Larraz, Fernando (ed.). La resistencia posible: censura y movimiento editorial en el tardofranquismo (1962-1978). Gijón: Trea, 2023. 243 p. ISBN 978–84-19823–25‑0. 25 €.
Fernando Larraz s’ha convertit en els últims anys en un investigador de referència pel que fa als estudis sobre la censura en la literatura espanyola, i en particular en la narrativa, durant el franquisme. El llibre que ara presenta és una peça més que ve a consolidar aquesta posició, però no tant pel capítol que ha coescrit per a aquest volum, sinó sobretot per la idea que hi ha en l’origen del llibre i per les moltes respostes que ens dona, algunes de les quals, malgrat ser molt pertinents, encara no han estat objecte de prou reflexió per part tant dels editors com dels lectors.
En el resultat global d’aquest llibre col·lectiu, d’importància cabdal, és de justícia atribuir el mèrit al molt complet equip d’investigadors que Larraz ha creat al voltant d’aquesta idea, i la primera cosa que crida l’atenció és comprovar que els avenços en aquest camp d’estudi els estan protagonitzant molt majoritàriament filòlogues ‒l’única excepció en aquest volum és Xosé Manuel Dasilva‒: Andrea Bresadola, Andrea Durán Rebollo, Amaia Elizalde Estenaga, Lara Estany Freire, Pilar Godayol, Miren Ibarluzea Santisteban, Ángela Martínez Fernández, Marian Panchón Hidalgo, Anja Rothenburg i Cristina Suárez Toledano.
Una presentació dels marcs teòrics, les hipòtesis de partida i els continguts generals de cadascun dels capítols que conformen aquest llibre es pot trobar en la introducció disponible en aquest enllaç, per la qual cosa sembla pertinent centrar-se aquí en les idees que posa en moviment el conjunt. El llibre posa el focus en diversos aspectes que es van veure molt seriosament afectats per l’acció de la censura franquista en el període que va de l’entrada en vigor de l’anomenada «Llei Fraga» fins a la desaparició de la censura el 1978: les estratègies per confegir, malgrat la censura, els catàlegs de Carlos Barral i Seix Barral, els casos d’alguns autors significatius (Sender, Marsé, Ana María Matute), la pervivència i evolució de les literatures gallega, catalana i basca, i les traduccions tant al català com al castellà. Tot i així, una idea que va apareixent massa reiteradament són les diverses conseqüències que encara a dia d’avui té aquest prolongat atemptat contra la llibertat d’expressió, i que subratllen la pertinència i la conveniència de continuar historiant la censura per posar de manifest els seus efectes a llarg termini.
Una de les conseqüències potser més importants de la censura és que en bona mesura va aconseguir els seus objectius i que la seva victòria ha perdurat fins els nostres dies de molt diverses formes. Els cànons de la literatura que s’han anat transmetent de generació en generació des de llavors han quedat potser irremeiablement marcats per les absències de tot allò que va quedar guardat en el calaix durant anys, i per les retallades i omissions que els mateixos autors i editors van exercir sobre els textos per aconseguir publicar-los (i que en la immensa majoria de casos encara és hora que es restitueixin, en els casos que això és possible). Quan es va donar el cas que amb posterioritat a 1978 aquests textos guardats al calaix van veure la llum, alguns d’ells havien quedat ja del tot desfasats i no van tenir cap possibilitat d’exercir la influència que haurien pogut tenir en el moment en què van ser concebuts. I també hi ha molt a dir sobre les presències ‒i en com s’hi donen‒ en aquests cànons que s’han anat transmetent de generació en generació d’historiadors de la literatura i crítics literaris.
La presència del cas de Ramón J. Sender serveix en aquest volum per introduir la qüestió dels escriptors exiliats arran de la guerra civil espanyola, la recepció de la majoria dels quals, fins i tot en els casos dels més afortunats, com Sender, va generar situacions paradoxals que van des del fet de condicionar l’obra dels autors delerosos per retrobar-se amb els seus lectors naturals, fins al mateix decalatge cronològic esmentat anteriorment. En altres paraules, durant el franquisme la suposada recuperació de l’obra d’autors llargament prohibits va ser grollerament tendenciosa i en va condicionar les apreciacions crítiques durant dècades. Al lector català no li serà difícil establir un paral·lelisme amb aquells autors que després d’un prolongat exili, per bé que van triomfar en algun moment, van ser percebuts com arrapats a una prosa o una llengua carrinclona pel fet d’haver perdut bona part del contacte amb el català que es parlava a Europa, i que va donar lloc més endavant a algunes polèmiques més aviat estèrils sobre la llengua literària que bé ens hauríem pogut estalviar o enfocar d’una altra manera.
També es tracta molt adientment en aquest llibre el tema de les traduccions, que resulta molt pertinent, entre altres coses, perquè afecta la formació literària que tenien al seu abast els escriptors i lectors peninsulars. Tenir present l‘existència d’aquesta censura potser contribueix a una major comprensió de les diferències que s’observen quan es compara la literatura espanyola del segle XX amb d’altres del seu entorn.
Però si convé continuant investigant i divulgant com es va produir i com actuava la censura de llibres, el seu abast i la seva influència és per la seva persistència en el present. Al llarg de tot aquest volum es mencionen casos de textos que encara a dia d’avui continuen publicant-se en les versions censurades, la qual cosa és del tot vergonyosa. Si bé es cert que en el cas de les traduccions no ha estat infreqüent que enlloc de limitar-se a reimprimir-les, aquestes es sotmetessin a un procés d’acarament amb els originals i s’hi restituïssin els passatges eliminats o atenuats, aquesta manera de treballar en els textos ha estat molt menys habitual en el cas de les obres originals, fins i tot quan és àmpliament sabut que es tracta d’edicions censurades, que n’existeixen les versions originals i que se sap on localitzar-les. Per altra banda, són moltes les traduccions que mai fins ara s’han reeditat. Potser no cal retirar de totes les biblioteques públiques les obres que encara ara llegim censurades, però bé s’hi podria afegir una advertència, i en qualsevol cas sí que caldria, com a mínim, evitar que es segueixin reimprimint obres censurades que no respecten la voluntat de l’autor. I tot i així cal tenir també en compte que moltes obres literàries publicades durant la llarguíssima etapa de censura franquista ja eren d’entrada concebudes sense llibertat creativa, coartades per l‘existència d’un aparell repressor que en podia evitar la seva difusió i al qual els escriptors i editors s’havien d’adaptar si volien publicar.
El cas encara recent de la novel·la de Teresa Pàmies Una noia i un soldat, publicada per primera vegada per Adesiara gairebé cinquanta anys després de la seva presentació a censura (gràcies a una troballa afortunada de Montserrat Bacardí a l’Archivo General de la Administración) és il·lustratiu d’una situació encara estrambòtica de les cultures peninsulars que llibres com el preparat per Fernando Larraz poden contribuir a erradicar. Tant de bo.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari