Els llibres en l’imaginari cinematogràfic

Seria heroica la tasca d’identificar en tota la producció cinematogràfica les referències bibliogràfiques fonamentals que s’hi han fet al llarg de la seva història. La literatura com a imaginari cinematogràfic ha donat per a molt, sí, però també de moltes maneres. Literatura i cinema sempre han anat plegats.

Una pel·lícula sempre necessita un guió i què és un guió, si no una història que s’ha escrit on, a més dels aspectes literaris, s’hi sumen els tècnics i gràfics per tal de bastir un projecte audiovisual global.

El vincle encara queda més reforçat si pensem en les tan celebrades adaptacions que s’han fet de grans i icòniques obres literàries (des d’Il Gattopardo de di Lampedusa [publicada pòstumament el 1958] a Visconti [1963] fins a A sang freda de Capote [1966] a Brooks [1967] i que trio espontàniament d’entre les meves referències). I en repensar-les com a reputades i estimades adaptacions nacionals, m’agrada recordar Los santos inocentes, l’extraordinària obra de Miguel Delibes que, publicada el 1981, Mario Camus va dur al cinema poc després (1984): calia contar la tremenda injustícia dels pàries absolutament feudalitzats sota el règim franquista; una història de la barbàrie a través de l’inframon de la masoveria més desemparada i estigmàticament analfabeta. Grans històries que expliquen grans realitats i que es van assumint a costa de tornar-les a llegir, una i altra vegada, adaptant-les a tota mena de llenguatges; obres que formen part de la memòria cultural de cada país. Testamentàries.

I tot seguit: ¿En quantes pel·lícules es parlaria de llibres específicament o de llibreries (i biblioteques), siguin personals o públiques com a espais emblemàtics? De pel·lícules i llibreries, ja en vam parlar fa un temps per aquí: https://fima.ub.edu/edl/ca/les-llibreries-en-limaginari-cinematografic

Intentem buidar la nostra memòria per tal d’escurçar aquella primera llista que ens vindria al cap quan pensem en la conjunció de «llibres i cinema». Perquè si no, resultaria una tasca ingent, inabastable. Possiblement ens hi embarbussaríem i en resultaria una llista, útil, però desesperada. Com més acotem la nostra recerca, més ens aproximarem a allò que deu ser més inherent a l’obra d’art i segurament trobarem una manera, una forma de coneixement nou (o més estimulant, experimental a la fi) que potser ens havia passat desapercebuda dins la generalitat. Intentarem passejar per la concurrència de cinema i llibres a través de la delimitació, cercant allò intrínsec, ni que pel camí ens desviem una mica per a gaudi de tots.

Altrament, si optem per aquesta última casuística, la llista segueix essent ingent. ¿Cal que deixem de banda les adaptacions del que ja han estat literatures primeres i on els llibres han estat protagonistes indiscutibles?: El nom de la rosa (la tan preuada i extraordinària aventura medieval d’Umberto Eco de 1980 que Jean-Jacques Annaud va portar al cinema el 1986); i quantes més?: El pacient anglès (Anthony Minghella, 1996 i basada en el llibre homònim de Michael Ondaatje, 1992), Expiación: más allá de la pasión (Joe Wright, 2007 i adaptada de l’obra de Ian McEwan, Expiació, 2001), La buena esposa (Björn Runge, 2017 i adaptada del llibre de l’escriptora americana Meg Wolitzer, The wife, 2003), La librería (Isabel Coixet, 2017, segons el llibre homònim de l’escriptora anglesa Penelope Fitzgerald, 1978; un gran èxit editorial, aquí d’Impedimenta).[1]I seguim rememorant... ¿Què uniria o distingiria pel·lícules tan populars i mítiques com Fahrenheit 451 (François Truffaut, 1966 i basada en la novel·la homònima de Ray Bradbury de 1953), El lector (Stephen Daldry, 2008 i basada en el llibre homònim de 1995 del sempre tan interessant escriptor alemany Bernhard Schlink), La ladrona de libros (Brian Percival, 2013 i basada en la novel·la homònima de Markus Zusak de 2005)…? Doncs, una suma de trames al voltant de la importància del llibre com a producte i memòria d’una cultura, i, sobretot, la tensió personal que provoquen en l’autor en escriure-les i en el lector en llegir-les; però per damunt de tot són pel·lícules adaptades i/o basades en obres literàries que les han inspirat.

D’entre moltes altres pel·lícules populars i que van plenes d’elements literaris, podríem ressenyar-ne algunes que van ser escrites expressament per al cinema. Algunes d’elles serien: El club dels poetes morts (Peter Weier, 1989), Basada en hechos reales (Roman Polanski, 2017) i Una cara con ángel (Stanley Donen, 1957, amb guió original de Leonard Gershe i que serà l’adaptació d’un musical de George Gershwin de 1927). Però penso també, abans de deixar aquests apunts inicials, en una pel·lícula que és una adaptació que a diferència de les anteriors, s’optà per canviar-li el títol: La novena puerta (Polanski, 1995) que s’amaga dins l’obra d’Arturo Pérez-Reverte, El Club Dumas (1993) i que conté un dels elements més preuats en el cinema i en la literatura: els bibliòfils i la seva bogeria per aconseguir el llibre més estrambòtic, en aquest cas, un llibre satànic. Ah, però si pensem en llibres satànics, segur que ens ve al cap ben bé el contrari: els llibres sanadors. El laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006) podria ser una referència al fantàstic, als contes de fades, capaços de crear una realitat paral·lela per tal de fugir de la violència dels humans; de fet, l’èpica fugida de la terrible realitat en la postguerra espanyola: escapar del monstre.

I ara, què fem amb totes aquelles pel·lícules en les quals, amb una certa promiscuïtat, hem volgut saber què llegia en aquell moment el protagonista? Recordo haver mitificat Los desterrados (Horacio Quiroga, 1926) perquè Viggo Mortensen el llegia nu a la banyera de la seva cabana a Todos tenemos un plan (Ana Piterbarg, 2012)... I trio també esmentar, per divertida, Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994) quan John Travolta, en el paper de Vincent Vega, cada vegada que anava al lavabo passava alguna cosa i és que en una d’aquestes ocasions el veiem assegut a la tassa del vàter llegint un còmic de la sèrie Modesty Blaise (1963-2002) de Peter O’Donnell... Moments íntims, moments universals i que el cinema també ha volgut posar en rellevància... ¿Quantes referències ens sortirien si poséssim en comú aquestes troballes extraordinàries en totes les pel·lícules que hem vist? Doncs també haurem de deixar-ho per incomptable i per molt personalment intransferible.

Abans, però, podríem afegir-hi aquí els petits homenatges dels directors de cinema als llibres que han format part de la seva vida i que, com a tals, apareixen en les seves pel·lícules com un rastre a resseguir, com una endevinalla que es presenta per a l’espectador, però que a diferència de les anteriors, hi ha un vincle que detectem a l’instant (sobretot quan les posem en comú). Penso en Érase una vez en Hollywood (Quentin Tarantino, 2019) on el director vol escenificar expressament Sharon Tate (Margot Robbie) entrant a una llibreria on compra per regalar a Roman Polanski (Rafał Zawierucha), el seu marit, el llibre Teresa dels Urbervilles (Thomas Hardy, 1891) perquè justament farà història: Polanski va portar el llibre al cinema (Tess, 1979) i l’hi va dedicar, quan Sharon Tate ja era morta, assassinada per la vil banda de Charles Manson, el 9 d’agost de 1969... Un bell i emotiu homenatge a una gran tragèdia que convulsà per angoixant i mediàtica tot el món occidental.

I les pel·lícules que són biografies d’escriptors i escriptores? Les hores (Michael Cunningham, autor del llibre publicat el 1998 i Stephen Daldry, de la pel·lícula, el 2002) un biòpic sobre Virginia Woolf mentre escrivia Mrs. Dalloway (1925) i també, per exemple, Capote (Bennett Miller, 2005) on es recrea Truman Capote vivint i investigant pel que serà A sang freda (amb una magnífica interpretació del malauradament desaparegut Philip Seymour Hoffman) i més: Allen Ginsberg, poeta, a través del film Aullido (Rob Epstein, 2010) i interpretat per James Franco, i Stefan Zweig: adeu a Europa (Maria Schrader, 2016), Maravilloso Boccaccio (Paolo i Vittorio Taviani, 2015), Pasolini (Abel Ferrara, 2014), Camille Claudel 1915 (Bruno Dumont, 2013), Hannah Arendt (Margarethe von Trotta, 2012)... Sí, realment, tot un altre món, una altra follia... Abans de deixar aquest apunt, estaria bé tenir en compte que el nostre cinema ha resultat poc amant de produir biografies d’escriptors nacionals. La més potent de totes per demolidora i trencadora seria El desencanto (Jaime Chávarri, 1976) que el director dedicà a la família d’escriptors i poetes Panero. L’evidència més clara en aquesta mena de biografies dutes el cinema és que sempre hi trobarem l’escriptor i la seva obra; allà sempre es parlarà inequívocament de llibres i més llibres: de llibres que s’han escrit, de llibres que s’estan escrivint, de llibres que s’estan covant, de vides arrauxades pel pes de la literatura i pel seu procés de creació.

També els llibres són sovint un recurs emprat per molts directors de cinema per tal de donar ambientació a les seves pel·lícules, una mena de toc, un atrezzo molt especial, pràcticament enamoradís. Si ens hi aturem, podem extreure’n pràcticament un relat amb prou garantia de fer-ne una festa de la literatura; quasi bé com hem fet en el cinema amb els celebrats cameos que Hitchcock protagonitzà en les seves pel·lícules. I com que en el cinema, com en la literatura, tots tenim debilitats o cultes, m’agradaria esmentar aquí Pedro Almodóvar. El seu cinema sempre va ple de referències literàries; a Almodóvar l’inspiren sempre referències literàries (artístiques, del món de l’art) i les converteix en icòniques a mans dels seus personatges. Dolor y gloria (2019), la seva última pel·lícula, és una apoteosi de confluències literàries. I què dir de les belles publicacions en què s’han convertit bona part dels seus guions: La flor de mi secreto, Carne trémula, Todo sobre mi madre, Hable con ella, La mala educación, Volver, La piel que habito, Dolor y gloria (Reservoir Books, 2019).

Per tant, cal seguir filant més prim: Quantes pel·lícules trobaríem en la nostra memòria emocional en les quals el recurs d’utilitzar llibres i lectures són part fonamental de l’argument, de la trama? Pel·lícules en què un o diversos llibres són una eina per a la narració, llibres que esdevenen símbol o metàfora buscada... Voldria recuperar en la meva efímera memòria cinematogràfica una sèrie de pel·lícules on un llibre (o potser dos) són quelcom més que una troballa, un homenatge, una juguesca o un atrezzo. Pel·lícules en les quals els llibres, sense semblar que tinguin un protagonisme central, hi són per donar la mida justa del missatge que el director vol o espera que se li reveli a l’espectador. Allò que en diríem símbol, metàfora o al·legoria; quelcom més que un accident metaliterari, presentat en la mida i en el moment just, desitjant que vagi covant en l’assedegament final fruit la reflexió ─posada en comú, la majoria de les vegades─ passat l’efecte primer i espontani en sortir de la sala, quan ens posem a repensar l’obra, la llegim àmpliament i la fem definitivament nostra perquè l’hem entès, si més no hem intentat aprehendre-la el més àmpliament possible.

La soga (Alfred Hitchcock, 1948) és una fixació que tinc que ve de lluny i per això m’agrada recuperar-la aquí. La pel·lícula comença amb un assassinat; sabem qui és el mort i qui són els assassins. La trama és que això arribi a ser desemmascarat (o no) per part dels convidats al sopar que se celebra en aquest apartament on tot això ha succeït i està succeint a temps real. Un thriller, doncs, en el qual els protagonistes i els espectadors fan un camí diferent. El com i el perquè són gangues atorgades a plaer pel director cap a l’espectador. El que el director deixa a mans de l’espectador és el dilema moral que cal que sigui resolt (o reformulat): la impunitat (o no) davant els crims per part dels éssers que es creuen superiors. Que els protagonistes pertanyin a una classe social benestant i elitista culturalment és un cop de puny a l’estómac. Justament part dels elements que embolcallen l’acció criminal pertanyen al món de l’educació i la civilització: els llibres. I són els llibres els que són desplaçats del seu lloc original per encabir-hi i amagar-hi el cadàver del noi assassinat «perquè sí» pels seus dos amics. Els llibres, exemplars de bibliòfil, que s’endurà, ignorant de tot, el pare del noi mort, es lligaran com un petit farcell amb la soga que han fet servir per estrangular-lo: el sublim de l’art del crim pren el lloc del sublim en la cultura; el repositori de la saviesa (el bagul per als llibres) s’ha transformat en l’amagatall de la immoralitat (un taüt provisional). Hitchcock se’ns presenta aquí, a més de mestre del suspens, com un brillant assagista de la fal·làcia: un doble i fals dilema (l’assassinat com a art i el llibre com a civilitat).

La lengua de las mariposas (José Luis Cuerda, 1999) és la història de la preguerra espanyola a través de la metamorfosi final entre un mestre d’escola i un dels seus alumnes. Abans no arriba la catarsi final amb l’aixecament militar i els consegüents arrestos i execucions dels fidels a la República, tot són flors i violes: el nen vol aprendre i el mestre vol ensenyar; el mestre, però, intueix que hi ha coses que més val guardar-les a estalvi dels ulls dels altres, ni que siguin innocents; l’ambient, tot i que tranquil i festiu, és ple d’una ombra fosca, amatent al moment de poder rebel·lar-se i posar fi a la llibertat conquerida. Per això, el mestre republicà, quan vol interessar el seu alumne per lectures juvenils, pren un llibre d’una de les moltes lleixes de la seva biblioteca personal: el mestre (el grandiós Fernando Fernán Gómez) tornarà el llibre al seu lloc, però tenim prou temps per llegir-ne el títol: La conquista del pan (Piotr Kropotkin, 1892); tot seguit se’n va cap a un altre angle de la biblioteca i tria donar-li un exemplar de L’illa del tresor. La seqüència és clara, potent, i manifesta la indigna renúncia a la qual són abocats els sempiterns perdedors de la llibertat. La càmera, fent aquest senzill moviment, explica una part fonamental del contingut de la pel·lícula; la seqüència ha servit per explicar amb gestos i imatges (els llibres) l’autorepressió llibertària i la por a deixar-se veure, a significar-se, un verb que es prodigarà com la pólvora, funest, fatal, irreversible...

A Retrato de una mujer en llamas (Céline Sciamma, 2019) la presència d’un llibre a la pel·lícula és quelcom més que un títol, és una qüestió, a més de gènere, de rol. El llibre, propietat de la mestressa, passarà a mans de la minyona; tot en una seqüència meravellosa: tres dones abandonen els rols assignats en poder regirar-se, soles i amb total llibertat a la casa on conviuen perquè la mare de la jove mestressa ha marxat fora per uns dies; llavors comença una aventura de solidaritat, de recerca de llibertat entre elles meravellosament contada. A la cuina, un vespre, es troben les tres; harmoniosament cada una d’elles es dedica a allò completament contrari al que els pertoca: la minyona broda, la mestressa jove cuina i la pintora para la taula pel sopar... En una seqüència, la directora hi ha posat tota la seva intel·ligència narrativament visual per tal de mostrar com la llibertat és la suma de voler i poder, sense normes ni models que ens lliguin a fer i ser el que la societat té regulat. El llibre a mans de la minyona funciona a la pel·lícula com el símbol del que hauria de ser possible, per necessari i ineludible. Cinema doblement militant.

La tant celebrada distopia que està celebrant El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019) hom pot repensar-la com una sàtira a la voracitat acumuladora i egoista del món capitalista; també com una al·legoria a la manera del mite de la caverna de Plató o a la de Saramago (Assaig sobre la ceguesa). I és que aquest espai de ficció, anomenat «el hoyo», oficialment és el «Centro Vertical de Autoayuda» (CVA), és un lloc on sotmetre l’home i desafiar-lo a lluitar per la seva supervivència, enfrontant-lo amb ell mateix i amb la resta dels penats; un espai de reflexió on cal trobar l’equilibri entre la força i la transcendència. Cada pres s’ha pogut endur del seu món anterior allò que li ha semblat més adient durant aquest misteriós captiveri: el vell Trimagasi (Zorion Eguileor) haurà triat un ganivet i Goreng (Ivan Massagué), un llibre, El Quixot. Dues maneres de sentir-se acompanyat i protegit. ¿Pot ser més clar el missatge (el símbol) de com enfrontar-se a la supervivència? Evidentment, ambdós elements aniran canviant de mans durant el decurs d’aquesta aventura claustrofòbica i horripilant, de la mateixa manera que la vida ni mai és lineal ni tampoc igual: «Hi ha només tres menes de gent: els de dalt, els de baix i els que cauen.» (Trimagasi dixit).

Per acabar, en aquesta bella opera prima de la directora peruana, Canción sin nombre (Melina León, 2019), fonamentalment es parla dels nens robats i d’una investigació que voluntàriament emprendrà un periodista per tal d’aturar aquest crim, però indirectament parla de la manca de llibertat i dels abusos a què estan sotmesos els diferents i marginals en uns estats on la democràcia trontolla dia sí, dia no. La fragilitat, el desemparament de l’ésser humà queden refermats a la pel·lícula, a més del seu argument principal, per l’ús que fa d’un text teatral: El zoo de cristal de Tennessee Williams (estrenada a Chicago el 1944 i una de les més representades –llegeixo fins a 563 o més­– i que justament a Perú ho fou el passat 2017, cosa que evidencia un cert homenatge i referència cultural per part de la directora). L’evocació es fa de dues maneres. La primera referència la trobem en l’obra que assaja el que serà l’amic íntim del periodista, un actor de teatre cubà que li desvetllarà la seva homosexualitat. La segona imatge que tenim fent referència a aquest títol literari serà un exemplar d’aquest llibret que, casualment (i premonitòriament), el periodista trobarà entre una pila dels exposats a peu de carrer en una llibreria. Aquí, la literatura (un text teatral) funciona com el símbol universal del desig d’emancipació individual, un model a seguir i perseguir. 

No està tot dit; és així, però ha estat un estimulant intent. Com he dit més amunt, el millor sempre és posar l’experiència en comú; per tant, a partir d’ara, l’article queda obert per tal de seguir-lo millorant amb les vostres vivències i coneixences.

Montserrat Duran i Albareda
Historiadora d’Art