Manguel, Alberto. Una historia de la lectura. Trad., José Luis López Muñoz. 5.ª ed. Madrid: Alianza, 2022. 663 p. (El libro de bolsillo. Biblioteca de autor). ISBN 978-84-1362-746-5. 16,95 € en paper, 7,99 € llibre electrònic.
En el preàmbul a la nova edició d’Una historia de la lectura, escrita i publicada originalment en anglès en 1995, Alberto Manguel sosté que la història de la lectura és gairebé un gènere literari establert i que són molts els testimonis de lectors més o menys coneguts que narren les seues vides a través de les seues lectures. El seu llibre és una història de la lectura, perquè «cualquier historia como ésa —hecha a partir de intuiciones personales y circunstancias privadas— ha de ser una entre muchas, por impersonal que se proponga ser». Amb un estil digressiu, amanit amb moltes anècdotes curioses o divertides, igualment digressives, l’autor al·ludeix sovint a la seua experiència com a lector. A Buenos Aires, quan era adolescent, va ser durant dos anys un dels lectors de Jorge Luis Borges. Manguel recorda que Borges l’interrompia de vegades durant la lectura i li feia uns comentaris que el captivaven més que els textos que li descobria: «tenía la sensación de ser el singular propietario de una edición cuidadosamente anotada, y preparada exclusivamente para mi uso».
Manguel planteja en un dels capítols inicials una qüestió prèvia: què és en realitat la lectura? Què passa en el nostre interior quan llegim? Llegir és un acte en què participen no sols la vista i la percepció, sinó també el judici i la memòria. L’acte de llegir combina reconeixement i coneixement, experiència i pràctica… No és un procés automàtic, sinó un procés de reconstrucció desconcertant i laberíntic, comú a tots els lectors i al mateix temps personal. El lector habitual, perquè ho és, no comprèn que la lectura representa un esforç penós per a amplis sectors de la població. I s’impacienta amb l’aversió de tanta gent per la lletra impresa. Però faria bé de dominar aquest sentiment d’indignació. Samuel Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, deia que llegir és un mètode incòmode i imperfecte d’aconseguir informació, i que ningú no llegiria si tingués res millor a fer. Mentrestant, continuem sense disposar d’una definició satisfactòria d’aquest procediment incòmode i imperfecte.
Entre els temes principals tractats per Manguel es poden esmentar les formes que ha adoptat el llibre al llarg del temps, entre les quals la substitució del rotllo pel còdex. No és difícil imaginar la incomoditat de llegir en aquell format. Era incòmode sostenir-lo, i no es podia passar d’un fragment a un altre amb l’agilitat que permet el còdex. A més, com que fins ben entrada l’edat mitjana els llibres es llegien en veu alta, l’escriptura no separava les paraules en unitats fonètiques, i no feia servir tampoc majúscules ni signes de puntuació. La lectura era un afer tècnic, especialitzat, normalment a càrrec d’un esclau. En l’època de l’antiguitat clàssica, llegir consistia a dir: «Esclau, llegeix!» Els moderns audiobooks permeten fer el mateix d’una manera més decorosa.
Manguel dedica un capítol complet a un fet crucial en la història de la lectura, potser més decisiu, fins i tot, que la invenció de la impremta: el pas de la lectura en veu alta a la lectura silenciosa. Sant Agustí va contar en les Confessions la sorpresa que li va produir veure el bisbe Ambrosi llegint en silenci. En la seua època sempre es llegia en veu alta, com fan els xiquets menuts quan aprenen a llegir. Encara que es poden trobar exemples anteriors de lectura silenciosa, només des del segle X aquesta manera de llegir es va fer habitual a Occident. Amb la lectura silenciosa el lector va ser capaç d’establir una relació sense restriccions amb el llibre i les paraules. Ja no feia falta que aquestes ocupassen el temps que feia falta per pronunciar-les, «podían existir en un espacio interior, precipitándose o apenas empezadas, totalmente descifradas o sólo dichas a medias, mientras los pensamientos del lector las examinaban con calma, sacando de ellas nuevas ideas, permitiendo comparaciones gracias a la memoria o a otros libros que se mantuvieran abiertos para utilizarlos simultáneamente».
La nova tendència va inquietar alguns. Un llibre que podia llegir-se en privat, sobre el qual es reflexiona a mesura que l’ull desentranya el significat de les paraules, no està ja subjecte a un aclariment o assessorament immediat, ni a condemna o censura per part d’un oient. La lectura en silenci, que permetia la comunicació sense testimonis entre llibre i lector, es convertia així en un acte autònom, independent. Els qui s’inquietaven tenien motius per estar inquiets. Manguel remarca que fins que la lectura silenciosa es va convertir en la norma, les heretgies havien estat restringides a persones aïllades o a reduïdes congregacions de dissidents. Quan la lectura silenciosa es va multiplicar gràcies a la impremta, la subversió ja no va tenir fre ni aturador.
Hi ha molts altres aspectes relacionats amb la lectura i amb el món del llibre que tracta Manguel: aprendre a llegir, llegir per als altres, la lectura d’imatges, la distinció entre lectura privada i lectura pública. O l’autor que es converteix en un lector dels seus propis llibres, com feia Dickens en les cèlebres lectures públiques de les seues novel·les. Quan les llegia a un auditori, Dickens es botava les descripcions, igual que fan amb impunitat els lectors en privat. Al costat de l’autor com a lector, hi ha també el traductor com a lector. Manguel repassa la traducció que va fer Rainer Maria Rilke dels poemes de Louise Labé, i la traducció a l’anglès de la Bíblia del Rei Jaume, fins fa quatre dies el llibre que més ha influït en la literatura anglesa.
Més coses: la relació ambigua del llibre amb la memòria. El pas de la literatura oral a la literatura escrita va suscitar crítiques immediates. Es va dir que els homes es refiarien del que estava escrit, deixarien d’exercitar la memòria humana i aquesta s’atrofiaria com més va més. Sòcrates va afirmar, segons algú que va reportar per escrit les seues paraules, que l’escriptura no era un mètode per millorar la memòria sinó per facilitar el record. Aquestes objeccions són ben raonables. Però cal destacar que totes les innovacions tècniques que ha experimentat el llibre al llarg del temps sempre han trobat detractors. Començant per l’escriptura, continuant per la impremta i acabant pel nounat llibre electrònic.
No podia faltar tampoc un capítol dedicat a les biblioteques. Manguel a penes hi diu res de les biblioteques privades, tan diferents de les públiques. Més digressius, però igualment atractius, són els capítols catorze («Leer el futuro») i setze («Lectura en interiores»). El primer està dedicat a la llarga pervivència de Virgili com a clàssic number one de la literatura europea. El segon, a algunes de les grans obres de la literatura japonesa escrites per dones: les van escriure per tenir alguna cosa per llegir. El lector sempre apareix primer que l’escriptor, excepte en el cas dels escriptors analfabets. Uns altres capítols tracten temes escabrosos com ara el robatori de llibres o la seua prohibició, incitada per moralistes de tota mena i decretada pels poders públics.
En el preàmbul i en les paraules preliminars amb què ha encapçalat el seu llibre, Manguel exalta amb grandiloqüència les virtualitats de la lectura, i amolla amb solemnitat insanitats com aquesta: «la verdad es que nuestro poder, como lectores, es universal, y es universalmente temido, porque se sabe que la lectura puede, en el mejor de los casos, convertir a dóciles ciudadanos en seres racionales, capaces de oponerse a la injusticia, a la miseria, al abuso de quienes nos gobiernan». No passa res. És l’homenatge o el tribut que s’ha de pagar al tòpic políticament o culturalment correcte, una fatalitat que no es pot resistir. Una vegada entrat en matèria, Manguel recupera el sentit del ridícul i ens conta amb amenitat i claredat aquesta història de la lectura.
Enric Iborra
Professor de llengua i literatura, autor d’Els còmplices i del blog La serp blanca
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari