloc al costat (o per damunt) dels grans escriptors que els han precedit; és un polemista nat, original, provocador, estimulant. Però, francament, el seu cànon occidental i encara més els cànons que ens proporcionen el llibre que comento i els que l’acompanyen (traduïts o no), em sembla que només han de servir com a orientació o guia, amb l’interès afegit que són un reflex del moment històric en què la tradició de l’ensenyament de les humanitats, i amb ella de la literatura, ha entrat en crisi, és a punt de canviar. N’hi ha molts, com Bloom, que en preveuen la desaparició, i se’n lamenten perquè és una pèrdua que afectarà la cultura sencera; d’altres consideren que aquesta tradició ja no té sentit, que el món actual demana ciència i tecnologia, i accepten o reclamen canvis en la cultura. Ja veurem què passarà.
No puc acabar sense dir que els volums que publica Páginas de Espuma tenen una presentació molt acurada i que les traduccions són excel·lents. En concret, mereix un reconeixement explícit la feina d’Antonio Rivero Taravillo, traductor de Poemas y poetas, que ha cercat les traduccions disponibles dels nombrosos poemes citats o les ha fet ell mateix, superant sovint dificultats més que notables.
Enric Sullà
Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UAB, professor del postgrau de Prescripció Lectora de la UB
Referències bibliogràfiques
Bloom, Harold. Anatomía de la influencia: la literatura como modo de vida. Trad., Damià Alou. Madrid: Taurus, 2011. 444 p. ISBN 978-84-306-0808-9.
Bloom, Harold. La angustia de las influencias. Trad., Francisco Rivera. 2.ª ed. Caracas: Monte Avila, 1991. 183 p. ISBN 980-01-0489-5.
Bloom, Harold. El cànon occidental. Trad. i notes, Lluís Comes i Arderiu. Barcelona: Columna, 1995. 622 p. ISBN 84-8300-009-1.
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari