«Bolaño frente a Herralde» per Alfredo Lèal

Lèal, Alfredo. Bolaño frente a Herralde: relaciones económicas entre poética y edición de literatura latinoamericana. Berlin; Boston: De Gruyter, 2022. x, 234 p. (Latin American literatures in the world = Literaturas latinoamericanas en el mundo; 16). ISBN 978-3-11-079003-0. 99,95 €.

Aquest estudi d’Alfredo Lèal omple un buit als nombrosos estudis ja existents al voltant de la figura, l’obra i la rellevància posterior de l’escriptor Roberto Bolaño, tan vinculat editorialment a la ciutat de Barcelona. Lèal reivindica els estudis del món editorial (normalment tangencials, ocupen sovint un espai perifèric a l’acadèmia) com a una anàlisi de primer ordre, capaç de generar coneixements no només de suport a altres matèries més canòniques, sinó coneixements nous i significatius per reescriure o omplir estranys espais de silenci de la nostra història cultural passada.

Després de la concessió del Premio Herralde a Los detectives salvajes (1998) a Roberto Bolaño, l’autor de l’estudi argumenta que la relació del novel·lista amb l’editor Jorge Herralde va ser molt més llarga i rellevant, més enllà del guardó puntual que potser va catapultar-lo a un reconeixement mundial en el sistema literari hispanoparlant.

Cal dir, com a avís a navegants, que estem al davant d’un llibre estrictament acadèmic. Això no és pas un demèrit, però sí que és, al nostre parer, un paràmetre restrictiu: en limita el públic (fins i tot, pensem, alguns fervents lectors de Bolaño poden sentir-se expulsats per certa retòrica i especificitat del text). No es tracta d’un assaig divulgatiu que pugui interessar els nombrosos lectors que van engreixant la llista dels seguidors de Bolaño. Cal, a més a més, tenir certs coneixements de teoria literària i d’historiografia literària d’Amèrica Llatina.

Dit això, l’autor de l’estudi procura argumentar a partir de capítols densos i atapeïts –potser l’edició denota en excés que s’ha intentat encabir molta quantitat de text en poques pàgines– les hipòtesis inicials que planteja al «Prefacio», després d’una introducció metodològica i teòrica que ens fixa els paràmetres des d’on contempla l’objecte d’estudi: sociologia literària i dinàmiques sistèmiques de camp literari.

Al capítol primer, «El autor: “Macedonio Fernández no vende”», reflexiona arran de les dinàmiques econòmiques que defineixen sovint el nostre camp cultural, així com els processos d’entronització dels escriptors de culte. Explica com va erigir-se Bolaño en un referent per a certs escriptors argentins o d’Amèrica Llatina i la seva posició complexa davant de fenòmens mundials com les construccions editorials del boom. Bolaño va aportar una escriptura aliena a dinàmiques centrals de la literatura llatinoamericana, pels riscos formals que va assumir en tot moment.

A l’interessant apartat «Genealogía de las prácticas editoriales latinoamericanas», Lèal es demana quina pot ser l’especificitat de l’editor llatinoamericà i com és sovint una figura bifront, que es gronxa temeràriament entre la necessitat i la urgència econòmica, i la funció pedagògica, d’educar noves generacions de lectors.

Al segon capítol, «El editor: “Mi posible libro, circunstancial y nada mesiánico”», l’estudi se centra en el pes que la figura de Jorge Herralde va tenir en la configuració d’una projecció pública de l’escriptor que era Roberto Bolaño. Lèal argumenta que l’editor de Barcelona va ser una peça fonamental en el procés de transformació (dins dels marges del camp literari) de Bolaño en l’escriptor més valorat de la seva generació; la seva conversió en líder, far de la jove escriptura d’Amèrica Llatina.

Finalment, al capítol tercer, «La obra: “La literatura pasa junto a ellos, criaturas literarias”», analitza com després de la trobada autor-editor es va anar articulant l’obra narrativa de Roberto Bolaño amb el pas del temps i totes les sacsejades estètiques, polítiques i culturals.

S’agraeix en gran mesura l’índex onomàstic que tanca el volum i potser es converteix, per la seva densitat i quantitat de conceptes i noms propis, en un candidat idoni a ser preferible en versió electrònica que en format paper. Sigui com sigui, l’editorial De Gruyter, probablement especialitzada en nodrir biblioteques universitàries o científiques, presenta un preu prohibitiu per a un lector mitjà i que no respon a cap criteri objectiu d’extensió, complexitat gràfica de l’edició o conflictes de despeses de reproducció de textos amb drets d’autor vigents.

Blanca Ripoll Sintes   
Professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona