patró dels llibreters

Com cada any, quan s’acosta el 30 de setembre, presentem un sant Jeroni. Ja saben, el patró de traductors i llibreters, entre altres gremis. El projecte Hieronymus endegat el 2016 pel Gremi de Llibreters i la Facultat de Biblioteconomia pren el nom de Jeroni en llatí. El d’enguany és un sant Jeroni de dimensions considerables, un quadre que ocupa el presbiteri de l'església de Los Jerónimos a Madrid, situada al darrere del Museo del Prado. El seu títol és La última comunión de san Jerónimo.

Com és tradició en aquest blog, cada 30 de setembre presentem un nou Sant Jeroni. Avui, el de la Catedral de Palma, a Mallorca. Jeroni és patró de llibreters, traductors, arxivers, arqueòlegs, exegetes, bibliotecaris i escriptors. Motius més que suficients per haver estat escollit el seu nom, Hieronymus, per anomenar el projecte endegat enguany pel Gremi de Llibreters de Catalunya i la Facultat de Biblioteconomia i Documentació.

Com cada any, quan arriba la festivitat del 30 de setembre, presentem un Sant Jeroni. A la catedral romànica de Jaca existeix un retaule dedicat al sant. Jeroni va ser el traductor de la Bíblia al llatí, la vulgata. Per aquest motiu va ser declarat patró dels llibreters. Sant Jeroni acostuma a anar acompanyat de diversos atributs: un lleó agraït, una vanitas en forma de crani, la pedra en què és colpejava el cap per mantenir-se despert i quasi sempre un o més llibres.

El 30 de setembre l'Església catòlica celebra Sant Jeroni. Aquest sant visqué a cavall dels segles IV-V i és important –entre altres coses– per ser l'autor de la versió llatina de la Bíblia (coneguda com «la Vulgata»).

Ací tenim de nou Sant Jeroni. Recordem una vegada més que cada 30 de setembre se celebra aquest sant, patró, entre altres gremis, dels llibreters i traductors.

Aquesta bella imatge d’enguany mostra Jeroni amb algun dels seus atributs, però no pas tots, falten els llibres, la Bíblia que ell va traduir. A l’esquerra veiem el cap del lleó que sempre més va acompanyar el sant en mostra d'agraïment per haver-li llevat una punxa que tenia clavada a la pota. Amb la mà esquerra sosté un Sant Crist, i amb la dreta, una pedra per colpejar-se el cap. A baix a la dreta, una taca vermella que vol ser un capel cardenalici, encara que Jeroni mai va ser cardenal, és una jerarquia que se li atorgà pòstumament.

Com cada any, pel 30 de setembre, festivitat de Sant Jeroni, patró dels llibreters entre altres gremis, descobrim una imatge del nostre Sant. Enguany anem a l’Occitània, el país de dalt. En concret a Castres, coneguda com la Petita Venècia del Llenguadoc, així de carrincló, que en èpoques reculades fou un important centre de catarisme.

La pintura mural és a l’interior de l’església de Notre-Dame-de-la-Platé, al carrer de Victor Hugo, un edifici d’estil barroc jesuític. És una obra sense massa pretensions, possiblement del segle XIX, gairebé naïf, emmarcada entre dues pilastres jòniques. Veiem Jeroni amb dos dels seus atributs, el lleó i els llibres, junt amb un pergamí que sosté amb la mà dreta.Per si no queda prou clar, a sota ho recalca: «S. Hieronymus». Probablement, l’obra no passarà als annals de la història de l’art.

Text i foto: Marcel Albet Guinart

Avui, 30 de setembre, és Sant Jeroni. I com cada any, i ja en són vuit, aquest blog publica una glosa dedicada a un de tants Sant Jeronis trobats al món de l’art, no debades Jeroni és patró entre altres gremis dels llibreters i traductors. Recordem que sant Jeroni (Estridó, vers 331/345-Betlem, 420) va ser un escriptor i religiós cristià traductor de la Bíblia de l’hebreu i del grec al llatí, l’anomenada Vulgata (de vulgata editio, edició per al poble) redactada al segle IV. Durant mil cinc-cents anys ha estat la versió autèntica i oficial de la Bíblia per a l’Església catòlica llatina.

A Barcelona existeix un indret lluny del mundà brogit, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Visitar-lo és entrar al túnel del temps marxa endarrere. El bon estat de conservació es deu al fet que des de la seva fundació, gairebé sempre ha estat habitat. La majoria de les dependències es mantenen tal com les van deixar les monges de clausura, les clarisses, la branca femenina de l’orde de Sant Francesc, fa uns quants anys.