«La orgía callada: lectura ilustrada del lector de libros»

Albero, Miguel. La orgía callada: lectura ilustrada del lector de libros. Madrid: Abada, 2020. 117 p. (Voces). ISBN 978-84-17301-75-0. 15 €.

Un dels objectius del llibre de Miguel Albero és llegir el lector. Seguint aquest propòsit, analitza la manera com es llegeix i arriba a la conclusió que llegir és una mena d’orgia, amb quatre premisses bàsiques: el lector no està mai sol; està despullat; és promiscu i està ‒i aquesta seria la diferència‒, en silenci.

I per refermar-se en cadascuna d’aquestes pistes, l’autor s’ajuda de quadres que representen persones que llegeixen, soles o acompanyades. Quadres d’autors tan diferents com Goya, Pollock o Hopper, que plasmen l’acte de llegir de diverses maneres.

Mai està sol, perquè llegeix llibres que, a la vegada, contenen multituds. I, a més, el lector es pot relacionar amb els morts i també amb els vius. Pots conèixer persones, tot i que no estan físicament amb tu, aquells personatges que viuen als llibres i que conformaran la història que estàs llegint.

En aquest punt l’autor fa referència als llocs on aquest lector llegeix i es centra en les biblioteques, ja siguin particulars (com en el quadre d’Eduard Hildebrandt de 1856, Alexander von Humboldt in seiner Bibliothek [Alexander von Humboldt a la seva biblioteca]) o en les privades, on utilitza fotografies com la de la Biblioteca Circulante Literaria, de 1930. Les biblioteques on el lector solitari es converteix en un solitari acompanyat. Això sí, en silenci.

Està despullat, encara que porti molta roba a sobre. Poques són les pintures o fotografies on els lectors surten despullats. I, si hi surten, són dones la majoria de les vegades. L’autor aquí ens diu que, malgrat la nuesa del personatge retratat, el que interessa és el fet de la lectura. No importa si està vestit o no, perquè el lector gaudeix estigui com estigui, absort i despreocupat. El quadre d’Antoine Wiertz, De romanlezeres (La lectora de novel·les), de 1853, n’és un clar exemple. Però el quadre per excel·lència que destaca Albero és qualsevol on hi surti sant Jeroni, semidespullat i llegint, tot un clàssic de la representació d’aquest eremita que va deixar els excessos terrenals per estudiar i llegir.

Tot i això, la majoria de representats hi surten llegint, sí, però vestits. Com a Un philosophe lisant (Un filòsof llegint), de Jean Siméon Chardin, de 1734, mudat per a l’ocasió. Anar vestit d’una certa manera no és casual, diu l’autor. Però el que ens vol dir és que la nuesa dels lectors venen per la despreocupació, el lector s’enfronta al llibre completament nu, s’endinsa en la lectura sense cap protecció. Per llegir, en definitiva, no necessites cap uniforme.

És promiscu, encara que sembli molt cast. El lector de llibres no és ni cast ni monògam, però és fidel a la mateixa lectura. Hi ha un primer llibre, iniciàtic, però després en venen més. Perquè si una cosa li ha agradat, probablement repetirà. I, a més, buscarà coses semblants, que parlin de les coses que acaba de llegir. I ho buscarà amb entusiasme.

I parla del lector del Llibre, en singular. La lectura de la Bíblia com a únic llibre. I del Lector del Llibre, l’autoritzat i el que l’interpreta. Però queda clar que aquests no són promiscus, i a nosaltres ens interessen els lectors de llibres, en plural. Els lectors promiscus que apareixen als quadres, sempre envoltats de llibres, a més del que llegeixen, com a Femme assise (Dona asseguda), de Jules-Adolphe Goupil (1870), o Man reading (Home llegint), de John Singer Sargent, de 1910.

Està en silenci, perquè el silenci és un dels atributs del lector de llibres. I ho és de manera necessària, com ho és el temps necessari per llegir. Tres tipus de silencis caracteritzen la lectura: el silenci de l’emissor, el llibre no parla; el silenci del lector, el silenci de la lectura tranquil·la (tot i que es pot llegir en veu alta) i, en tercer lloc, el silenci per llegir, que no sempre passa, ja que hi concorren interrupcions de tot tipus. Només un lloc per llegir és sinònim de silenci: les biblioteques.

I, finalment, per demostrar que llegir és una orgia, Albero ens dona quatre punts importants: és una litúrgia, una cerimònia: estar en el lloc adequat, amb el silenci precís, amb uns ritus establerts. I així ho podem constatar a Bibliophile, d’Ernest Meissonier (1862) o Femme lisant (Dona llegint), de Matisse (1920), on veiem lectors en un espai familiar, a casa, en una sala d’estar. Tot i això, diu l’autor, les escenes i la litúrgia han canviat, i ara aquells llocs sagrats on es llegia s’han transformat en llocs normals, habituals. El lector llegeix a qualsevol lloc, espais que no deixen de transformar-se en aquella litúrgia de la qual parlava i on s’aïlla per concentrar-se en un llibre. Les barreres socials es trenquen entre lectors i això també s’assembla a una orgia: tothom és igual i de llocs llunyans.

En tercer lloc, està l’entusiasme, aquella alegria amb la qual es participa en una bona lectura. I, finalment, hi ha allò subversiu, prohibit, que iguala tothom i manté un esperit crític amb el poder. Per aquesta raó s’han cremat llibres o s’han fet llistes de llibres prohibits. I es convertirà, al final, en una cosa clandestina.

Com deia Ray Bradbury «Hi ha només dues coses amb les quals un es pot ficar al llit: una persona i un llibre».

Lali Salom
De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria