Llegir el present: cinquanta anys de crítica literària (1974-2024): Els Marges (ed.). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024. 487 p. (Textos i estudis de cultura catalana; 265). ISBN 978-84-9191-321-4. 30 €.
Aquest llibre recull, com diu el títol, ressenyes i articles publicats per la revista Els Marges des de la seva fundació fins a l’actualitat. La selecció és, segons la «Presentació» (p. 5-6), «una mostra» del que s’ha publicat, i per tant no és «un mostrari complet ni, per descomptat, una proposta de cànon» (p. 5); més enllà d’això no s’indica quins criteris s’ha seguit per a la selecció. El volum té dues parts: «Ressenyes» (p. 9-381) i «Articles» (p. 385-476) i conté textos publicats a la revista durant cinquanta anys. La distribució no és homogènia: d’alguns anys s’inclouen fins a deu ressenyes, d’alguns, només una; a la segona part només s’inclouen set articles: tres dels tres primers anys, i quatre per a la resta d’anys, fins a 2022. Com és habitual en aquesta editorial, el volum no té un índex de noms.
La presentació de la revista, curiosament, no es fa a la «Presentació» sinó a la solapa, on se’ns recorda la fundació, el 1974, a càrrec de Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Josep M. Benet i Jornet i Enric Sullà. També s’hi especifiquen les seccions: «Ressenyes», d’on provenen els textos de la primera part, i «Estudis» i «(Re)llegir», d’on provenen, suposem, els textos de la segona part. Dues seccions més no estan recollides en el volum: «Cartes i documents», dedicada a treballs inèdits (correspondència, creació literària…) i «Al marge». Aquesta darrera secció és inusual en les revistes acadèmiques perquè està constituïda per «textos de reflexió i polèmica sobre aspectes filològics diversos», el més conegut dels quals potser és «Una nació sense estat, un poble sense llengua» (núm. 15, 1979), conegut com a «Manifest d’Els Marges» i que ha merescut fins i tot una entrada a la Viquipèdia. El títol de la revista, que prové d’un volum de crítica de Carles Riba, és deliberadament diferent dels usuals en el món acadèmic: Estudis, Revista, Bulletin, Zeitschrift, Rassegna… Segons MIAR (https://miar.ub.edu/issn/0210-0452), Els Marges és una revista indexada («Difusió») en bases de dades importants (i els que hem estat en els equips de redacció d’una revista sabem el que això costa), darrere de revistes també íntegrament publicades en català com Caplletra o Estudis romànics.
El to polèmic, explicitat quan s’ha definit «Al marge», s’estén de vegades a les altres seccions, i alguns comentaris han provocat queixes de l’autor afectat: així, la ressenya de Josep M. Balaguer «Pere Gimferrer. La llum», publicada al núm. 45 de 1992, p. 123 (p. 138 del llibre que ressenyem) va provocar la resposta de Pere Gimferrer: «Al marge d’Els Marges (carta oberta a la direcció i redacció d’Els Marges)» (núm. 46, 1992, p. 99-100; no recollida en aquest volum). De vegades, aquest to combatiu porta la revista a l’excentricitat de publicar articles firmats amb un evident pseudònim, com és el cas de Quico Baixadas de l’Abadia («Esbarrats de riure davant l’(in)esborrable esguerro», núm. 74, 2004, p. 97-103, no recollit en el volum).
El grup fundacional el constituïen deixebles de Joaquim Molas, de la Universitat Autònoma de Barcelona, excepte Josep M. Benet, que l’havia conegut als clandestins Estudis Universitaris Catalans i que és l’únic que després no va fer carrera acadèmica. Més sorprenent potser és que, almenys en la selecció feta per a aquest volum, fins ben bé els anys noranta, l’autoria de les ressenyes vagi exclusivament a càrrec d’exalumnes, sovint tot just llicenciats/-des, i de professorat (la majoria també exalumnes) del Departament de Filologia Catalana de la UAB. Això permet una homogeneïtat de criteris, però corre el perill també de mostrar una certa monotonia a l’hora de valorar les obres ressenyades.
Les ressenyes són «crítiques d’obres coetànies», com s’indica a la solapa i, per tant, a l’hora de valorar aquestes valoracions, cal veure si es compleix el que Matthew Arnold considerava la funció de la crítica: distingir els corrents principals en la literatura de l’època. Per saber quins corrents ha sabut distingir la revista Els Marges caldria resseguir sistemàticament totes les ressenyes dels últims cinquanta anys, però no és això el que tenim aquí, sinó una antologia seleccionada amb uns criteris determinats. Abans he parlat de les decisions inusuals d’Els Marges, i aquesta antologia és una d’elles, perquè la majoria de revistes acadèmiques es troben a les principals bases de dades (en aquest cas a RACO i Dialnet) i no es preocupen, doncs, de publicar en un volum seleccions dels seus articles.
Hi ha per tant una voluntat de significar-se no només com una revista acadèmica més, sinó com a equip portador d’una proposta que, si no és la «proposta de cànon» (p. 5) que la «Presentació» assegura que vol evitar, s’hi apropa molt. Per exemple, les ressenyes del primer any recollides en el volum són d’obres de Josep Pla, Terenci Moix, Pau Faner, Francesc Parcerisas, Víctor Mora, Quim Monzó, Isa Tròlec, Maria-Mercè Marçal i Montserrat Roig. Si busquem aquests autors en un repertori canònic de la literatura catalana contemporània, com pot ser una Història de la literatura catalana, ens adonarem que només alguns (Pau Faner (p. 14), Víctor Mora (p. 19), Isa Tròlec (p. 23)) han quedat arraconats en el temible apartat «altres autors»; si en llegim les ressenyes veurem el poc entusiasme que despertaven ja el 1975. Hi ha mostres d’aquest poder de predicció a la resta del volum; per exemple, tenim una ressenya (any 1992) poc entusiasta de la novel·la d’un autor molt present en el «camp literari» com Julià Guillamon (p. 145) que ha abandonat, però, la prosa de creació. Llucia Ramis, que l’any 2014 mereixia una ressenya que qualificava Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de «bona literatura, ni més ni menys» (p. 309), va guanyar quatre anys després el premi Anagrama. No podem saber encara què passarà amb els llibres ressenyats el 2022, i per tant si es complirà que Vladivostok, de Lluís Oliván, «camina tota sola, amb pas lent i segur, cap a la perdurabilitat» (p. 371).
Com que el volum no du índex de noms, costa saber quantes vegades més s’han esmentat, posem per cas, Llucia Ramis o Lluís Oliván; els tornem a trobar en un dels «articles» de la segona part, «Representacions literàries» (p. 447) de Jordi Marrugat, que ja el 2010 s’hi interessa i valora positivament. Si Oferiu flors als rebels que fracassaren d’Oriol Pi de Cabanyes és una obra més del conjunt analitzat a «El viatge a Ítaca» de Sullà de 1975 (p. 399), Esquinçalls d’una bandera, del mateix autor, és severament jutjada el 1978 per Glòria Casals (p. 31), i certament el seu autor sembla haver abandonat la creació literària. És en els «articles» on trobem propostes per elaborar un panorama general de la literatura del moment, com el que fa Enric Sullà ja el 1974 a «La poesia catalana jove: una alternativa al realisme» (p. 385), on la poesia catalana analitzada potser no és tan jove com l’autor de l’article (24 anys); significativament, Sullà no hi usa el terme «cànon» que després ha definit una part important de la seva recerca.
També és en aquesta segona part on trobem els pocs noms de teòrics de la crítica que, imaginem, han estat autors de referència per als qui firmen les ressenyes de la primera part. Un altre cop, la recerca de quins són els referents crítics explícits es fa molt feixuga per la manca d’índex de noms, però sembla desprendre’s del conjunt un cert desinterès per especificar quins corrents teòrics se segueixen, potser perquè la filologia present a les universitats catalanes s’ha interessat de manera predominant per la història de la literatura, i no s’ha aventurat més enllà de l’estructuralisme i el marxisme. Curiosament, el 1983 Els Marges va dedicar un volum especial (núms. 27, 28 i 29) a traduccions d’alguns dels principals autors de la teoria literària de l’època; començava (era el peatge del moment) per Marx, i incloïa autors molt de moda en aquells anys però inusuals en el món de la filologia catalana (Barthes, Foucault, Derrida…): no m’ha semblat trobar-hi cap al·lusió en el nostre volum. És cert, però, que aquest desinterès sembla estar canviant: si el 1975 hi ha només una escadussera menció a Cleanth Brooks i Robert Penn Warren (p. 403), el 2010, en una sola pàgina, trobem Lyotard, Lipovetsky, Postman, Bauman i Habermas (p. 447).
Caldran lectures més atentes i detallades per treure tot el profit del munt d’informacions que presenta aquest llibre; mentrestant, aprofitem per felicitar la direcció de la revista pel seu aniversari i desitjar-li molts anys de vida: sense ella la filologia catalana seria molt més pobra.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari