Tractat de tipografia bodoniana

Bodoni, Giambattista. Prefacio al Manual de tipografía. Trad., Alicia Herrero Ansola. Madrid: Trama,  2017. 69 p. ISBN 978-84-945693-3-3. 16 €.

Giambattista Bodoni era, a les acaballes del segle XVIII, la figura més destacada de l’art tipogràfic europeu, per davant fins i tot dels prestigiosos impressors de la dinastia parisenca dels Didot. La bellesa i perfecció de les seves edicions l’havien convertit en una celebritat, i la seva impremta era una parada obligada per als selectes viatgers del Grand tour que arribaven a Parma. Amb la voluntat de conèixer Bodoni varen visitar el seu establiment diferents sobirans i prínceps europeus, reconeguts literats, com Madame de Staël, Stendhal o Leandro Fernández de Moratín, així com un bon nombre d’autors que pretenien per tots els mitjans que les seves obres fossin editades amb els famosos tipus bodonians.

La fama de la impremta parmesana es devia certament a Bodoni, però no només per la seva inigualable capacitat per produir les obres més valorades per bibliòfils, col·leccionistes i homes de lletres, sinó també per la immensa varietat de caràcters i d’alfabets diferents que havia gravat. Per a molts, els seus innovadors dissenys d’estil neoclàssic eren el principal mèrit del tipògraf piemontès i, malgrat les diverses invitacions que va rebre per establir-se amb la seva impremta en altres ciutats, la major part de les corts europees amb pretensions d’aconseguir que la seva tipografia fos la millor del continent es van interessar principalment en l’adquisició dels materials de l’extraordinària foneria bodoniana. No obstant, Bodoni sempre va rebutjar les sol·licituds que havia rebut per cedir de forma total o parcial les matrius de la seva preuada col·lecció, i no va escoltar les propostes que arribaren mitjançant els representants dels governs de Viena, Berlín, Cracòvia, Breda, Leipzig, Weimar, Göttingen o Torí. Finalment només va accedir a negociar amb el govern espanyol, amb el qual havia contret un gran deute des que l’any 1782 fou nomenat Tipògraf de Cambra de Carles III.  

Fou el seu mecenes i amic, el diplomàtic aragonès José Nicolás de Azara, ambaixador espanyol a Roma, qui havia aconseguit que el Comte de Floridablanca autoritzés la compra de la riquíssima col·lecció de punxons i matrius de Bodoni. Per poder dur a terme els tràmits necessaris, Azara va sol·licitar l’any 1783 que l’impressor li enviés notícies referides als materials que havien de ser motiu de la transacció i que establís el cost total de l’operació. Finalment ambdós varen acordar que el llibre que el tipògraf preparava amb les mostres dels seus caràcters fos el document a presentar per realitzar la proposta formal. Els propòsits de l’erudit diplomàtic varen xocar, però, amb la poca diligència de Bodoni, qui tot i el seu compromís a accelerar-ne la impressió no va aconseguir publicar el Manuale tipografico fins a principis de 1788.

El volum es va imprimir en dos formats diferents, en quart i en octau, en un nombre molt reduït d’exemplars i en una extensió mai vista fins al moment per a un espècimen tipogràfic. No sembla en tot cas que les 374 pàgines del llibre de mostres, en el qual s’hi presentaven fins a 100 tipus diferents de lletra romana llatina, 50 cursives i un bon nombre d’alfabets grecs, haguessin satisfet el desig de Bodoni de recollir el resultat de tants anys de feina i dedicació a l’estudi del disseny i del gravat de caràcters tipogràfics. No va acabar significant si més no l’impuls que Azara esperava per desencallar la situació i aconseguir portar a Espanya els materials de la famosa col·lecció bodoniana. De fet, en la correspondència posterior, el diplomàtic insistia encara en la necessitat de disposar del document que el tipògraf considerés adequat per presentar un inventari complet de la seva foneria, i amb el qual es poguessin realitzar els tràmits oportuns a la cort. Bodoni per la seva banda apaivagava la impaciència d’Azara assegurant que a l‘obra només hi faltava el prefaci, que es trobava en mans del secretari de l’Acadèmia de Ciències de Torí, l’abat Tommaso Caluso, a qui suposadament n’havia encarregat la revisió.

Cal entendre per tant que el Manuale de 1788 tan sols significava per a Bodoni una part del seu gran projecte, al qual hi mancava un segon volum que estaria format, a més del citat prefaci, per un major nombre de mostres entre les quals s’hi inclouria la gran varietat d’escriptures diferents que al llarg dels anys havia gravat, fruit del seu interès pels alfabets exòtics. Aquesta obra havia de suposar el testimoni de l’extraordinària laboriositat de Bodoni, i la reivindicació de la natura artística de la seva activitat, cosa que segurament explicaria que considerés prioritària la seva perfecta i minuciosa realització, en prejudici del gran benefici econòmic que podria haver aconseguit amb una venda immediata de la seva estimada col·lecció. El cert és que la insistència d’Azara va xocar amb el desig de perfecció de Bodoni, qui justificava la lentitud amb què avançava en l‘elaboració del segon volum del catàleg amb les moltes obligacions que havia de complir a la Stamperia Reale de Parma. De fet va sol·licitar al diplomàtic que fes ús de la seva influència per alliberar-lo d’algunes de les tasques que realitzava, cosa que li permetria dedicar més temps a la perfecta execució del llibre de mostres, i Azara, que pràcticament no conservava esperances de veure realitzat el seu propòsit, va disposar d’una darrera oportunitat per aconseguir portar a Madrid la tipografia bodoniana.

Per aconseguir que Bodoni disposés de més mitjans per preparar l’inventari de la seva col·lecció, va demanar que se li assignés un ajut econòmic, i el mes de juny de l’any 1793 se li va concedir, per ordre de Carles IV, una pensió vitalícia de sis mil rals anuals. No fou però fins a l’estiu de 1795 que l’impressor comunicava al seu amic la voluntat de dedicar-se immediatament a la formació de la segona part del manual, i assegurava que feia anys que guardava al seu estudi més d’un centenar de pàgines impreses amb mostres de molts dels caràcters exòtics que havia gravat anys enrere a costa de molta paciència i d’una gran despesa de temps. En aquesta ocasió, però, les promeses del tipògraf ja no podien satisfer el resignat Azara, qui poc després va haver de comunicar a Bodoni la impossibilitat de gestionar l’adquisició de la seva col·lecció a causa de la inestable situació política i de les greus dificultats que afectaven el Govern espanyol.

Alliberat de l‘obligació que d’alguna manera havia establert amb la monarquia hispana a través de la seva relació amb Azara, és probable que Bodoni decidís interrompre la preparació de les mostres del catàleg tipogràfic. En aquests anys va prioritzar la impressió de les luxoses edicions dels clàssics grecs i llatins, una tasca que continuà realitzant després de l’arribada de les tropes napoleòniques al petit ducat de Parma, tot i que lògicament va haver de mudar la seva fidelitat cap als nous governants, que es concretà amb la publicació d’obres tan celebrades com l’Oratio Dominica, impresa l’any 1806 com a recordatori del viatge realitzat pel papa Pius VII a París per assistir a la coronació com a emperador de Napoleó. En aquest sumptuós volum, en el qual es reprodueix el Parenostre traduït a 155 llengües diferents, es mostra la infinita varietat i bellesa de la col·lecció bodoniana en el catàleg d’alfabets i de caràcters tipogràfics més extens que s’havia imprès fins aleshores. De fet Bodoni no va deixar mai d’afegir nous tipus de lletra a la seva vasta col·lecció, ni de retocar els milers de punxons que havia gravat al llarg de la seva prolífica trajectòria, perquè segurament mai no va quedar del tot satisfet ni amb la quantitat dels seus caràcters ni amb la bellesa dels seus dissenys.

L’atenció gairebé obsessiva pels detalls va propiciar retards prolongats en l’aparició del manual, i promeses incomplertes que justificava amb excuses més o menys creïbles, com ara molestes xacres que l’impedien treballar o bé lladres que assaltaven el seu taller i aprofitaven l’avinentesa per destruir pàgines del seu espècimen. De totes maneres, caldria tenir en compte que si en diferents ocasions va haver de posposar el seu colossal projecte fou segurament com a conseqüència de les moltes altres obligacions i els múltiples encàrrecs que l’aclaparaven i el tingueren ocupat fins gairebé el final de la seva vida. És probable en tot cas que Bodoni hagués enllestit la preparació de tots els materials que es requerien per a la composició del seu extens manual, però d’altra banda resulta gairebé impossible saber amb certesa quina part de l’obra s’havia imprès sota la seva supervisió, abans que una severa malaltia li impedís acomplir el desig de materialitzar en lletra impresa la tasca realitzada al llarg de quaranta anys dedicats a la tipografia i a la creació d’alfabets.

Després de la mort de Bodoni, el 30 de novembre de 1813, fou la seva jove vídua, Margherita Dall’Aglio, qui va continuar les obres inacabades, principalment les edicions dels clàssics francesos del segle XVII i el definitiu Manuale tipografico, la impressió del qual no es va completar fins a principis de 1818. La publicació d’aquesta obra monumental en dos volums en quart fou possible de fet gràcies a l’experiència assolida pels operaris que després de tants anys al costat de Bodoni estaven familiaritzats amb els processos i les tècniques d’impressió de l’establiment. Però a més del coneixement de l’ofici dels empleats de la impremta bodoniana, sembla que la vídua no hi va estalviar recursos perquè el catàleg es va concretar en una edició luxosa de tirada limitada i amb materials de la millor qualitat, en una estructura compositiva similar a la utilitzada a l‘Oratio Dominica, en la qual, a més dels textos introductoris, s’hi comptaven en una vastitud gairebé heroica fins a 265 pàgines de caràcters romans (rodones, cursives i algunes lletres angleses), 125 de lletres majúscules, 181 d’alfabets orientals, 20 pàgines amb tot tipus de senyals, xifres o elements musicals, i finalment una sèrie gairebé inabastable d’ornaments i de vinyetes.

La publicació d’aquesta obra fastuosa suposava un tribut de la vídua al seu difunt marit, però responia també a la necessitat de disposar d’un document de qualitat que servís per negociar amb els diferents estats que pretenien adquirir els tan valorats materials de la foneria bodoniana. De fet, poc abans de la seva mort, Bodoni ja havia manifestat el desig de trobar un destinatari que pogués mantenir la seva col·lecció unida i segura, i per aquest motiu va arribar a negociar amb el bisbe d’Anvers, que s’havia interessat per adquirir la impremta i part del material tipogràfic per fundar una colònia tipogràfica bodoniana en aquella ciutat. Posteriorment, la vídua va prendre el relleu i es va encarregar de tractar amb tots els nous pretendents interessats a adquirir la col·lecció de punxons i matrius que havia format el seu marit, ja fos amb el representant de la cort imperial russa o amb els dels diversos estats italians que també van presentar propostes formals, els de Torí, Florència, Nàpols i el Vaticà. Les negociacions, però, no van arribar a bon port, segurament per les altes pretensions econòmiques de la vídua, heretades sens dubte del mateix Bodoni. No fou fins a 1843, dos anys després de la mort de Margherita, que els seus hereus cediren la col·lecció a la ciutat en la qual Bodoni havia viscut i treballat al llarg de quatre dècades perquè, tot i que l‘oferta econòmica era força més modesta que les rebudes anteriorment, van acceptar les condicions del govern de Parma, al front del qual hi havia encara l’arxiduquessa Maria Lluïsa d’Àustria.

Cal recordar que l’any 1818 s’havia reservat per a Maria Lluïsa, duquessa de Parma i segona esposa de Napoleó, la dedicatòria situada a les primeres pàgines del Manuale tipografico. Tot seguit hi apareixia el discurs que la vídua dirigia al lector, en la redacció del qual suposadament hi havia participat Giuseppe De Lama, el primer biògraf de Bodoni, que no només tenia la funció de presentar l’obra en la seva globalitat sinó que també pretenia destacar l’excel·lència de la producció bodoniana que havia fet possible la realització del que proclamava com a monument de la tipografia. De fet, es presentava al marit com un mestre del seu art que havia assolit fama universal i, per tant, sembla raonable que s’aprofités l’ocasió per silenciar els que pretenien calumniar-lo escampant el rumor que foren altres persones les que havien gravat els punxons de les seves lletres. Val a dir que si bé és cert que Bodoni va comptar durant alguns anys amb la col·laboració dels germans Amoretti, no sembla que es pugui posar en dubte l’autoria dels seus bellíssims caràcters perquè, en tot cas, sembla que fou al costat del famós tipògraf on aquests orfebres varen adquirir els coneixements que els van permetre, quan l’any 1791 varen deixar la Stamperia Reale, establir la seva pròpia foneria tipogràfica a la veïna localitat de San Pancrazio.

En el text de la vídua s’anunciava també que l’extens prefaci que antecedia les mostres de lletres l’havia escrit el seu marit alguns anys abans amb la voluntat de presentar el fruit de la seva indústria i de la seva llarga dedicació a un art tan bell, enginyós i útil com la tipografia. És probable per tant que aquesta dissertació erudita, en la qual se sintetitza de forma esplèndida el pensament artístic de Bodoni, fos bàsicament el mateix text que en principi havia finalitzat poc després de la publicació del llibre de mostres de 1788. Cal esperar en tot cas que els lectors que desitgin apropar-se a l’estètica bodoniana des d’una vessant teòrica puguin gaudir d’un text que, traduït a diverses llengües, s’ha convertit ja en un veritable clàssic de l’art tipogràfic. L’estimable edició que aquí es presenta, amb una nova i molt correcta traducció castellana, facilitarà sens dubte una lectura agradable perquè, encara que s’hi troba a faltar un text introductori, respecta de forma admirable els preceptes clàssics bodonians que reduïen la bellesa de l’obra impresa a la perfecta distribució de la tipografia en pàgina, a la justa proporció dels marges i a la utilització de papers de gran qualitat.

Bibliografia selecta
Cátedra, Pedro M. G.B. Bodoni, la tipografía, los funcionarios y la Corona española [en línia]. Salamanca: IEMYR & SEMYR, 2015. 381 p. (Publicaciones de la Biblioteca Bodoni). <http://bibliotecabodoni.net/monografia/g-b-bodoni-la-tipografia-los-funcionarios-y-la-corona-espanola?id=6>. ISBN 978-84-941708-8-1.

Corbeto, Albert. G.B. Bodoni y la tipografía española del Siglo de las Luces [en línia]. Salamanca; Parma: Biblioteca Bodoni, 2015. 143 p. (Monografías; 3). <http://bibliotecabodoni.net/monografia/g-b-bodoni-y-la-tipografia-espanola-de-la-ilustracion>. ISBN 978-84-944855-1-0.

Mingardi, Corrado. Bodoni. Parma: Grafiche Step, 2008. 109 p. ISBN 978-88-78980-28-0.

Samek Ludovici, Sergio. «I manuali tipografici di G.B. Bodoni». En: Ajani, Stefano; Maletto, Luigi Cesare (eds.). Conoscere Bodoni. Collegno: Gianfranco Altieri & Centro Culturale St. Vincent, 1990, p. 180-196.

Albert Corbeto 
Secretari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, professor d’Història de la tipografia, Ortotipografia i Història del llibre a EINA, Centre Universitari de Disseny i Art