«Lectocracia, una utopía cívica», de Joaquín Rodríguez

Rodríguez, Joaquín. Lectocracia: una utopía cívica. Barcelona: Gedisa, 2023. 386 p. (Gedisa_cult·). ISBN 978-84-19406-23-1. 23,90 €.

Quan l’Amadeu em va proposar fer la ressenya d’aquest llibre vaig pensar que seria bufar i fer ampolles. Els llibres són la meva passió. Així que ja d’entrada, inclús abans d’haver-ne rebut l’exemplar per correu, en Joaquín Rodríguez ja em tenia guanyat per a la causa. Indubtablement, el posaria pels núvols. Començaria resumint-ne els punts clau. Després en transcriuria algun fragment particularment reeixit. I, com a tancament, escriuria alguna sentència pomposa del tipus: «Lectocracia: una utopía cívica, és, per damunt de tot, un llibre necessari». Per a qui? Per a què? És igual. Sona bé i seria el meu granet de sorra en l’admirable empresa d’aquest hereu de don Quixot que en ple segle XXI ens convida a fer de la lectura l’eix vertebrador de la nostra societat.

Aquest era el pla. Però, com em passa tan sovint, llavors va venir la realitat per tirar-me’l pel terra. Perquè ara que ja he llegit el llibre de principi a fi i, per tant, puc parlar-ne amb un mínim de propietat, tinc clares unes quantes coses. La primera, que està ple de bones intencions (com l’infern, segons diuen). La segona, que conté algunes idees interessants; sobretot en matèria educativa. I la tercera, que de no haver adquirit el compromís amb aquest Blog, l’hauria deixat a mitges sense cap mena de penediment. I la raó principal és la manera com està escrit. Així doncs, i que consti que, com totes les opinions, aquesta també és estrictament personal, avui ens mourem en el terreny pantanós de les crítiques mixtes (eufemisme de negatives).

Abans d’entrar en matèria, però, m’agradaria aturar-me un moment en aquest punt, que crec que és important. L’any passat vam dedicar un parell de sessions de l’Escola de Llibreria de la UB al gènere de la crítica i les ressenyes literàries. Els professors van ser l’Oriol Izquierdo i en Xavier Vidal, respectivament, tot i que hi va haver força participació de l’alumnat, en consonància amb la bona (o mala) fama de la meva promoció. I tant en una classe com en l’altra es va plantejar el mateix dilema: les crítiques negatives tenen sentit en aquests temps de penúria lectora? Si la memòria no m’enganya, l’opinió majoritària es va inclinar a favor d’evitar-les. I tenien bons arguments per fer-ho. En primer lloc, hi ha la qüestió de l’oportunitat. L’espai reservat als llibres en els mitjans de comunicació és cada cop més petit. Així que millor aprofitar-lo per parlar d’aquells llibres que t’han agradat. Perquè també hi ha la qüestió de la morbositat (l’impuls del Tànatos, que deia Freud), que fa que ens atragui allò que ens recomanen evitar, de manera que una crítica negativa pot acabar esdevenint la millor campanya de promoció, sortint-te el tret per la culata. I no menys important, hi ha la qüestió de la sensibilitat, que últimament sembla que tothom tingui a flor de pell. Per què arriscar-se a ferir algú? El món del llibre tampoc és tan gran. Tard o d’hora ens acabem trobant tots. De manera que, gairebé sense adonar-te’n, vas rebaixant el to, que tampoc seria mentir, sinó una versió més amable del que realment pensaves. I així, a poc a poc, per evitar-nos disgustos, acabem transformant-nos en Lord Henry Wotton i la seva dona, que es deien les coses més absurdes posant una cara ben seriosa.

El problema que jo veig a una crítica que renuncia sistemàticament a un dels dos platets de la balança és que perd la seva raó de ser i, de retruc, desorienta els lectors i els mateixos autors. Més d’una vegada m’he trobat clients que, en preguntar-los pel darrer llibre que havien comprat, contesten: «Està molt ben escrit, però...» i llavors, deixant la frase penjada, comencen a fer ganyotes com si fos culpa seva no haver-lo sabut gaudir, i criticar un llibre fos anatema. I pel que fa als autors, quants d’ells passen directament dels elogis entusiastes i els copets a l’espatlla del dia de la presentació als comentaris ferotges dels usuaris anònims de Goodreads o, encara pitjor, al més esfereïdor dels silencis?

Per tot plegat, per respecte als lectors i als autors, crec que hauríem de parlar obertament dels llibres, tant en un sentit com en l’altre. Sense hostilitat ni condescendència, sinó amb bon humor i naturalitat. Al capdavall, es tracta només d’una opinió. Una opinió sobre la impressió que ens ha causat l’obra, no sobre el valor de la persona que l’ha escrit. I l’única brúixola que ens hauria de guiar mentre ho fem, inclús a risc d’equivocar-nos, hauria de ser l’honestedat.

I dit això, passem al llibre.

Lectocracia: una utopía cívica és un assaig dividit en cinc parts. A la primera d’elles, «La posibilidad de una lectocracia», se’ns mostra un seguit d’exemples del potencial de la lectura per millorar la societat, estimulant-ne el pensament crític i la capacitat transformadora. Obre el foc el capítol dedicat a Kurt Vonnegut i la seva promoció de l’acte creatiu desacomplexat i la seva defensa aferrissada de la llibertat d’expressió. De la resta de capítols d’aquesta part, m’agradaria destacar el valor que donaven els obrers del segle XIX a la necessitat d’instruir-se per poder lluitar pels drets socials, de manera que dedicaven part del seu sou que un d’ells els llegís en veu alta mentre treballaven. També m’ha semblat remarcable la figura del pedagog Ángel Llorca, un home d’origen molt humil, pràcticament autodidacta, que va dedicar la seva vida a fomentar la imaginació i la participació dels alumnes durant l’ensenyament i que (oh, sorpresa!) va ser «depurat» pel règim franquista després de la Guerra Civil. Però potser el més impressionant és la campanya per a l’alfabetització que va tenir lloc al principi de la Revolució Sandinista a Nicaragua. Gràcies a la col·laboració desinteressada de voluntaris provinents d’arreu del món, van aconseguir reduir la taxa d’analfabetisme del 50 % al 12 % en tan sols cinc mesos! Si això no és una proesa, que baixi Déu i ho superi.

La segona part del llibre ens mostra l’altra cara de la moneda: la persecució de la lectura o, encara més pervers, l’ús de la lectura, sovint concentrada en un llibre únic, com a eina de repressió i control social. D’aquesta part m’ha semblat molt curiós que la teoria del bon salvatge de Jean-Jacques Rousseau, que portada a l’extrem condemna el poble a la ignorància, se li va acudir, com una il·luminació, com a resposta a un concurs sobre moral i llibres de l’Acadèmia de Dijon. I que, quan va anar corrents a veure en Diderot per explicar-li-ho, aquest li va dir abans que ho fes: «Conociéndote, tomarás el lado original». L’embrió de tota una teoria nascuda del rampell d’un iconoclasta! En el següent capítol també hi trobem una sorpresa majúscula: Mao Zedong, l’apòstol del seu mític Llibre vermell, va penjar els estudis perquè no volia que li imposessin les lectures. I agafeu-vos fort perquè això és molt gros: va treballar d’ajudant de bibliotecari i va ser durant aquells anys que va acumular un ressentiment profund cap als professors universitaris i els intel·lectuals en general, que enviaria al camp a pastar fang durant la Revolució Cultural (bibliotecaris que seguiu aquest Blog i us sentiu maltractats, no perdeu l’esperança: el futur pot ser vostre). Dels següents capítols, el dedicat a l’Índex dels llibres prohibits a l’Espanya del segle XVI m’ha semblat el més confús per l’excés de citacions textuals i el zel en la datació dels documents, que poden ser molt importants per a un historiador, però em semblen fora de lloc en un llibre de divulgació. Més interessant m’ha semblat el capítol dedicat a la crema de llibres per part dels vencedors de la Guerra Civil. Els soldats que van dur-les a terme no seguien ordres concretes, però tots ells obeïen el mateix instint: eliminar la discrepància en virtut de la força que els concedia el moment. I aquí crec que l’autor desaprofita l’oportunitat de relacionar-ho amb la mal anomenada «cultura de la cancel·lació», que potser no crema llibres però els assenyala, juntament amb els seus autors, per condemnar-los a la pira del «damnatio memoriae».

Les següents dues parts són les més breus. Consten d’un sol capítol. En un cas, dedicat als llenguatges diferents a l’alfabet tradicional que estem aprenent a modificar, com el codi genètic, la natura en general o la programació digital i els elements multimèdia. En l’altre, es fa una apologia de l’etimologia com a corrent de transmissió i font de revelació dels nostres ancestres. I així arribem a l’última part, la més extensa, centrada en l’educació i els joves.

D’aquesta part m’ha agradat la idea de l’ensenyament de la lectura i l’escriptura com un cercle virtuós. S’aprèn a llegir escrivint i s’aprèn a escriure llegint, i em sembla una gran idea reproduir el procés editorial a petita escala en una aula d’escola. Un altre concepte que m’ha semblat clau és posar els alumnes en el centre del procés educatiu, estimulant els seus interessos i fomentant la seva creativitat com a subjectes actius en comptes de tractar-los com a receptacles passius d’uns referents que els poden sonar aliens. Pot semblar una obvietat, però només s’ha de fer un cop d’ull al programa de lectures obligatòries per adonar-se que els cànons, un cop establerts, tendeixen a perpetuar-se. I tots aquests canvis són importants perquè el model actual, com mostra l’autor amb dades, també tendeix a perpetuar les desigualtats d’origen dels alumnes i aboca una quantitat inacceptable de joves a la vida adulta amb una competència lingüística insuficient. I com bé ens recorda, la nostra realitat és primordialment lingüística. Si no saps expressar-te, no només renuncies a la teva veu, sinó que caus en mans d’aquells que se n’aprofitaran per parlar per tu.

