Roas, David; Boccuti, Anna (eds.). Fantástico y humor en la ficción española contemporánea. Madrid: Visor Libros, 2022. 325 p. (Biblioteca filológica hispana; 272. ISBN 978-84-9895-272-8. 20 €.
Amb projectes de recerca finançats des de fa més d’una dècada i treballs publicats des de començaments d’aquest mil·lenni, el Grupo de Estudios sobre lo Fantástico (GEF) dirigit per David Roas des de la Universitat Autònoma de Barcelona i integrat per professors i investigadors d’universitats nacionals i estrangeres (UAB i UB, Alcalá, Granada, Girona, León, Dublin City University, Uniwersytet im. Adama Mickiewicza de Polònia, Università degli Studi di Torino, de Reims, Universidade do Estado do Rio de Janeiro o de Adolfo Ibáñez de Xile, entre d’altres), ha desenvolupat una tasca fonamental i que era molt necessària en la teorització i anàlisi rigorosa de la literatura fantàstica en l’àmbit peninsular i d’Amèrica Llatina.
Una literatura, la fantàstica, que ja fa temps que ha deixat de ser un subgènere, un objecte d’estudi que semblava que només podia mirar-se des d’una perspectiva sociològica. Una literatura en majúscules que mereix tota l’atenció dels professionals, perquè ja fa molt que la té de milers de lectors arreu del món.
A l’interessant pròleg que encapçala el volum, Anna Boccuti subratlla idees i punts de vista que vertebren aquest volum, que aplega treballs de reconeguts especialistes en la matèria, amb el segell inesborrable del GEF que els ha convocat. Parteix d’un fet que permet de reivindicar, de forma clara, la importància d’estudiar la literatura fantàstica com a paradigma no mimètic que, no obstant això, comunica una visió del món sovint més efectiva, poderosa i significativa que molts dels discursos mimètics, i capaç de ser subversiu i transgressor, de vehicular una crítica radical i profunda del sistema que habitem. Alhora, Boccuti defensa l’oportunitat d’endinsar-nos en un binomi poc atès des de l’Acadèmia: la relació entre la literatura fantàstica i l’humor, així com també les bondats de la metodologia d’anàlisi triada: una mirada transatlàntica, que esborra límits nacionals sovint massa restrictius; l’ordre diacrònic dels estudis que s’inclouen al llibre, que permet entendre com es va produir la unió del fantàstic i l’humorístic; l’enfocament interdisciplinari que connecta amb les produccions culturals més recents; i la capacitat del volum de suggerir nous camps per on discórrer en un futur proper.
És precisament la naturalesa subversiva que rau en la conjugació de la literatura fantàstica i l’humor el que centra el primer capítol del llibre, escrit per l’altre editor, David Roas, professor que, com s’ha comentat, encapçala el grup de recerca sobre aquesta qüestió més important del nostre país: «Entre la risa y la inquietud: la combinación de lo fantástico y el humor como vía de subversión de lo real» (p. 13-39) parteix de la interessant premissa que, en origen, les categories de l’humor i de la literatura fantàstica haurien estat contradictòries, s’haurien confrontat per la seva pròpia naturalesa. Pel fet que el fantàstic vol obrir una escletxa en el món real, quotidià, subvertint les normes lògiques que el regeixen i provocant, via l’empatia entre lector i personatge, la incomprensió i l’angoixa, la inquietud en el receptor; però l’humor vol, contràriament, distanciar-se intel·lectualment d’allò que s’explica, per poder-se’n riure. Semblaria que empatia i distanciament són dinàmiques contràries que impedirien el matrimoni que dona títol al volum. Roas, tanmateix, analitza que precisament el context de la postmodernitat i la necessitat intrínseca del gènere fantàstic de superar-se i evolucionar són els paràmetres que permeten el binomi humor-literatura fantàstica, especialment a partir de l’ús literari de la ironia i la paròdia. Mitjançant exemples d’autors d’ambdós costats de l’Atlàntic i d’altres països, així com de pel·lícules i sèries televisives, Roas assenyala l’humor fantàstic com un dels fonamentals camins de vivificació del gènere.
A continuació, Alessandra Massoni, a «Universos del discurso del humor en el modelo de mundos posibles de lo fantástico posmoderno» (p. 41-61), i també des de la intermedialitat que caracteritza la tasca del GEF, parteix d’exemples de la música, del cinema i de la literatura per estudiar els debats metafísics i sobre la capacitat representativa (o no) del llenguatge a partir de la construcció de «mons possibles» des d’una perspectiva humorística també transgressora (Amanece, que no es poco és un referent al capítol).
Més vinculat a estudis de casos concrets són els capítols que segueixen. És el cas de «Comicidad vanguardista y fantástico hispánico en la primera mitad del siglo XX» (p. 63-101), d’Alfons Gregori, on analitza exemples del dadaisme i del surrealisme (Ramón Gómez de la Serna, Pere Calders, entre d’altres) que revaliden la tesi del llibre: que la unió de l’humor i el gènere fantàstic no només és possible, sinó que és i ha estat molt fèrtil. De la mateixa manera, tot fent un salt en el temps, Gilberto Daniel Vásquez Rodríguez descriu a «Hibridaciones de lo fantástico y el humor en la narrativa breve española de los ochenta y noventa» (p. 103-145), les característiques principals del fantàstic postmodern amb l’estudi de relats de Cristina Fernández Cubas, José María Merino i Juan José Millás. I ja entrats en la literatura del segle XXI, comptem amb els capítols de Natalia Álvarez Méndez, «Monstruosidad fantástica y humor en la narrativa española del siglo XXI» (p. 147-182), amb l’anàlisi d’obres d’autors com Ana Martínez Castillo, David Roas, Patricia Esteban Erlés, Care Santos, Aixa de la Cruz o José María Merino, per donar alguns noms propis; i a «Género y géneros: estrategias de subversión en la microficción fantástico humorística hispánica e hispanoamericana» (p. 183-209), Anna Boccuti, coeditora del llibre, a més d’una interessant i teoritzada introducció, aporta un profundíssim coneixement de la literatura espanyola i hispanoamericana, per detenir-se en els casos d’Ana María Shua i Patricia Esteban Erlés.
Al camp exclusivament del cinema, hi trobem el treball de Miguel Carrera Garrido «Lo fantástico y el humor en la cinematografía española de los años 60 y 70» (p. 211-249), que repassa la barreja dels dos paràmetres protagonistes del volum (humor i gènere fantàstic) en pel·lícules com Las cinco advertencias de Satanás, Un vampiro para dos, Una bruja sin escoba o El jovencito Drácula, entre moltíssims més exemples, que li serveixen al Dr. Carrera per arribar a la conclusió que, com a artefactes artístics, tots ells són casos poc solvents, però productes culturals interessants i que brinden primeres temptatives que, molts anys després, veurien l’èxit amb les primeres pel·lícules d’Álex de la Iglesia. Sobre el cinema dels últims trenta anys versa el capítol de Paul Quinn, «Terror, humor y parodia en el cine español (1990-2020)» (p. 251-289), on precisament veurem aparèixer exemples de De la Iglesia o de Ruiz Caldera. I, per últim, el volum posa l’atenció al gènere del còmic en l’estudi «Entre el espanto y la risa: fórmulas del terror lúdico en el cómic» (p. 291-325) de José Manuel Trabado, on veurem els personatges de la revista Tío Vivo i, sobretot, les tires còmiques d’Alfons Figueras.
Malgrat que estem davant d’un llibre col·lectiu, cal deixar clar que no és una mera recopilació d’articles amb un tema o una mirada més o menys comuna. Són treballs desenvolupats, que tenen l’extensió, el rigor i els continguts propis d’un capítol de llibre, amb una estructura comuna cuidada i amb un marc teòric que els empara i dona unitat a tots.
Fantástico y humor en la ficción española contemporánea és, sens dubte, una prova més de l’excel·lent tasca que des de l’Acadèmia s’està desenvolupant per situar gèneres tradicionalment menystinguts en el lloc de la història cultural contemporània on mereixen estar.
Blanca Ripoll Sintes
Professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona
Afegeix un nou comentari