La passió segons Salamandra

Lemaitre, Pierre. Diccionario apasionado de la novela negra. Trad., José Antonio Soriano Marco. Barcelona: Salamandra, 2022. 503 p. (Narrativa). ISBN 978-84-18363-88-7. 24 €.

La traducció d’aquest llibre era esperada d’ençà que el 2021 el va publicar Plon a França dins la col·lecció «Dictionnaire amoureux» per encàrrec de l’editor Jean-Claude Simoën. Que un autor conegut i reconegut com Pierre Lemaitre ‒guanyador del Premi Goncourt 2013‒, àmpliament traduït tant en català com en castellà amb obres com Recursos inhumans (Bromera, 2017) o la sèrie del comissari Camille Verhœven, tregui un diccionari on aboca la seva passió de lector del gènere paga la pena.

Poques vegades els lectors tenim l’oportunitat de saber quines són les lectures preferides dels escriptors que llegim o quina opinió els ha merescut tal o qual autor, i un diccionari com aquest es converteix en una veritable guia de lectura on el lector reafirmarà opinions (o no), o l’esperonarà a descobrir novel·les i autors del quals tal vegada no hauria sabut mai de la seva existència. Un tipus d’obra subjectiva que té sentit per la rellevància de l’autor, la d’algú que ha dedicat anys a la lectura i a l’escriptura de novel·la negra i que sap de què parla.

Pierre Lemaitre, en aquesta destacable obra, comparteix i desgrana passions lectores: assenyala autors, novel·les, personatges, algunes pel·lícules i sèries televisives i termes destacats. Ja a la introducció remarca que hi haurà «oblits imperdonables, injustícies flagrants, valoracions discutibles», ja que es tracta d’un diccionari personal del que li agrada, on ni tan sols hi cap tot el que li agrada. També és inevitable que hi apareguin algunes fòbies ‒la novel·la negra nòrdica, la persona de John Grisham‒; ressalti obres manifestament mal escrites ‒Fantômas‒; reconeix valoracions equivocades en un primer moment ‒El soterrani, de Sandrine Collette (Alrevés, 2019)‒; l’avorriment provocat per personatges que d’antuvi el van interessar ‒Kay Scarpetta, de la Patricia Cornwell‒ i, sobretot, la passió per l’obra d’un munt d’escriptors. Potser l’únic que se li podria retreure és el no haver aprofitat l’entrada dedicada a la novel·la The Ax, de Donald E. Westlake, per admetre el deute que té Recursos inhumans amb la novel·la de l’autor nord-americà.

Ara bé, dit això i que les notes de lectura de Lemaitre són realment estimulants, a vegades divertides i sempre intel·ligents, anem a centrar-nos en aquesta edició en concret. D’entrada sorprèn la diferència de paginació de l’edició espanyola respecte de la francesa. No estem parlant de cinquanta pàgines amunt o avall... estem parlant de tres-centes pàgines menys! Confrontem índexs: dues-centes quaranta-cinc entrades a l’edició francesa i cent noranta-cinc a la espanyola, un vint per cent menys. Sense cap nota aclaridora.

La història de la traducció de novel·la negra i policíaca al llarg del segle XX és, malauradament, plena d’incomptables maltractes i mutilacions. En ser publicacions a baix preu destinades a un públic popular, s’havia de retallar costos, a vegades amb la desaparició de capítols sencers; un fet que ha desvirtuat algunes obres mestres. Ara, en ple segle XXI, quan aquesta literatura s’ha revalorat les darreres dècades, sorprèn que una editorial com Salamandra ‒del grup Penguin Random House‒ es responsabilitzi d’una mala praxi editorial que pensàvem que havia quedat enrere.

La primera justificació que podria donar l’editorial ‒que no en dona cap‒ és que, sent una obra creada per al públic francès, calia adaptar-la als coneixements del lector de parla castellana, eliminant les entrades d’autors francesos no publicats a Espanya o molt centrades en temes culturals francesos. Una qüestió que, per exemple, ni els va passar pel cap a Mondadori a l’hora editar-lo l’any passat a Itàlia com Il giallo secondo me: dizionario d’autore dalla a alla z. Com dèiem, si aquesta fos la justificació costaria d’entendre, sobretot perquè s’han mantingut entrades d’autors no publicats a Espanya mentre que se n’han eliminat d’altres que podem trobar en castellà, com per exemple Marcus Malte ‒suposem perquè aquí Alea li va publicar una novel·la amb el mateix títol original, Garden of love‒; doa ‒autor junt amb Dominique Manotti de La honorable sociedad editada per El Aleph‒, o les entrades dedicades a Un nommé Louis Beretti, sobre la novel·la de gàngsters de Donald Henderson Clarke amb edició a Bruguera com Un hombre llamado Louis Beretti; a Combats de coqs, novel·la del gran Charles Willeford que va publicar Sajalín com Gallo de pelea, i fins i tot a La cinquième femme, una de les millors novel·les de la sèrie Wallander de Henning Mankell, editada per Tusquets. S’han mantingut les entrades dedicades a la col·lecció «Série Noire» de Gallimard o al Premi Goncourt, però han desaparegut les destinades a l’editorial Gallmeister ‒actualment una de les més interessants del panorama francès‒, a la llibreria parisenca l’Amour du Noir, al premi Quai des Orfèvres o al gran dissenyador de cobertes Jean-Claude Claeys.

Sembla agosarat per part de Salamandra eliminar entrades d’autors i títols d’un diccionari perquè avui no siguin al nostre mercat, en un món editorial que és en constant moviment. Alguns que són presents al diccionari, com Franck Bouysse, hi acaben d’entrar, altres hi podrien aparèixer demà qui sap si gràcies a editors seduïts per la lectura de determinada entrada d’aquest diccionari. Per acabar, trobem a faltar una nota aclaridora que previngui el lector que és davant d’una obra mutilada, l’autoria de la «selecció» i una explicació dels criteris emprats per decidir quines entrades s’eliminen, i tampoc estaria malament explicar per què s’han exclòs les cinc pàgines de bibliografia que podrien donar pistes no tan sols de quines novel·les llegeix Lemaitre, sinó també de quins assaigs.

És una veritable llàstima que la passió per la novel·la negra de Pierre Lemaitre no s’hagi vist corresposta amb l’edició de Salamandra, que promociona l’amputat diccionari amb la frase «una visión completa, absolutamente personal y muy divertida del género negro, por uno de los escritores europeos más prestigiosos y populares».

Jordi Canal