Abella, Rafael. José Manuel Lara, el editor. [Córdoba]: Almuzara, 2021. 371 p., [16] p. de làm. (Memorias y biografías). ISBN 978-84-18578-95-3. 21,95 €.
Durant els últims anys de la seva vida, l’empresari editorial José Manuel Lara Hernández (1914-2003) va mantenir periòdiques entrevistes amb un dels seus millors amics i autors de l’editorial Planeta, l’historiador Rafael Abella (1917-2008), a partir de les quals aquest últim va bastir el present llibre que, com explica l’autor en el pròleg (datat l’any 2004), «se nutre de sus propias confesiones o afirmaciones, en su mayor parte». Més de quinze anys després, la cordovesa editorial Almuzara ha enriquit aquell text que havia quedat inèdit amb un prefaci del seu fill, l’escriptor especialista en tauromàquia Carlos Abella, i una protocol·lària «Nota de los Editores» que, una mica sorprenentment, signen l’exministre d’Aznar i creador del Grup Almuzara Manuel Pimentel (autor a més d’un Manual del editor), el director editorial Antonio Cuesta, l’editora Ángeles López i la responsable de producció Ana Cabello. Potser no cridaria l’atenció la profusió de signants si no fos pels greus i reiterats defectes d’edició que, com veurem, presenta el text.
No hi ha cap mena de dubte, com subratllen amb entusiasta èmfasi els textos mencionats, que Lara Hernández va ser tot un personatge i una de les peces clau en el sector editorial en la segona meitat del segle XX, però tot i així no sembla que hagi tingut gaire sort amb les biografies que, fins ara, se li han dedicat. O potser, més ben dit, els lectors interessats són els que no han tingut gaire sort, perquè com bé recorda Rafael Abella en el mencionat pròleg «en demasiadas ocasiones se han aliado o mezclado la historia y la leyenda hasta el punto de no saberse con exactitud dónde acaba la una y empieza la otra».
Poc podia resoldre aquesta qüestió l’autor prenent com a font principal les declaracions del mateix Lara, perquè quan va més enllà de les paraules textuals del biografiat, sovint recorre, o bé a una hemeroteca ja profusament expurgada amb els mateixos objectius o bé a l’entorn empresarial i familiar més afecte a l’editor, però no per exemple a altres col·legues de professió, escriptors, agents literaris o traductors. La proximitat de l’autor al seu biografiat resulta definitivament excessiva i li dificulta molt prendre distància i fer-ne un judici o una valoració mínimament crítica, per la qual cosa es perd un cop més l’oportunitat de fer una anàlisi seriosa i equànime de la trajectòria i importància que va tenir Lara en la configuració del sector editorial espanyol. Diu ja moltes coses la frase inicial de la «Nota de los Editores» en presentar el text com «la biografía autorizada»; cap sorpresa, doncs. Amb aquestes premisses, resulta menys sorprenent el passatge en el qual s’explica que «en cuanto a sus méritos, el [Premio] Planeta se otorga a obras inéditas de cuyo valor los asistentes al premio no tienen la menor referencia y como, además, la mayoría se presenta con seudónimo, escaso margen queda para las especulaciones y las apuestas por un autor o por otro».
Per tant, el que ens ofereix Abella és un recorregut per la vida del gran editor que s’atura sobretot precisament en aquells aspectes més coneguts i comentats i en aquells que permeten Lara posar de manifest els seus trets més característics (la simpatia, la murrieria, l’astúcia, el peculiar «gracejo» andalús...). Després d’una repassada cronològica a la trajectòria vital de Lara, a partir d’un determinat moment, quan Planeta ja s’ha convertit en la major empresa editorial en llengua espanyola, Abella es centra successivament en altres aspectes de la personalitat de l’empresari. Així, per exemple, dedica un capítol a la seva vinculació amb el futbol i molt particularment amb l’Espanyol, i a partir d’aquell moment, molt en sintonia amb el que fa també José Martí Gómez a Los Lara: aproximación a una família y a su tiempo (Galaxia Gutenberg, 2019) focalitza molt la seva atenció en tots i cadascun dels premis Planeta, consignant els membres del jurat, el tarannà dels guanyadors i finalistes, les anècdotes de les quals es va fer ressò la premsa en el seu moment (i que aquesta mateixa premsa s’ocupa d’evocar abans de cada nova edició del premi), els convidats més destacats a l’acte d’entrega dels guardons, els fets més destacats de les gires promocionals posteriors... En canvi, no recull l’anècdota de quan, a preguntes d’un periodista de com era que Soledad Puértolas havia estat convidada a l’entrega del premi de 1989 (que va guanyar amb Queda la noche), Lara va pronunciar la cèlebre rèplica: «¿Usted cree que los niños vienen de París?».
És significatiu que dos dels capítols es titulin «Anecdotario» (I i II) o que un altre l’ocupin exclusivament els retrats que de Lara ens han deixat alguns escriptors i periodistes (Rosa Montero, Ana María Moix, Màrius Carol, etc.), perquè el llibre no pretén tant aportar una nova mirada al personatge sinó reunir el gruix de les dades i fets amb els quals José Manuel Lara Hernández es sentia identificat i dels quals, en no poques ocasions, se’n va mostrar orgullós; aquelles dades i trets que, en definitiva, li van servir per construir el seu personatge. Tot i així, també hi ha algunes afirmacions o explicacions una mica sorprenents, com per exemple quan Lara narra la seva entrada a Barcelona amb les tropes del general Yagüe a les acaballes de la guerra civil espanyola i relata la següent escena amb el barri Xino per escenari: «Yagüe con su vozarrón característico nos dio la orden de que acabáramos con aquellos sujetos. Hicimos una limpieza de la manzana y eliminamos a todos los que no tuvieran clara su manera de pensar. Y así se hizo y cesaron los tiroteos. Yagüe podía ser muy duro, pero también era muy humano con sus hombres.»
En qualsevol cas, Abella no enganya ningú i el seu propòsit i mètode ja queden clars des del primer moment, de tal manera que el lector no en pot esperar altra cosa que una biografia poc menys que hagiogràfica, però el seu text ha tingut la mala fortuna de ser editat amb molt poc rigor i amb una laxitud que en alguns casos pot resultar exasperant, en particular al lector catalanoparlant. Per exemple, apareix sistemàticament mal escrit el títol de la novel·la de Joan Sales (Incerta gloria per Incerta glòria), el mateix passa amb El carrer de les Camèlies (p. 136), Millenari de Catalunya per Mil·lenari de Catalunya (p. 267), Macanet per Maçanet (o en tot cas Massanet) (p. 102), etc. Més important o greu sembla transcriure malament el títol de la novel·la de Bartolomé Soler Karú-Kinká i poc després, en el mateix passatge, no cursivar el títol d’una altra novel·la seva, Marcos Villarí, perquè no queda del tot clar si es refereix a un llibre o a una persona amb aquest nom: «publicó en 1946 Karukinka de Bartolomé Soler, que se había dado a conocer con Marcos Villarí y obtenido un claro éxito con La vida encadenada» (p. 87). Entre molts d’altres, un altre passatge com a mínim confús sens dubte com a conseqüència d’una errada d’edició és el que es crea en reproduir paraules de l’escriptor Antonio Muñoz Molina: «Muchas veces la mejor manera de preparar algo nuevo es pararse y no hacer otra cosa que pensar. Y menor todavía, si te dedicas a vivir» (p. 32).
Per acabar-ho d’adobar, el text original no va ser objecte d’un marcatge adequat, la qual cosa fa que en maquetar-ho s’hagin empastat els textos corresponents a citacions extenses amb passatges que ja no formen part de la citació, la qual cosa contribueix a la impressió general d’edició negligent, desidiosa i molt poc acurada, quan no provoca a més confusions o males interpretacions (p. 88, 165, 323, etc.).
Com a dada per acabar de caracteritzar aquest llibre, dir que la bibliografia amb la qual conclou és veritablement mínima, no arriba a la desena de títols (i alguns, a més, de fiabilitat tan dubtosa com el Tiempo de editores de Xavier Moret o les Memorias de César González-Ruano), però es troba més a faltar, sobretot en un llibre d’aquestes característiques, un índex onomàstic.
L’enquadernació amb solapes i amb la coberta plastificada no casa ni amb la pobra qualitat del paper ni, molt menys, amb la qualitat de l’edició d’un text que, en canvi, per si mateix, és honest amb el seu plantejament.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari