«Llegim per saber que no estem sols» C.S. Lewis
McCurry, Steve (fotògraf). Sobre la lectura. Pról., Paul Theroux; dir. editorial, Deborah Aaronson; editora de proyecto, Diane Fortenberry; control de producción, Amanda Mackie; diseño, Yolanda Cuomo Design NYC; diseñadora asociada, Bonnie Briant; responsable de la edició espanyola, Capucine Coninx; traductores, Miguel Serrano, Ana Tetas. Londres; Nueva York: Phaidon, 2016. 140 p. 66 fotos en color. Conté una separata amb 6 fotos i text. Tela editorial amb fotografia muntada. ISBN 978-0-7148-7258-2. 49,95 €.
Steve McCurry (Darby, Filadèlfia, EUA, 1950) és un reconegut fotoperiodista que ha publicat diversos treballs, la majoria sobre zones en conflicte, Afganistan, Beirut, Cambodja, la guerra del Golf, la guerra Iran-Iraq. És un col·laborador habitual de National Geographic. El juny de 1985, a la portada d’aquesta revista va aparèixer una de les seves fotos més famoses, «La nena afganesa dels ulls verds» una refugiada al Pakistan de dotze anys. Aviat la foto es va convertir en una icona que ha estat reproduïda, copiada, utilitzada, manipulada fins el cansament. La foto va tenir un gran efecte sensibilitzador, es van recaptar molts fons destinats a l’ajuda dels refugiats. Posteriorment, el 2002 McCurry va poder localitzar la nena, es va trobar amb una dona de trenta anys, però que n’aparentava molts més. Actualment Sharbat Gula, aquest és el seu nom, està pendent de ser expulsada del Pakistan i de ser retornada al seu país d’origen, amb greu perill per a la seva vida.
Últimament el treball de McCurry com a fotoperiodista ha estat qüestionat. Sembla ser que algunes de les seves fotos han estat «millorades» amb Photoshop, cosa que ell mateix ha reconegut. Si el seu treball es considera com el de periodista, el codi deontològic del ram prohibeix aquesta pràctica. Si, com ell diu, únicament el que pretén és explicar històries de la millor manera, endavant, té tot el dret d’utilitzar les seves fotos com vulgui. El debat està servit.
El passat 2 de novembre, a La Central del carrer Mallorca, Steve McCurry va presentar el seu darrer treball, Sobre la lectura, un llibre de fotografia que mostra diferents persones llegint. És una recopilació de 66 fotografies que provenen del seu arxiu triades per ell mateix. Abasten des de les primeres del 1971 fins a l’actualitat. McCurry diu que el llibre és més a prop de la poesia que de la sociologia, no pretén demostrar res, serà el lector (de fotografies) qui amb la seva imaginació traurà les seves conclusions, o no.
Les fotos, en rigorós color kodachrome, mostren tot tipus de lectors, nens, dones i homes, en grup i en solitari, en espais oberts, en monestirs, en oficines, bars i restaurants. En escoles i vehicles. La majoria són de països asiàtics i d’Orient Mitjà, els llocs on normalment McCurry fa la feina de fotoperiodista. A la pàgina 91 hi surt una lectora de Barcelona. Tots els lectors, menys un de Nova York que llegeix en pantalla, tenen a les mans llibres en format paper i algun diari. La majoria semblen feliços llegint, els de la pàgina 97 fins i tot riuen, sense que aparentment en tinguin gaires motius. M’agrada la foto de la pàgina 39: la composició de la imatge, l'enquadrament, l'actitud de la noia, tot fa que la mirada es concentri en un parell de punts, les pàgines del llibre que està llegint. L’edició original de Sobre la lectura és en anglès, el pròleg de Paul Theroux és bastant llarg i justifica la traducció.
El tema no és nou, McCurry es reconeix deutor d’un altre fotògraf important, André Kertész, a qui va conèixer quan vivien al mateix edifici a Nova York, quan el 1971 va publicar On reading, un llibre amb fotos de gent llegint, i com diu McCurry, el va fascinar. O bé The last book (2014) de Reinier Gerritsen, amb fotos de gent llegint al metro de Nova York, que també ha estat ressenyat en aquest blog.
¿És el mateix llegir imatges que llegir textos? O és el mateix llegir llibres de fotografia que llibres amb paraules? Un llibre de fotografia, un bon llibre de fotografia és alguna cosa més que un recull d’imatges. Un relat, una coherència, una seqüència, un determinat disseny, una intenció, fan que el resultat, el sentit, sigui superior a la suma de fotos que pugui contenir un determinat llibre. En general els llibres de fotografia són un treball col·lectiu, diferents professionals/autors participen en un mateix projecte. Un bon fotògraf no necessàriament ha de saber dissenyar un llibre, ni un dissenyador n’ha de saber molt de fotografia, un coordinador, un director de projecte ajuda i resolt dubtes i unifica criteris.
Un detall, encara que obvi important: a diferència de les novel·les, en les quals els personatges són imaginaris, els personatges retratats són reals. En el moment de fer la foto la persona retratada viu un present que s’escapa, ha viscut un passat i li espera un futur. La fotografia, el retrat, en el fons el que pretén és retenir el temps. La malenconia és inherent a la fotografia. ¿Què és si no el que sentim nosaltres quan mirem antigues fotos familiars? Possiblement algunes de les persones retratades per McCurry han mort, però d’alguna manera en mirar i remirar els seus retrats continuen vivint en la nostra ment.
El llibre de McCurry pot semblar paradoxal; veiem, llegim imatges de persones que estan llegint textos, però dels quals no sabem el contingut. Ho podem suposar, imaginar o intuir pel context o pel tipus de persona que està llegint, però sempre ens quedarà el dubte. El pròleg de Paul Theroux, imprescindible, és un encès elogi de la lectura, ho fa a partir de la seva història personal de lector. Acaba dient que les fotos de McCurry són la prova visual de les bondats de la lectura.
¿Per què publicar un llibre com aquest? El tema és comercialment agosarat, ni violència ni sexe, res de futbol, cap famós, només gent anònima llegint ¿Això ven? Phaidon és una editorial veterana i de reconegut prestigi. Està especialitzada en llibres d’art, gastronomia, fotografia i arquitectura, entre altres, en els quals la qualitat gràfica és essencial. McCurry es pot considerar un autor de la casa, a Phaidon ha publicat dotze llibres més, tots de gran format i acurada edició. Potser Phaidon, per sort, es pot permetre una iniciativa com aquesta, tant el nom del fotògraf com el de l’editorial ho fan possible.
Text i fotografies: Marcel Albet Guinart
Afegeix un nou comentari