«Shelf life: writers on books and reading»

Johnson, Alex. Shelf life: writers on books and reading. London: The British Library, 2018. 162 p. ISBN 978-0-7123-5286-4.

L’autor d’aquest llibre és, més que especialista en llibres, especialista en llibres sobre llibres o els seus contenidors, des de prestatges fins a ciutats-llibreries;[1] té un web ben fet i amb molta informació, on també anuncia els llibres que ha escrit sobre aquesta passió seva, entre els quals aquest que ressenyem. I que dona exactament el que promet: textos curts (articles o assajos) a cura d’autors (cap autora) que parlen sobre llibres i les seves lectures. La selecció, però, no és gran cosa perquè, previsiblement, prefereix un mediocre anglosaxó que qualsevol estranger per brillant que sigui.

De fet, dels onze autors referits, només dos no són anglosaxons: Walter Benjamin i Arthur Schopenhauer. El primer és, de lluny, el més interessant, però el públic del nostre país ja el coneix, perquè va ser traduït al castellà ja fa uns anys (Desembalo mi biblioteca, Olañeta, 2012). El de Schopenhauer és un text que ell titula «On books and reading»; el problema és que Schopenhauer no va escriure mai un text amb aquest títol: el que fa Johnson és presentar, com si fos un assaig, unes quantes pàgines del capítol XXIV de Parerga und Paralipomena II (concretament els paràgrafs 290 a 297). Donat que enlloc del llibre no dona cap referència ni del lloc d’on ha tret els textos ni, en el cas de les traduccions, qui n’és responsable, tot fa pensar que Johnson s’ha limitat, en aquest i potser altres casos, a copiar d’altres llibres: l’obra, doncs, d’un aficionat;  no s’entén que la British Library empari aquesta mena d’entreteniments. Cada text du breus presentacions biogràfiques, que tampoc no aporten gran cosa (no sé si serveix de gaire saber que a Hitler li agradava Schopenhauer (p. 105)) però que són entretingudes de llegir.

Tampoc no deixa de ser entretinguda la selecció, perquè Johnson combina amb gràcia textos de polítics (W. E. Gladstone, T. Roosevelt), clàssics (Francis Bacon) o autors canònics anglesos (C. Lamb, R. Kipling). La majoria no tenen gran cosa a dir, però de vegades apareixen dades curioses. Per exemple, sobre xifres de llibres de les biblioteques personals: Benjamin cita «uns quants milers de volums» (p. 26); de John Ferriar, Johnson diu que en va llegar 150.000 (p. 68); Gladstone en va donar 30.000 per a la biblioteca del seu nom, que és ara tambe un bed & breakfast (p. 122) .També podem saber les lectures favorites de Roosevelt: «llegeixo i rellegeixo Macbeth i Othello; però no El rei Lear o Hamlet», i tot seguit les seves opinions, una mica passades de moda: «Tolstoi és un escriptor interessant i estimulant, però un conseller moral molt dubtós» (p. 55). No tant, però, com les de Rudyard Kipling, amb la seva exaltació de glòries militars que per a nosaltres només són sinistres guerres colonials (p. 90). Al seu costat, el text de Bacon és una delícia: Carner el va traduir, junt amb la resta dels seus Essaies (1597), en una edició que caldria recuperar (Assaigs, Curial, 1976).

Hauria estat bé que l’autor donés referències d’alguns noms propis citats en els textos; no cal que ens digui qui era Marilyn Monroe, segons sembla gran lectora de Schopenhauer (p. 105), però potser sí que ens expliqui, per exemple, que «Spitzweg’s Bookworm» (p. 26), esmentat per Benjamin, és el conegut quadre Der Bücherwurm de Carl Spitzweg, pintor del Biedermeier. Però vista la improvisació general que regeix tot el llibre, potser seria massa demanar; un llibre, tot s’ha de dir, molt ben presentat i enquadernat.

Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona