«Sèniors poètics»

Sèniors poètics. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2017. 327 p. ISBN 978-84-393-9497-6. 20 €.

Una antologia poètica sempre és una bona idea. Ve a ser com un àlbum d’imatges, en aquest cas escrites, on s’hi pot llegir una panoràmica, un desplegament, un ventall de veus poètiques en el temps.

Ara bé, una antologia poètica crea cànon? La literatura catalana, una literatura en la qual la poesia hi té un paper destacat, ha estat pròdiga en antologies i reculls poètics diversos. Algunes, però, tot i que són antologies de referència, han creat confusió. ¿Com es van poder obviar les personalitats poètiques de Joan Vinyoli i Josep Palau i Fabre en la famosa antologia bilingüe Ocho siglos de poesía catalana elaborada els anys seixanta per Josep M. Castellet i Joaquim Molas? Com sigui, reculls i antologies responen a tries personals, i la poesia de caire metafísic d’aquests dos poetes, cadascun segons la seva pròpia visió del món, no encaixava amb la poesia social que aquests dos mandarins van impulsar com la poesia que s’havia de fer, segons ells, en aquell moment: una poesia per al segle XX sota la inspiració del realisme històric.

¿Vinyoli i Palau i Fabre no eren d’aquest segle? Ho eren, però la seva proposta poètica, allunyada del realisme històric i més propera a la poesia de l’experiència que s’ha fet amb posterioritat, avançant-se als temps, ha estat incorporada al conjunt de la poesia catalana del segle XX a desgrat de Castellet i Molas. En aquell moment aquests poetes es van doldre molt, ho sabem perquè els vam conèixer. Van trigar temps a situar-se al lloc que els corresponia, on els tenim avui amb tots els honors.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè s’acaba de publicar Sèniors poètics (Institució de les Lletres Catalanes). Aquest recull que podem considerar antològic de poetes sèniors està inspirat en una primera instància en la iniciativa de l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda, que havia fet una crida per homenatjar poetes (sèniors) amb articles publicats a les xarxes. Així, poetes joves (i no tan joves) van anar escrivint, al seu criteri, textos dedicats a un poeta o una poeta sènior. Aquests textos, apareguts en publicacions digitals com Núvol, Llavor cultural, etc. ara formen part d’aquest llibre en format tradicional, de paper, on trobem aplegats una extensa plèiade de poetes sèniors.

Tractant-se com es tracta de textos sorgits de forma espontània i alguns en diàleg amb el poeta o la poeta escollits, no hi és tothom, en aquest recull, ni hi ha de ser. Però en una segona fase, en el moment de voler ampliar, amb textos encarregats per a l’ocasió, la forquilla cronològica de poetes nascuts entre el 1925 fins al 1951, hi ha manques.

Tots els criteris són respectables. Però no puc deixar d’assenyalar en aquest text crític i orientatiu, que entre els poetes grans i els més joves nascuts en l’any de tall, hi ha poetes indiscutibles al costat de poetes no tan indiscutibles. El nivell és desigual.

La desigualtat del nivell de les personalitats poètiques no tindria importància si el criteri del recull hagués estat acollir tots els poetes amb obra prou sòlida com per figurar en un llibre que vol ser el recull dels poetes sèniors en actiu. Però no és així. Com aquella antologia que més amunt posava de referència, aquest recull tampoc és general, o el més cenyit possible entre els poetes sèniors nascuts entre la franja d’edat triada. El conjunt d’aquests textos dedicats a poetes sèniors és vàlid per contemplar una panoràmica, no la panoràmica de la poesia catalana que s’està fent en aquest moment per part dels activíssims poetes en aquesta escala composta pels més grans d’edat: un exèrcit de veus que escalen... com amb visió de futur ha escrit Laura Borràs al pròleg. Vull interpretar que es deixa una porta oberta per a les veus que falten.

Teresa Costa-Gramunt 
Escriptora i dissenyadora especialitzada en ex-libris