Martín Escribà, Àlex. Interrogatoris: gènere negre i memòria. Barcelona: Editorial Clandestina, 2023. 286 p. ISBN 978-84-19627-19-3. 18 €.
Com diu l’autor ja a les primeres línies, la novel·la negra és un artefacte de crítica social on hi ha una interrelació entre literatura i memòria. Les seves trames posen de manifest injustícies, corrupcions, manipulacions, entre d’altres mals que afecten la societat.
Àlex Martín Escribà, l’autor, anomena les seves entrevistes «interrogatoris» i, atesa la temàtica del llibre, el títol resulta intrigant i adequat. I així s’endinsa en la novel·la negra francesa i la seva història per revisar el passat i entendre el present. Personalment, jo mai havia considerat la relació entre gènere negre i memòria. El que m’agrada d’un llibre és que m’aporti una nova perspectiva sobre quelcom en què no havia pensat. Aquí es fa des de bon principi.
Amb solament tres excepcions, els interrogats són francesos, que té lògica considerant França el país iniciador del gènere a Europa. Confesso que no he llegit res d’ells, em són desconeguts. No crec ser l’única que s’inicia en aquesta literatura amb Dashiell Hammett i Raymond Chandler. He gaudit amb El falcó maltès (Edicions 62, 2006) i El llarg adéu (Edicions 62, 1995), tant llegint les novel·les com veient les pel·lícules.
Per mostrar la relació entre literatura negra i memòria, els participants comencen situant el seu bressol als Estats Units a mitjans de la dècada de 1920. És quan es produeix l’eclosió del gangsterisme i la Gran Depressió de 1929, on la novel·la negra actua de crònica crítica. La Llei Seca o Prohibició cap el 1920 va aconseguir l’enriquiment ràpid amb el contraban de whisky i la droga, que seria distribuïda per les bandes del crim organitzat. La Prohibició s’emparava en una esmena de la Constitució encoratjada per activistes antialcohol i puritans, i el resultat va ser l’activació apoteòsica del crim organitzat amb noms ben coneguts com Al Capone, entre d’altres, i va inspirar moltes pel·lícules. Va ser derogada el 1933.
Entre 1950 i 1956, Joseph R. McCarthy, amb la persecució implacable per pertinença o simpatia cap el comunisme, deslleialtat o traïció, amb acusacions, en la seva major part, sense fonament, fou un autèntic calvari, especialment i per la seva rellevància, per a intel·lectuals, artistes, directors de cinema, teatre, etc. Igualment, la guerra del Vietnan, amb la participació nord-americana entre 1964 i 1975, va promoure la denúncia social en les trames de la novel·la negra i el cinema.
Àlex Martín Escribà es queixa del desconeixement de noms cabdals que oferiren en les seves obres un retrat de la societat i de les conseqüències del crim i la delinqüència organitzada.
Novel·la negra, policíaca, enigma: classificacions, etiquetes. Possiblement, una mica de tot i per a alguns experts entrevistats –com Georges Tyras– no és de gaire interès aquest tipus de definició. Andreu Martín pensa que el terme policíac ho abasta tot, i que la negra és una variant provinent dels Estats Units. Dominique Manotti fa una distinció clara entre ambdós gèneres, on la policíaca és una literatura popular molt estructurada. Hi ha delictes, investigació, es troba el criminal, amb el qual tot torna a la normalitat. Paco Camarasa era més o menys d’aquest parer. En canvi, el gènere negre és un reflex social, penetra en el patiment, la violència, les traïcions, la corrupció. Es pot restituir l’ordre, però serà precari. A Europa la novel·la policíaca, l’enigma, està representada per Agatha Christie, Arthur Conan Doyle i d’altres. Al llibre hi ha opinions contradictòries, com passa també amb Georges Simenon, si bé en aquest cas les apreciacions són més coincidents pel que fa a la seva importància.
Tot i que no pertany al llibre, sobre Agatha Christie hi ha anècdotes sucoses. Max Mallowan, el seu segon marit, era arqueòleg i ella el va acompanyar en algunes de les seves expedicions. Es diu que els treballadors estaven molt contents perquè els preparava menjars i intentava ajudar. Fins a tal punt que les peces que s’extreien i que normalment es netegen amb molta cura, ella ho feia aplicant la seva crema hidratant. No sabem què pensarien els arqueòlegs actuals d’una tècnica de neteja tan exhaustiva, segur que deixava les peces ben lluents. No es pot oblidar, però, la seva aportació a la literatura detectivesca i la creació de personatges com Miss Marple i, especialment, Hercules Poirot, que reivindicava sempre la seva nacionalitat belga.
Sobre Arthur Conan Doyle, considerat el pare del detectiu més famós, Sherlock Holmes i amb el nombre més gran de seguidors, el reconegut semiòleg, filòsof i escriptor Umberto Eco va deixar palesa la seva atracció a El nom de la rosa (Labutxaca, 2020), que es podria qualificar de novel·la negra «medieval». El protagonista, Guillem de Baskerville (cognom sherlockià) és descrit amb les mateixes i exactes paraules que Conan Doyle caracteritza el seu personatge. Hi ha també al·lusions a Jorge Luis Borges, amb la figura del monjo cec.
Són nombroses les obres de diferents autors que reflecteixen el desencant vers la societat i el món en general. Cal remarcar que quasi bé tots els interrogats han estat activistes socials d’esquerra, lluitadors pels quals la deriva de la societat promoguda pel mercantilisme, el consumisme i els governs impulsors de capitalismes ferotges, els condueix cap a aquesta sensació d’impotència que mostren en els seus escrits. I no solament pel desengany de les forces dretanes, que era d’esperar, sinó molt més per l’orientació que prenia el comunisme i les esquerres.
Gairebé tots el participants en el llibre parlen de la influència del Maig del 68, que donà lloc a una literatura contestatària. La major part d’ells varen ser testimonis, en la seva joventut, d’aquests fets i n`esdevingueren cronistes en molts casos, clamant per la responsabilitat moral, ideològica i política. Aquest moviment ve a ser una renovació de la novel·la policíaca francesa, i un bon grapat d’autors, alguns dels quals són interrogats aquí, recuperen l’esperit de la novel·la negra, al qual atribueixen l’inici d’una contracultura que tenia en el seu germen l’atracció cap als pensadors marxistes. Es veien trencadors i proclamadors d’una dissidència quant a crítica, creativitat i estètica que propicià l’èxit de l’intel·lecte provocatiu i es va expressar en literatura i cinema.
Els interrogats també constaten la influència del Maig del 68 amb el naixement del «néo-polar», un moviment artístic, transgressor, dissonant, provocatiu. Cabdal, en opinió de molts, per entendre la relació entre gènere negre i memòria amb una figura rellevant com Jean Patrick Manchette. Tot plegat ve donat amb el desengany i la fi de les utopies i de les idees revolucionàries arran de la guerra d’Algèria (1954-1962) en la lluita per la seva independència. S’esmenta la massacre de 1961, amb la repressió sagnant i brutal d’una manifestació pacífica d’algerians a París el 17 d’octubre, amb més de 70 morts. El cap de policia era Maurice Papon, de lamentable record per les seves desmesurades malifetes abans també d’aquests fets.
La crítica social sorgeix a la vista de la prevaricació, el tràfic d’influències, l’omnipresència dels diners, l’especulació governamental i dels poderosos. Les conseqüències són el desencant i el pessimisme davant del fracàs de les institucions que caracteritzen el món contemporani, la corrupció, la manipulació política, la marginalitat de la immigració, les adaptacions del món criminal i el concepte de justícia.
Hi ha disparitat d’opinions sobre si Dashiell Hammet o Edgard Allan Poe són els fundadors del gènere. Paco Camarasa i Andreu Martín ho atribueixen a Poe, amb Els crims del carrer Morgue al 1841. Camarasa, tan estimat, deia que es pot viure sense novel·la negra, però es viu pitjor. Quelcom de similar es deixa anar en la presentació del llibre i en les entrevistes; perdó: interrogatoris.
L’apropament a l’obra de George Simenon que fa Bernard Alavoine destaca la molta diferència d’acollida en els diferents països. La majoria de lectors ens hem quedat amb Maigret, quan la resta dels seus escrits tenen fins i tot més interès. La identificació amb el personatge és fonamental per a l’èxit de les novel·les, i els lectors aprecien els detalls quotidians de Maigret que s’entenen perquè els fa una persona corrent.
Hi ha pros i contres quan es crea un personatge, com Maigret, Montalbano, Carvalho, Conde... El «pare» necessita un respir, un canvi sense abandonar el personatge, perquè sent la pressió dels lectors i editors i, en conseqüència, de l’economia. El respir pot consistir a escriure altres relats i sobre altres temes. El problema és com s’ho prendran els lectors. Els crítics, escriptors i especialistes donaran raó de la seva qualitat.
La meva opinió és que sempre –però més encara en la novel·la negra– quan la trama t’atrapa, t’absorbeix de tal manera que tires endavant ràpidament per veure com es resolt i no repares en l’estil, rigor i d’altres factors importants. Una excepció es dona amb les traduccions quan no són bones, perquè t’adones que hi ha frases o paràgrafs que no entens. Cal remarcar la importància dels traductors.
Hi ha autors contraris als relats on es vessa a dojo sang i fetge. Es troba necessari l’humor en el gènere encara que hi hagi un desencís general veient el problemes socials. François Thomazeau llança la seva creença que l’any 1936 fou el més important del segle XX, i fins i tot considera que és l’inici o preparació de la Segona Guerra Mundial, ja que al juliol d’aquell any Barcelona va respondre al cop militar de les dretes contra la República. No hi ha espai aquí per discutir-ho, però tot això ho documenta en el seu llibre Marseille brûle-t-il? (Gaussen, 2021) que, per suposat, vull llegir.
L’únic participant italià (Massimo Carlotto) és contrari a la repetició constant de trames i patrons. No li agrada que els lectors sàpiguen què es trobaran i prefereix incomodar-los. És l’experimentació del gènere mantenint el rigor narratiu. Si no hi ha lloc per a un final feliç no s’ha de forçar, i s’endinsa en l’escriptura com un projecte literari per explicar l’evolució dels delictes a Itàlia i la realitat social, política i econòmica que els envolta. La gran corrupció permet a les màfies i d’altres organitzacions criminals infiltrar-se i formar part d’entitats, empreses, institucions, etc. Itàlia és el primer exemple i l’autor explica les relacions entre màfies i poder polític, financer i empresarial. De tota manera, hem d’afegir que aquesta infiltració ja és més general i afecta més països, incloent-hi el nostre.
Hi ha una mena de poesia en les aportacions de l’escriptor de novel·la negra malgrat el desencant de la realitat. S’assumeix la inutilitat de les revolucions dins del capitalisme. Diferents autors parlen de Vázquez Montalbán des d’una posició i, això és important, no dogmàtica, d’esquerres.
Per a Dominique Manotti, una de les interrogades, la novel·la policíaca és un instrument per entendre la societat i el seu funcionament, expressant així el desengany per l’adhesió de l’esquerra al culte als diners. En general, els autors, activistes socials, tenen l’obligació de promoure l’interès per la situació al món, el proper i el llunyà.
Per a Jean-Claude Izzo, és a la Marsella dels escrits de François Thomazeau on es donen les condicions idònies per a la criminalitat. Poblacions mixtes marginades, tràfic portuari, pobresa endèmica i un sistema basat en la corrupció. La novel·la negra és una mirada a la part més fosca del món, el crim, la misèria. Però hi ha a la vegada orgull i amor per les ciutats. Així ho comparteix Vázquez Montalbán per Barcelona, com a metàfora de la condició humana on està present la recuperació de la memòria dels vençuts.
Hi ha qui defuig de la novel·la policíaca o enigma d’Agatha Christie. Entre d’altres, Arthur Conan Doyle, no pel seu estil o per la trama, sinó més aviat perquè no s’entén que en uns temps tan difícils com aquells, amb grans vagues a Anglaterra (1926), la Gran Depressió dels Estats Units (1929), l’ascens del nazisme i la Guerra Civil espanyola, s’escriguin obres de distracció i entreteniment, una manera d’escapar d’una realitat que no volien veure.
Els orígens de la novel·la negra a Barcelona tenen lloc a partir del anys de 1950, i es produeix amb l’aparició de cinema policíac, amb films de grans directors. No es pot oblidar la funció de la col·lecció «La cua de palla», a partir de 1963, com a referent d’aquesta literatura en llengua catalana, amb tants autors reconeguts.
Es diu que el mateix Vázquez Montalbán deia que no feia novel·la negra; però n’és un referent inicial. I amb seguidors com ara Izzo, Camilleri, Màrkaris i Padura, entre d’altres, com han reconegut ells mateixos. Vázquez Montalbán, segons Jordi Canal, pren l’estructura i estereotips de la novel·la negra per fer el que volia, una crònica sociopolítica del país dels darrers 25 anys del segle XX. Hi ha una crònica del desencant, un sentiment que apareix sovint. La sèrie amb Carvalho és la que ha tingut més ressò i influència fora de les nostres fronteres.
De la novel·la negra no es pot oblidar el missatge crític i compromès que forma part d’aquest gènere. Andreu Martín, com d’altres, parla de la influència de Vázquez Montalbán tot i que no li agraden les seves novel·les negres. Ens diu que l’autor mateix estava tip de Carvalho i el volia matar, però era una qüestió editorial. Andreu Martín, influït, com d’altres, per Jaume Fuster i per molts autors francesos, considera la novel·la negra una varietat de la policíaca, que ho abasta tot.
Novel·la negra mediterrània envers la nòrdica. No se sap si continuaran aquestes tendències geogràfiques. La mediterrània aporta algunes característiques distintives, personatges més vitals i amb una dosi d’humor. En general, la novel·la negra és un vehicle per explicar la nostra història, i això es podria generalitzar, amb totes les excepcions que es vulguin.
Una darrera cosa que és ben present i que afecta autors, editors i lectors són els canvis radicals que s’han produït en el món de les publicacions. S’ha passat d’una funció essencial dels editors a la imposició del criteri comercial, es va cap als best-sellers.
Per acabar, cal felicitar no sé si l’autor o els editors (sempre reivindicarem la seva funció) perquè en el llibre es destaca en una pàgina alguna de les confessions de cada interrogat, que mostra una espurna de la seva personalitat i una síntesi de la seva obra. I, sobretot, gràcies Àlex Martín Escribà i enhorabona per aquest llibre, on poses de manifest i ens transmets els teus coneixements profunds sobre la negritud.
Veredicte final. Tots els interrogats: François Guérif, Benoît Tadié, Bernard Alavoine, Didier Daeninckx, Dominique Manotti, Jean-Bernard Pouy, François Thomazeau, Massimo Carlotto, Georges Tyras, Jordi Canal i Artigas, i Andreu Martín, són condemnats a continuar escrivint i no s’admetran recursos ni apel·lacions.
Carmen Chica
Autora del blog Alzando el vuelo
Afegeix un nou comentari