Crec sincerament que amb tots aquests elements, i molts més que no he inclòs per raons d’espai, n’hauria pogut sortir un llibre prou interessant per al gran públic i la comunitat educativa en particular. Però, com deia al principi, la manera que ha escollit l’autor per transmetre’ls no em sembla la més adequada. I no perquè no sàpiga expressar-se. Al contrari. De fet, demostra un gran domini del llenguatge. Però una virtut pot derivar en defecte si no s’exerceix amb mesura. I el principal problema que veig en aquest llibre és la desmesura. A base d’encadenar subratllats, enumeracions, subordinades i anàfores, les frases s’hipertrofien tant que superen freqüentment les deu línies. L’efecte col·lateral d’això és que els paràgrafs s’allarguen, les pàgines no respiren, el ritme resulta exasperantment lent i els capítols, que de fet són curts, es fan llargs. I malgrat fer-se llargs, tampoc acaben de desenvolupar els temes anunciats. I com si ho volgués solucionar a última hora, l’autor tanca la majoria dels capítols amb una bateria de preguntes retòriques, fins a més d’una dotzena, que, més que sacsejar consciències, semblen un escamot d’afusellament.

L’any passat vaig tenir el plaer de fer-vos la ressenya d’El cerebro lector, de Stanislas Dehaene. Aquell llibre tenia l’extraordinària virtut d’explicar d’una forma clara i amena una gran quantitat d’informació d’un tema molt complex (les bases neuropsicològiques de la lectura). En el llibre que avui ens ocupa passa just el contrari. S’hi dedica molt d’espai per acabar explicant-nos molt poc, com si l’autor, en comptes de parlar-nos, s’estigués escoltant a si mateix, enamorat de la seva pròpia veu. I això resulta irritant. Com també ho resulta la seva tendència a repetir-se. Perquè a la tercera o quarta vegada que et citen les teories pedagògiques de Paulo Freire, el que realment et ve de gust és tancar el llibre i llegir directament Paulo Freire. Desconec si aquestes repeticions es deuen a la confecció del llibre. Potser l’autor ha arreplegat diferents articles o potser, simplement, té algunes idees i referents tan presents que se li colen contínuament en el text. Sigui com sigui, un llibre és un artefacte que s’ha de poder defensar com un tot. I com deia Milan Kundera a través d’un dels seus personatges a l’obra de teatre Jacques i el seu amo: «El qui es repeteix pren per imbècils els qui l’escolten».

Arribats en aquest punt, no vaig poder evitar preguntar-me com podia ser que l’autor no s’hagués adonat d’aquestes flaqueses, que acaben pesant en el seu llibre com una llosa. I llavors vaig llegir a la informació biogràfica que en Joaquín Rodríguez és professor i editor. Segurament, les dues professions més perilloses a l’hora d’escriure un llibre. Perquè un professor és com un actor acostumat a actuar davant un públic coaccionat, ja que disposa de la potestat de suspendre’l. I ja se sap: el professor d’esquí no cau; es tira. I amb els editors passa el mateix que amb els superherois de l’Alan Moore a Watchmen: qui vigila el vigilant? És a dir, qui té collons d’editar l’editor?

Naturalment, puc estar equivocat. I qui més raons tindria per creure-ho seria en Joaquín Rodríguez. Així que, ja per acabar, us explicaré una anècdota sobre la dificultat dels autors per valorar la seva pròpia obra. No recordo ni on ni quan la vaig sentir, així que no puc garantir que sigui certa, però, com diuen els italians, «se non è vero, è ben trovato». El cas és que estava un dia en Juan Marsé, amb la seva cara de mala llet habitual, lamentant-se amargament de les adaptacions cinematogràfiques que havien fet de les seves novel·les. Quan li van preguntar per què, ell va dir: «Hum... No sé... Tienen poco sentido del humor». I, llavors, un dels seus amics li va dir pixant-se de riure: «¡Pero, coño, Juan! ¿Has leído tus libros?».

Doncs això, benvolgut Joaquín. T’has pres la molèstia de llegir el teu llibre de cap a peus com un lector qualsevol? Jo, sí.

Lluís Planellas
De la 10a promoció de l’Escola de Llibreria 
Llibreter a la Llibreria QuatreCincU del Masnou