Viviant, Arnaud. Station Goncourt: 120 ans de prix littéraires. Paris: La Fabrique, 2023. 177 p. ISBN 978-2-35872-254-4.
Què es pensa en sentir la paraula «premi literari»? Sens dubte, la resposta dependrà del perfil de l’interlocutor: el seu esment no evocarà els mateixos sentiments ni el mateix significat per a un lector que per a un llibreter, per a un editor o per a un autor. D’altra banda, no és exactament el mateix parlar de premis literaris des de Barcelona, des de Londres, des de Nova York o des de París. De cap manera.
Station Goncourt és un llibre sobre els premis literaris a França, un país profundament literari, que es reivindica literari, que aspira a ser literari sense complexos. Que presumeix d’ensenyar i aprendre la seva llengua a l’escola des dels textos literaris i que, no en va, li encanta premiar els escriptors i les seves creacions.
El seu autor, Arnaud Viviant (Tours, 1963) és periodista, crític literari (assidu del programa cultural Le masque et la plume que s’emet a la ràdio pública francesa), psicoanalista i… jurat de dos premis literaris: el premi Décembre i el premi Flore.
Viviant és algú del «milieu», que sap de què va l’assumpte, que ha compartit cenacles, discussions, opinions i confidències. El seu llibre, en contra del que algú podria pensar, no està escrit des del ressentiment, ni des de la traïció, ni des de la complicitat indulgent. No és el testimoniatge del desertor o de l’infiltrat que decideix trencar amb l‘omertà del cercle. O, almenys, no ho sembla. El seu és un llibre raonablement sincer i raonablement crític, ben documentat, que no escatima referències a investigadors universitaris que han intentat escodrinyar el món dels premis literaris, especialment el que dona nom al llibre i que des de fa més d’un segle és considerat com «la grossa» de tots ells: el premi Goncourt.
Comença l’autor parlant de vanitat. De la de l’escriptor, és clar. Del desig de reconeixement literari que satisfan els premis, encara que només sigui per l’espai d’un any, encara que només sigui per aquesta nova línia que engreixa les biografies a la Viquipèdia i les contracobertes dels llibres que vindran. Transcorre el relat per una breu història d’aquests guardons i de l’arrelament dels premis en la idea d’una cosa tan «republicana» com la «meritocràcia», lloable ideal que es veu desmentit per uns altres més prosaics i comuns com l’elitisme, l’amiguisme, les pressions editorials o el mercadeig de favors.
Un altre concepte ben republicà i ben francès és el del caràcter democràtic en la constitució dels jurats dels premis, de la renovació dels seus membres i, sobretot, de les seves deliberacions, autèntics conclaves on el pitjor per a un candidat és entrar com a papable. L’autor es recrea i ens delecta amb les ingents polèmiques que han acompanyat durant més de 120 anys els veredictes de l’Académie Goncourt, divulgades per declaracions o memòries de crítics, editors, periodistes o escriptors.
Viviant ho té clar: els premis literaris són, abans de res, une affaire d’argent, però no es refereix aquí només a l’evident cimbell que constitueixen per al públic lector els grans premis literaris, sinó al fet que la galàxia dels premis suposa un mode de finançament paral·lel per al necessitós proletariat dels escriptors. Dels deu premis literaris tardorencs (o de la rentrée littéraire), només els sis més antics tenen un efecte positiu sobre les vendes. Dels més de 2.000 premis literaris existents a França, només deu permeten tirades que superen els 50.000 exemplars, els 1.990 restants serveixen per repartir petites sumes que, en el millor dels casos, van dels 2.000 als 6.000 euros. Així de trist, així de real.
Dit això, Viviant entra de ple en l’assumpte dels jurats literaris, la seva constitució, les seves deliberacions i les seves decisions: honestedat? hipocresia? connivència amb els editors? amiguisme? conflicte d’interessos? portes giratòries? L’autor passa per tots aquests assumptes amb elegància, amb humor, sense invectives moralistes, traslladant les opinions i declaracions d’altres protagonistes que formen part (com ell) del món dels jurats dels premis literaris.
Tracta a continuació de l’especificitat francesa que va suposar, en el seu moment, l’obligatorietat per a alguns jurats d’estar integrats per hommes de lettres, excloent editors, però, sobretot, periodistes. Aquesta segregació va fer que es constituïssin premis creats exclusivament per periodistes, com el Renaudot en 1925. I això li dona peu a una breu genealogia dels premis francesos, en el principi dels quals, com Adam i Eva, només va haver-hi el Goncourt i el Femina.
La seva descendència ha estat ingent i variada. Es van crear premis sota l‘ègida de mecenes, protectors i empreses. Els seus jurats es van omplir de mandarins, d’escriptors, de llibreters, de lectors… amb els seus petits defectes i les seves grans virtuts, tots junts, tots regirats, a major glòria d’aquesta República paral·lela de la institucional que és la «República de les Lletres», moderadament democràtica, que reparteix xecs i organitza sopars i rodes de premsa. Una forma «republicana» que, segons la citació de Thiers que recull Viviant, «té per principal mèrit el de consolidar una realitat oligàrquica dotant-la d’una aparença democràtica».
La segona meitat del llibre és una bella rèplica a l’escriptor Christophe Claro, amic de tota la vida de l’autor, en la qual, introduint passatges autobiogràfics, sentimentals i professionals, tracta de la relació de l’escriptor amb els premis, aquest mecanisme que consagra escriptors i, a vegades, permet a aquests consagrar-se a l’escriptura sense distraccions alimentoses. Encara que tots sabem que només és així en comptats exemples. A França també. Aquí es parlarà de la «justícia literaria», de les decepcions d’editors, de les frustracions d’escriptors i dels cops de porta d’alguns jurats que van creant premis per oposició als anteriors (el Médicis es crea com a rèplica del Femina o el Décembre per oposició al Novembre).
El premi literari pot permetre a un autor viure de la seva ploma i no deixar-se plomar pel seu editor, encara que també, com bé s’exposa al final del llibre, pot suposar una espècie de maledicció que desencadena depressions i estats d’ansietat.
En conclusió, Station Goncourt és un llibre extremadament interessant i entretingut, però no és un llibre fàcil per al públic d’aquest costat dels Pirineus (tampoc, m’atreveixo a dir, per al de més enllà del Rin o del Canal de la Mànega): és prolix en referències al panorama literari francès del segle XX, a les seves obres, a periodistes, a agitadors culturals, a polítics. Està escrit amb molt esprit, amb gràcia, amb agudesa, amb innombrables citacions i jocs de paraules, que fan econòmicament aventurada la seva traducció i enigmàtica la seva lectura sense un bon aparell de notes explicatives.
Amb tot, crec que es tracta d’una lectura molt recomanable (sempre que es puguin eludir les barreres lingüístiques i culturals) per a llibreters, editors, agents literaris, bibliotecaris, periodistes culturals, membres de jurats i escriptors. A tots els portarà sens dubte a la reflexió. A alguns, fins i tot, a la contrició.
Javier Campillo Galmés
Bibliotecari de l’Instituto Cervantes de Tolosa de Llenguadoc
Afegeix un nou comentari