Touton, Isabelle. Intrusas: 20 entrevistas a mujeres escritoras. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 2018. 323 p. (Letra última; 11). ISBN 978-84-9911-517-7. 20 €.
Toda mujer ha conocido el tormento de la llegada a la palabra oral, el corazón que late hasta estallar, a veces la caída en la pérdida del lenguaje, el suelo que falla bajo los pies, la lengua que se escapa; para la mujer, hablar en público —diría incluso que el mero hecho de abrir la boca— es una temeridad, una transgresión. Doble desasosiego, pues incluso si transgrede, su palabra casi siempre cae en el sordo oído masculino, que solo entiende la lengua que habla en masculino.
Hélène Cixous, La risa de la medusa: ensayos sobre la escritura (Anthropos, 1995)
En aquest llibre, Isabelle Touton fa una anàlisi feminista del món literari actual en llengua espanyola, concretament de la narrativa, a través de vint entrevistes a dones escriptores que produeixen en aquesta llengua. La diversitat d’origen i d’edat de les diferents autores ofereix a l’anàlisi diferents perspectives gràcies a les seves experiències professionals i personals, però que tot i això comparteixen una cosa en comú: el fet que les dones encara són intruses en aquest àmbit dominat pels homes.
Aquest fet queda palès, per exemple, en el repartiment dels premis nacionals més importants de literatura o a les llistes de les millors novel·les proposades pels mitjans de comunicació; l’any 2014, en una llista sobre les millors vint-i-cinc novel·les dels darrers vint-i-cinc anys publicada per El Mundo, només apareixia una novel·la d’una escriptora, El corazón helado d’Almudena Grandes. Com és evident, les dones no produeixen menys ni són pitjors escriptores que els homes; la realitat és que les persones que s’encarreguen de votar les millors novel·les són essencialment homes que, tal com mencionen les autores, no consumeixen literatura escrita per dones.
Aquesta misogínia també es manifesta des de les editorials, que li han atorgat a la literatura escrita per dones l’etiqueta de literatura femenina i aquest fet impedeix la seva visibilització, entre altres raons, perquè tot allò que és femení es relaciona amb coses negatives, en aquest cas, amb literatura de baixa qualitat. Tanmateix, aquesta etiqueta el que provoca és que les escriptores se les englobi totes en un mateix marc, ignorant les particularitats de cadascuna, fins i tot quan l’escriptora té una escriptura directa, crua i violenta, és a dir, una escriptura considerada masculina, se la redueix a la seva identitat femenina, tractant-la amb paternalisme.
Les experiències d’aquestes dones escriptores posa de manifest que, malgrat que aparentment pot semblar que la narrativa és un àmbit en el qual la presència de dones està normalitzada perquè es tracta d’un camp humanístic i no científic, la realitat és que existeix un menyspreu cap a tot allò que es troba fora del que és considerat com a neutre, és a dir, tot allò que no és masculí.
Berta López
CEO en GreenData i Databot
Afegeix un nou comentari