Ferrari, Gian Arturo. Storia confidenziale dell’editoria italiana. Venezia: Marsilio, 2022. 363 p. (Romanzi e racconti). ISBN 978-88-297-1543-5.
Storia confidenziale dell’editoria italiana, publicat el 2022 per l’editor venecià Marsilio, entra de ple dret en el conjunt dels llibres que tracten el món editorial des de tots els punts de vista. L’autor, Gian Arturo Ferrari, exdocent universitari i exeditor, com ara a Boringhieri i a Mondadori, ha explicat la seva història i, al mateix temps, la de les editorials italianes des de dins. Del 1997 al 2009 Ferrari va treballar com a director del departament Libri de l’editorial Mondadori, de la qual va ser vicepresident, fins al 2018. Prèviament, havia treballat també per a altres editors, mitjans i grans, alguns d’ells entre els més rellevants de la península, on s’havia encarregat de la literatura italiana i estrangera i, entre altres tasques, també de la creació de col·leccions editorials.
Els decennis transcorreguts en aquest sector li van permetre conèixer persones i fer-se una idea completa del que era veritablement l’univers editorial a Itàlia i aquestes pàgines en són el seu desapassionat testimoni. Fins i tot el títol és estimulant, i l’adjectiu confidenziale ens n’anticipa l’estil. Hi ha, de fet, molts factors també desconeguts per al gran públic sobre certes «estratègies» o «maniobres» editorials. Però, sobretot, Ferrari utilitza un llenguatge d’escriptor, sense vacil·lacions. Vint-i-set capítols, tres-centes seixanta-tres pàgines composen aquest volum, pròleg i epíleg compresos, en les quals recorre les etapes de les editorials italianes des de l’últim quart del segle XIX fins als nostres dies, des que, seguint la petjada dels grans editors francesos, neix la professió d’editor a Itàlia.
Una vegada format el país amb «l’Unità», calia formar els italians, i entre aquests també els lectors. Van aparèixer de sobte llibres i revistes, un dels recursos més eficaços. Inspirant-se en els editors francesos del XIX, que van saber fer fortuna amb el feuilleton ‒Louis Hachette, principalment‒, s’obren camí els primers noms italians. I és llavors quan es descobreix la història d’Emilio Treves i d’Edoardo Sonzogno, els primers editors de la Itàlia unida. De Treves destaca la seva capacitat de descobrir un autor i, especialment, de cultivar-lo, de tractar-lo bé en tots els sentits. L’autor ens parla del primer best-seller italià, Cuore de De Amicis que l’editor de Trieste, Treves, publica, i que obre el camí a grans noms, des de Grazia Deledda a Luigi Pirandello.
Després, Ferrari parla d’Angelo Rizzoli i d’Arnoldo Mondadori que, d’orígens humils, arriben ràpidament a construir un imperi editorial. I mostra fins a quin punt podien ser intuïtius aquells homes de la Itàlia d’aquell temps. Desfilen també, a les pàgines de Ferrari, els cognoms de Sonzogno, Hoepli i Laterza, per parlar després dels grans de la postguerra, tot refent la història d’Einaudi, Bompiani i Feltrinelli. Aquest últim, comunista i milionari, s’inventa la distribució i les pròpies llibreries. Els seus hits van de Lampedusa a Pasternak, publicat a Itàlia en estrena mundial, i gairebé tots els principals autors del Novecento. Però darrere l’escenari es mouen els consellers editorials, que esdevenen professionals i estudien estratègies i màrqueting. Analitza els homes, però també les col·leccions, els autors, els consells editorials, les idees més brillants, com la de la col·lecció BUR («Biblioteca universale Rizzoli»), que el 1949, a un preu irrisori que tothom es pogués permetre, fa arribar a les llibreries una llarga sèrie de títols. Un petit llibre de butxaca costava 70 lires, el preu d’un bitllet de tramvia d’anada i tornada. E il gioco era fatto.
En la immediata postguerra, tot porta la marca Einaudi, en bona part també pels homes i dones de gran rellevància cultural que hi col·laboraven. Només cal pensar en Bobbio, Pavese, Vittorini, Natalia Ginzburg i en el jove Calvino. També, doncs, escriptors, capaços de treballar humilment a la recerca d’altres talents.
Ens explica el funcionament d’algunes editorials des de dins, i em refereixo no solament a les estratègies editorials, als jocs de poder interns, sinó també als edificis que les allotjaven, a les sales on treballaven els col·laboradors fixos, o aquelles en què hi apareixien els que estaven de pas. I llavors ens venen a la ment molts rostres, coneguts o menys coneguts. Resulta interessant la reconstrucció del naixement que fa de l’editorial Adelphi que avui dia assumeix el rol que Einaudi va ostentar durant anys. I parlant d’Adelphi, no es pot oblidar citar el burattinaio Bobi Bazlen, l’escriptor que no va escriure mai, que movia els fils de l’editorial de Luciano Foà, primer, i de Roberto Calasso, després. La mateixa aristocràtica Adelphi que el 1985 edita un best-seller amb un títol que passarà a la història: La insuportable lleugeresa de l’ésser de Milan Kundera, amb la seva coberta blau cel amb una pintura de Max Ernst.
Ferrari parla també dels premis, de les relacions amb el món polític, del rol de la televisió, que es converteix en el vehicle principal per a la promoció dels llibres, capaç de dirigir el món editorial a partir dels anys vuitanta. A la part final del llibre, Ferrari ens explica de quina manera alguns editors van arribar a publicar determinats títols d’èxit de finals del segle XIX, italians i estrangers. També hi trobem una al·lusió a Espanya i als editors postfranquistes. El parmesà Guanda compra els drets de Las edades de Lulú, d’Almudena Grandes, que esdevé un èxit sense precedents. L’exotisme provinent de la península Ibèrica premia també Javier Cercas, quan, sempre de Tusquets, Guanda acapara els drets de Soldados de Salamina.
El llibre flueix bé. Cal fer, però, un parell de crítiques. D’una banda, és una llàstima que hi manqui un índex alfabètic de noms, que hauria estat útil per moure’s més àgilment dins un text que, no per casualitat, ha estat publicat en la col·lecció de Marsilio «Romanzi e racconti», precisament per aquesta fluïdesa. D’altra banda, l’editor Vallecchi hauria merescut ser recordat, donat que, almenys entre les dues guerres, ell, abans que molts d’altres, va divulgar autors, narradors i poetes que conformaran la història de la literatura italiana del segle XX.
Tradueixo l’última pàgina de Ferrari:
«Cada editorial, petita o gran, bonica o lletja, es manté dempeus sobre tres pilars. La idea, els diners i les descobertes. La idea és allò que la fa néixer, que es troba en la ment d’una persona determinada (com passa generalment) o de dues, de tres, o de tantes com es vulgui. D’on ve i per què no se sap: d’un noble impuls, d’una necessitat interior, d’una sobtada intuïció, de la previsió intel·ligent que hi ha un terreny fèrtil no llaurat encara, d’una oportunitat de mercat, d’un projecte, d’un poder. De totes aquestes coses juntes. En la idea es barregen dos ingredients: molts llibres que esperen per ser publicats o fins i tot escrits, i un públic que, encara que no ho sàpiga, espera llegir-los.
Els diners són els que en primer lloc fan possible l’empresa, i després els que haurà de generar per sobreviure, per créixer, per expandir-se. Les editorials, contràriament al que es pensa, en parlen sovint, els exhibeixen per a la seva major glòria, confonent sovint ingressos facturats o conceptes més nebulosos com el valor monetari del volum de les vendes realitzades en un determinat període. Volen fer veure també aquí, contràriament al que es pensa, que són persones realistes, no somiadors perduts, que el seu treball produeix resultats concrets. Però els diners, a més de ser una delícia (quan són una delícia), són també una creu, sempre insuficients per mantenir les despeses que generen els seus llibres, que si, al contrari, haguessin estat entesos pels qui tenen els cordons de la bossa haurien pogut fer meravelles...
La descoberta, el fet d’estar amb l’orella a terra per sentir els primers senyals dels moviments tel·lúrics, escrutar l’horitzó a la recerca de llunyans senyals de fum, és el veritable ofici de les editorials. Depèn de la seva sensibilitat, del seu bon ull i de la seva orella veure en la selva que els envolta o sentir en l’estrèpit que els eixorda aquella nova planteta, aquella nota aïllada que anuncia el futur. Es poden equivocar, és admès equivocar-se, un s’equivoca la majoria de les vegades. Però no sempre. La valentia d’un editor, i de la suma d’editors d’una editorial sencera, es troba en haver aconseguit posar-se a la butxaca, entre pedres i trossos de llautó, una palleta d’or. El llibre que es manté (best-seller o no, però almenys mig best-seller) no s’ha editat per raons econòmiques ‒tot i no ser menyspreables‒, sinó perquè constitueix la prova fefaent que s’ha encertat, que s’ha sabut veure correctament.
Idees, diners i descobertes ‒els tres pilars‒ es barregen en cada editorial. Cal veure, però, en quines proporcions. Cadascun dels tres, al costat de la pròpia necessitat, porta al darrere una cara amagada, no sempre agradable [...] El destí dels editors que estan amb un peu aquí i un altre allà, és a les seves mans. Tot depèn de la seva sensibilitat, de la capacitat ‒sense ajuda, sense crosses, sense claus on agafar-se‒ de tenir ulls i orelles per al futur. Són avui més lliures del que havien estat mai, però la llibertat, sobretot a Itàlia, és una condició a la qual no estem tan habituats».
Francesco Luti - @lutifrancesco
Universitat de Barcelona
Afegeix un nou comentari