Igerabide, Juan Kruz. Del pecho a la palabra: infancia de canto y cuento. Zaragoza: Pantalia, 2020. 268 p. (Biblioteca Lijera; 3). ISBN 978-84-942456-9-5. 25 €.
José Saramago va començar el discurs d’acceptació del Premi Nobel amb aquestes contundents paraules: «L’home més savi que he conegut en tota la meva vida no sabia llegir ni escriure». Es referia al seu avi Jerónimo, amb qui compartia les llargues jornades estiuenques al poble d’Azinhaga, a Portugal. Recordava especialment quan l’avi li deia «José, avui dormirem tots dos a sota de la figuera», perquè significava que aquell vespre s’ajaurien enmig de la pau i albirarien les estrelles entre les fulles de l’arbre mentre la nit s’emplenava de llegendes, contarelles, històries, episodis singulars, morts antigues i misteris diversos que bressolaven i mantenien despert el nen José.
Si fa no fa, aquesta escena coneguda es repeteix cada nit a moltes llars, a l’hora d’anar a dormir, quan la mare o el pare s’atansa al llit del fill que li demana: «explica’m un conte» o «llegeix-me una història que sigui llarga, que no s’acabi mai». És el poder de la paraula que pregonava Georges Jean, un poder carregat d’afectes i que ve de lluny, de segles, mil·lennis enrere, d’una paraula que també té un efecte multiplicador dels coneixements que es transmeten de pares a fills, d’avis a nets.
Doris Lessing, també Premi Nobel de Literatura, ens recordava –com Saramago– el poder de la paraula:
«El narrador viu dins de tots nosaltres. El creador d’històries sempre va amb nosaltres. Suposem que el nostre món patís una guerra, els horrors que tots podem imaginar amb facilitat, suposem que les inundacions neguessin les nostres ciutats, que el nivell dels mars s’elevés..., el narrador sobreviurà, perquè la nostra imaginació ens determina, ens sustenta, ens crea: per bé o per mal i per sempre.»
Saramago i Lessing, a l’igual de Juan Kruz Igerabide, es refereixen a la paraula, a la narració, a la necessitat de sentir contes, poesies, perquè es generen uns intercanvis emocionals i intel·lectuals entre l’adult i l’infant que són intensos i perdurables.
El llibre que comentem és un compendi de savieses que l’autor ha viscut i ha processat per fer-nos-les entenedores. De fet, llegint aquest assaig, estem llegint Noam Chomsky, conegut per la teoria de la gramàtica generativa, quan deia que «el llenguatge oral és una capacitat innata, una dotació que tenim. En el nostre cervell es produeixen uns mecanismes que ens permeten fer representacions simbòliques i generar normes des de ben petits». També recordem l’escriptor Amadou Hampâté Bâ, el qual digué en un cèlebre discurs a la Unesco que «quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca», significant precisament la idea que els contes, la tradició oral, són com un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.
El llenguatge oral és un primer llenguatge natural que serveix per comunicar-nos, per transmetre les idees, els pensaments. És aquest primer llenguatge oral el que cal estimular i potenciar perquè serà la porta d’accés a la lectura, a un segon llenguatge que caldrà aprendre més endavant. Per entendre aquests i altres conceptes, Del pecho a la palabra és ideal. Igerabide diu frases molt potents, d’aquelles que cal subratllar, tornar a llegir, deixar que ens penetrin per fer-les més viscudes, com quan comenta que ens cal «submergir-nos en el riu de la parla».
Home de mirada serena i pensament profund, Juan Kruz Igerabide ha estat mestre i, actualment, exerceix com a professor a la Universitat del País Basc. Acumula saviesa i experiència i ho veiem en cadascun dels capítols de la seva obra, on fa un repàs a la tradició oral, especialment els contes de fades, els mites i la poesia. Reflexiona sobre què hi ha del cert en la tradició ancestral i no s’està de fer de portaveu d’un corrent que proclama la necessitat de mantenir la flama de la transmissió oral i de l’arrelament a la terra.
Com explica ell mateix a la contracoberta:
«En este ensayo me propongo reflexionar sobre la literatura con la que el niño se encuentra en el proceso de adquisición del lenguaje oral y más tarde del lenguaje escrito, un camino que va del pecho a la palabra, de la leche nutricia afectiva a la palabra nutricia emocional».
El llibre és un regal. M’ha fet recordar Giacomo Rizzolatti, l’investigador que va veure com els micos macacos que menjaven plàtans activaven una zona del cervell que també s’activava quan veien algú altre menjant plàtans. De la mateixa manera, llegint Igerabide s’activen en nosaltres records de la nostra infantesa, records de quan el pare o la mare ens contava històries que ens feien entrar en un món fantàstic, en un sense temps meravellós.
Es nota que l’autor és home llegit, cultivat, perquè fa referències a les obres de Bruno Bettelheim, Carl Jung, Marie-Louise von Franz, Vladímir Propp i altres estudiosos (folkloristes, antropòlegs, historiadors, etc.) que defensen la tradició oral i aprofundeixen sobre els valors que ens transmeten els contes populars. Tot plegat són uns arguments incontestables i estaria bé que els llegissin aquells que consideren els contes tradicionals com a masclistes, violents o démodés. Juan Kruz Igerabide desmunta tots els arguments contraris als contes de fades i fa una apologia brillant de la rondallística popular.
Del pecho a la palabra està estructurat en quatre parts principals. També hi ha una introducció i un epíleg.
La primera part està dedicada a «Los cuentos de hadas» i és molt amena de llegir perquè ens obre les portes al món simbòlic que hi ha darrere d’alguns coneguts contes com Les set cabretes i el llop, ens explica la funció del relat parlat i aprofundeix en aspectes que poden trobar respostes a les narracions. La mort, per exemple. M’han agradat les referències al poder sanador dels contes que empren a I’Índia (m’ha recordat la feina dels Pallapupas a l’Hospital de Sant Joan de Déu).
La segona part, «Fundamentos de la oralidad y mitologías para la adolescencia», fa un pas cap als infants més grans, els joves i adolescents, que saben llegir i escriure però que encara poden aprendre molt de la narració i dels mites que acompanyen els relats.
La tercera part és la més divertida i potser la més propera. Ens parla de «Poesía infantil: juego y algo más» i està amanida amb nombrosos exemples que et fan venir ganes de posar-los en pràctica l’endemà mateix amb els teus alumnes.
I acaba amb una part «Me pregunto qué será: diálogos con la literatura infantil y juvenil», una miscel·lània de temes actuals que ens preocupen, on ens aporta el seu punt de vista i alguna o altra solució. Tot molt ben lligat amb experiències viscudes per ell mateix.
En resum, un llibre que val la pena de llegir si es vol aprofundir i saber per què les rondalles tenen el poder que tenen i per què fascinen tant els relats als infants de totes les edats. Escrit farcit d’anècdotes, exemples amb la prosa elegant de Juan Kruz Igerabide, poeta, assagista, filòleg, traductor i docent que va rebre el Premio Nacional de Literatura Infantil l’any 2018.
Un llibre que s’hauria de llegir amb la llibreta i el bolígraf al costat per anar anotant les frases i els pensaments bonics que ens ofereix. Com aquest:
«Cuando los niños escuchan un cuento, abren la boca, nos indican que se están alimentando —sobre todo— de asombro.»
Jaume Centelles
jcentell@xtec.cat
Afegeix un nou comentari