Dimensió social de la cultura. «Estat de la cultura i de les arts, 2018»

Estat de la cultura i de les arts [en línia]. 06_2018: Dimensió social de la cultura. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), 2018. 162 p. [Consulta: 13 gener 2019].

Pobresa cultural. Educació, política i reflexió
D’entre els seus encàrrecs, el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) té el d’elaborar l’informe anual de l’estat de la cultura i per al del 2018 va decidir de fer un pas sensible, el d’explorar una de les dimensions de la cultura, la social.

Perquè, té sentit una cultura invisible, entotsolada, reclosa en l’individualisme creatiu, sense afectació col·lectiva? Més encara, té sentit cap política cultural, qualsevol, sinó és en raó i de conseqüència social? Convinguem que no i que una altra cosa, punt que també tracta l’informe, són les estratègies i voluntats, els accents en la creació, la indústria o la distribució-difusió-comercialització. Parem, però, atenció: cadascuna d’aquestes baules només té sentit si la cadena condueix i acaba en l’espectador/client/consumidor ‒com a individu i com a col·lectivitat‒ per atorgar, al cap i a la fi, sentit al creador, i, així, bastir un cercle de retroalimentació de i amb sentit.

En la presentació d’aquest darrer document, el president del CoNCA, Carles Duarte, va insistir molt en la mirada que s’havia adoptat. No es tractava pas d’un informe d’acumulació de dades (i reflexions) a l’entorn de la cultura a casa nostra, sinó que prenia aquest biaix (en el sentit de perspectiva, segmentació) per dos motius: l’un, perquè n’és essencial, definitori; l’altre, perquè després de la crisi, i encara avui en situació precària, calia, convenia, fer una mirada sobre les fractures esdevingudes a la cultura i d’aquesta envers els seus públics, com també dels col·lectius que, per causa de la rompuda econòmica, han perdut capacitat, facilitat o directament accés a les diverses formes culturals. No és banal. Gens. Com tampoc no n’és la inclusió d’un apartat sobre la perspectiva de gènere: l’observació de la presència de dones tant en la creació cultural com en la seva recepció. D’aquí que l’informe fos presentat al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. Tota una declaració de principis. Bravo!

Ho sé de converses: hi ha una preocupació i sensibilitat especials per fer remarca d’aquesta dimensió social. Per això la insistència en el valor i la necessitat de la tria. D’aquí la presentació pública als sectors culturals abans de fer-ho al Parlament i també certa confessió de decepció davant la tibiesa de la recepció d’aquesta institució, precisament la cambra que políticament representa la societat... Qui sap si perquè la cultura mai no ha acabat de ser nuclear en la política (enyorada Mancomunitat, que amb motiu del Centenari de les biblioteques populars recordava el M.H. President Torra) o si perquè el CoNCA ja va néixer incert, indefinit, en crisi permanent i, en conseqüència, amb escassa consideració.

Amb tot, val a dir que l’informe no és un parèntesi que no relligui ni doni continuïtat als treballs anteriors. De cap manera. La prova és que la primera part reprèn el fil de gènesi que diagnostica la malaltissa i permanent manca de finançament de la cultura. L’altre aspecte que li dona continuïtat és el gruix de dades sectorialitzades, un aplec de balanços, de vegades en un excés de resum, a voltes confusionari, que té d’avantatge la visió general del panorama cultural en un sol document, amb el que té d’estalvi de cerques disperses. El document afegeix, de manera destacada, reflexions d’experts que fan aportacions estrictament particulars. Les visions de qui domina un àmbit més enllà de les dades enriqueix les fonts i fomenta el debat. Sense renunciar a la radiografia rigorosa i en cert aspecte neutra que cal per bastir consensos, s’agraeix la generació d’idees nascudes des del «pensar-hi». Molt bé.

Deia un periodista l’endemà de la presentació al món de la cultura que aquest informe es podia resumir en: «Cultura sense públics i públics sense cultura». Gran resum. I és que és això el que la visió de 2018 constata: que la crisi ha fet mal als creadors, treballadors i empreses de la cultura; que alguns se n’han ensortit millor i d’altres n’han quedat més malparats, però que s’ha anat fent, malgrat tot. Hi ha doncs, oferta, encara que una part n’ha quedada òrfena de qui hi accedeixi. A l’altra banda, diversos col·lectius han vist com se’ls disminuïa la possibilitat de consum i, per a alguns, fins i tot directament l’accés a la cultura.

Atès que mai s’ha invertit en cultura el que cal, la crisi ha fet més estralls dels que hauria calgut... Aquesta dolorosa conclusió es desprèn de dades, percentatges i consideracions recollides en el document. Si ja abans calia redefinir el model cultural (la seva política, vaja), ara és l’hora del «sí o sí»: perquè grinyola de fa temps i perquè deu anys de crisi l’han malmesa. En aquesta línia, la insistència en l’educació com a eix central de la política cultural (en doble via: la de la ciutadania i la dels professionals de la cultura) no és pas un clàssic a repetir, sinó una obvietat de necessitat: la prèvia de qualsevol política cultural, ja que la relació entre interès per la cultura i el nivell educatiu de la població que el manifesta és més que evident...

En aquest punt l’informe fa un salt. L’infrafinançament, la necessitat de repensar el concepte de política cultural i la necessitat de basar-se en l’educació, que són tres paradigmes repetits en informes anteriors, permeten obrir un panorama de preocupació nou: malauradament hem de parlar de pobresa cultural com ho fem de pobresa energètica. I de col·lectius especialment vulnerables, i d’entitats determinades que poden ser i han de ser agents de mediació, perquè la cultura no s’ha d’entendre com a consum sinó com a participació. És sobre aquesta constatació de fonament que relliguen les reflexions aportades pels experts: no són «bolets» afegits a un informe executiu de dades, sinó el ventall de raons que les expliquen.

El vell concepte o idea de «democratització de la cultura» dona pas al de democràcia cultural, és a dir, la cultura entesa com a lloc de participació social (se supera així la idea de societat com a destinatària/consumidora de productes culturals) i s’obre l’anàlisi cap als sectors més cars, als col·lectius menys afavorits que poden quedar-ne al marge, als nouvinguts que han de superar barreres per integrar-se en la/es cultura/es compartida/es o als desequilibris territorials –debat que darrerament semblava desat al calaix dels mals endreços.

Tot plegat retorna al finançament migrat, amb un reny: l’entorn europeu, sobretot Nord enllà, on hom és més desvetllat, culte i feliç, i que ha patit, també val a dir, menys la crisi, inverteix molt més en cultura (i en educació). La clau de volta rau en aquest punt. La falla, doncs, és d’estructura: en tenim la diagnosi (manca de model cultural i de finançament), ara, cal el remei (educació, política cultural clara i inversió). La confessió de certa sordesa al Parlament, però, no engresca. Si el M.H. President deia que «A més cultura, més llibertat i menys populisme», potser caldria exigir-li el pressupost que senzillament li pertoca. Per raó social. Potser, més que mai, no només la cultura, sinó també la política en cultura, caldrà fer-la des d’una altra banda.

Algunes dades de síntesi