Rivas, Manuel. El último día de Terranova. Trad., María Dolores Torres París. Madrid: Alfaguara, 2015. 219 p. ISBN 978-84-204-1091-3. 18,90 € paper, 9,99 € llibre electrònic.
«Se dice que los libros no cambian el mundo. No estoy de acuerdo. A mí, por ejemplo, me están dando una buena paliza. Pero, eso sí, se lo perdono todo por un lote de ejemplares.» Aquesta és una de les primeres apreciacions de Vincenzo Fontana, protagonista de la darrera novel·la de Manuel Rivas, O último día de Terranova (El último día de Terranova, traduïda per María Dolores Torres París).
Manuel Rivas, periodista de formació ―actualment podem llegir-lo a El país―, fa anys que ha esdevingut un referent literari de la Península, i ho ha aconseguit sense renunciar a escriure en la seva llengua: el gallec. Més enllà de les múltiples distincions que l’avalen ―ha rebut diverses vegades el Premi de la Crítica espanyola i el de la Crítica en gallec―, el cert és que la trajectòria de Manuel Rivas el defineix com un escriptor total, i és que s’ha atrevit amb l’assaig, el teatre, la narrativa i la poesia. La seva predilecció per aquests dos darrers gèneres, on la seva obra és més extensa, ens donen una bona pista del que trobarem a El último día de Terranova, una novel·la d’un lirisme profund que ens commou des de la primera pàgina.
Terranova és la llibreria d’origen familiar de Vincenzo, una llibreria que, en començar la novel·la, és a punt de tancar. El motiu: l’avarícia dels propietaris de l’edifici, que volen treure més rendiment de l’immoble. Som a la Corunya del 2014 i ell, gran, sol i sense cap altre lloc on anar, és a punt de presenciar l’estocada final del que ha estat el seu món i el de la seva família durant dècades. A partir d’aquest inici gairebé elegíac, ens endinsem en la història de Vincenzo i de Terranova, una illa metafòrica situada al també metafòric carrer Atlantis.
Per fer-ho, Manuel Rivas ens distribueix la novel·la en vint-i-vuit capítols que ens ubiquen en dos espais —Galícia i Madrid—, alhora que ens situen les diverses èpoques de la llibreria. Hi ha, però, tres etapes que s’emporten el pes de la història: els anys cinquanta, moment en què Vincenzo és un nen; els anys setanta, quan Vincenzo retorna de Madrid a Terranova acompanyat de Garúa, i el present (2014). Aquests tres períodes no apareixen ordenats cronològicament, sinó que anem saltant d’un temps a l’altre en funció de les necessitats narratives.
Què és, però, Terranova? Terranova és una llibreria tangible ancorada en el mite, en l’adoració de les humanitats, la literatura i la poesia; un espai que viu diverses èpoques però que es mou en l’atemporalitat d’allò etern. I és precisament això el que fa que sigui sempre una illa, i els seus habitants, personatges singulars desarrelats del món prosaic: Vincenzo, que va ser un nen marcat per la poliomielitis i que en la seva joventut es debat entre l’amor i l’odi cap al que representa Terranova i el seu pare; Amaro, aquest pare que esdevé, després de la guerra civil, un «hombre borrado» que només sent consol en el coneixement i la literatura; Comba, la mare, que regala temps fins i tot a qui sembla que no se’l mereixeria; Eliseo, l’oncle surrealista d’imaginació desbordant, i Garúa, la noia argentina dels mil noms que s’afegeix a l’aventura.
Tots ells són personatges altament sensibles i amb una personalitat única; per això s’aixopluguen en el paraigua de Terranova, un paraigua que els acull perquè puguin fer-se companyia —malgrat les seves solituds— amb els llibres com a fil conductor. Perquè els llibres són el refugi per a aquestes sensibilitats poètiques, alhora que constaten la seva desubicació respecte a una societat desangelada («Ahí fuera es todo un inmenso cementerio. El mundo se hunde como una balsa de náufragos», li diu Eliseo a un Vincenzo infantil quan el visita a l’hospital).
Això no significa, però, que els protagonistes no es comprometin amb la realitat: i és que Terranova és un nucli de contraban de llibres prohibits pel franquisme. Aquest fet permet abordar la qüestió de l’exili i aprofundir en els vincles creats amb els països llatinoamericans, països germans que comparteixen la passió literària i també la lluita contra les dictadures. En aquest sentit, el personatge de Garúa ―representant d’una Argentina culta i alhora maltractada per la repressió— esdevé cabdal. Literatura i política s’uneixen aquí per fer una reivindicació de la memòria del que llegim, del que vivim, del que som: la memòria dignifica i ens fa humans, evitant així que ens diluïm en el gran Etcètera.
Manuel Rivas construeix un llibre delicat i profund en el fons, però també en la forma. Així doncs, ens trobem davant d’un estil poètic, d’una bellesa i sensibilitat que emociona justament perquè no cau en tics sentimentals o manieristes. Des que comença la història, tenim la sensació d’estar vivint dins d’una metàfora omnipresent, on cada detall descrit des de la concreció ens transporta a una dimensió superior. Això fa que tinguem a les mans un llibre atmosfèric, on l’acció o les dades precises són importants però no són el més rellevant. Cal, doncs, no patir per tot allò que ens pugui confondre momentàniament (l’autor posa al servei d’aquesta atmosfera poètica les qüestions formals, per exemple, no col·locant guionets als diàlegs) o que no entenguem de seguida: Rivas domina la dosificació de la informació i tot s’explicarà en el moment adequat. No hem, doncs, de capficar-nos-hi, sinó jugar al joc que se’ns proposa i deixar-nos emportar pel torrent líric de l’obra.
En definitiva, El último día de Terranova és una novel·la que ens parla de decadències nostàlgiques, de solituds tendríssimes, en un món cada cop menys humanitzat i menys humanista; però també ens parla d’esperança i de la necessitat que la singularitat sensible sobrevisqui entre la mundanitat grisa i oblidadissa. Només així, des d’aquesta certesa, podrem tenir tanta fe com l’Eliseo que el vell Vincenzo evoca, un Eliseo «convencido de que, en última instancia, una malla de red poética protege de la caída a la humanidad».
Anna Pascual Vall
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari