Azorín. Libros, buquinistas y bibliotecas: crónicas de un transeúnte: Madrid-París. Madrid: Fórcola Ediciones, 2014. 233 p. (Periplos; 10). ISBN 978-84-15174-94-3. 21,50 €.
Recull de cinquanta textos (articles de premsa, pròlegs i capítols de llibres escrits per Azorín des de 1905 fins 1959 i seleccionats per Francisco Fuster) que abasten quatre grans blocs, ordenats cronològicament: l’edició i difusió del llibre, les biblioteques, les llibreries de vell i les fires del llibre, i la lectura i que permeten la seva lectura en l’ordre que el lector s’estimi més.
Cal remarcar que seria necessari, per a cadascun dels articles, pròlegs i capítols, fer una ressenya per la seva intensitat, valor i experiència, però no ho farem; destacarem de cadascun dels blocs algun dels seus textos i alguna anècdota com Azorín diu: «podría contar una porción de lances y sucedidos chuscos y regocijantes...».
D’entrada, preguntes existencials: ¿Leer, vivir?...¿Deja de vivir quien lee, deja de leer quien vive?, Andrés Trapiello deixa clara la seva resposta en el pròleg d’aquest llibre: Leer es vivir, y no hay vida que se precie de verdadera y plena sin libros. Por tanto, sí, no leer o vivir, sino más bien leer y vivir. No cal triar!
Al primer bloc dedicat a l’edició i difusió del llibre, Azorín ens parla sobre editors, autors, impremtes i tipògrafs.
Segurament amb raó en aquella època, però discutible avui dia, és la següent afirmació: los editores españoles, partidarios del caos, del amontonamiento informe de libros, creen ingenuamente que basta llevar a una imprenta papel y el original de la obra para hacer un libro.
Curiós l’article anomenat «Editores» que explica el periple d’un autor desconegut que després d’intentar que publiquin el seu llibre, acaba fent el que ara coneixem com l’autopublicació (amb uns diners que té, du el manuscrit a una impremta i publica la seva novel·la) això sí, només ven vuit exemplars, però el millor d’aquest text és la conversa que té l’autor novell i un vell escriptor.
Per acabar aquest bloc, no podem obviar un punt que segueix sent crític, les errates (però en aquest cas les que milloren els textos). Ens il·lustra Azorín amb un exemple, un vers de Malherbe de la poesia Consolation à M. du Périer, el poeta lamenta la mort de la filla –Rosita–del seu millor amic Périer: Et Rosette a vécu ce que vivent les roses; el tipògraf va posar Et rose, elle a vécu ce que vivent les roses, d’aquesta manera ha passat a la posteritat com un dels versos més repetits de la poesia francesa.
En el següent bloc es troben les biblioteques, un apartat una mica desigual, ja que s’han englobat la Biblioteca Nacional, les biblioteques de particulars, d’infants, de bibliòfils, biblioteques grans, ordenades sistemàticament, reduïdes i caòtiques.
Explica Azorín en un article escrit l’any 1905 la visita a la Biblioteca Nacional amb la intenció de llegir unes revistes, i quan aquesta intenció es veu frustrada, opta per posar-se a llegir un diari que duu a la butxaca, qüestió aquesta que tampoc no pot fer perquè rep un avís: No se puede leer... ¿en una biblioteca no se puede leer? ¿en un lugar hecho para leer no se puede leer? Bé, no sé si avui dia algú aniria a alguna Biblioteca Nacional a llegir revistes o diaris, però el més important és com Azorín ens ho explica, no el contingut.
Continua aquest recull amb l’apartat corresponent als llibreters de vell i les fires del llibre. Es queixa Azorín que en España (a diferència de les llibreries a França, on segons afirma se puede entrar libremente y el paseante puede hojear los volúmenes, sin causar el desasosiego del librero) las librerías están cerradas herméticamente, como tabernáculos sagrados, y es cosa absurda, ilógica, inaudita el que un desconocido entre en ellas, manosee los volúmenes, lea en uno de ellos un rato y se vuelva a marchar por donde ha venido. Per això, s’agraeix la celebració de les fires del llibre on es pot mirar, tocar i/o comprar.
Aprofita Azorín per explicar els diferents tipus de bibliòfils i els diferents tipus de llibreries de vell: tiendas formales y acreditadas de libros viejos; tiendecillas ocasionales, o de poca enjundia; puestecillos al aire libre, expuestos al sol y a los vientos... ¡Loor a estos bravos libreros de viejo! Que haga frío o que haga calor, el librero de viejo está siempre en su puestecillo (salvo en algunas ocasiones).
Il·lustrant algunes de les pàgines d’aquesta part del llibre veiem les següents cobertes: Libros y editores de Madrid durante cincuenta años, Dia del libro: memorias de un aprendiz de librero, El arte de ser librero, Le journal d’un bouquiniste (amb il·lustracions d'A. Robida), Catálogo de libros antiguos raros y curiosos i al final una referència a «el Palau» catàleg prou conegut per tots vosaltres, oi?
També hi ha diferents imatges de fires del llibre i de llibreries, si teniu el llibre davant vostre us emplacem que trobeu les imatges que es corresponen a una fira del llibre i les compareu amb aquestes dues de fa un parell d’anys:
L’última part del llibre està dedicada a la lectura i als lectors i el gran dilema, què s’ha de llegir. Ens diu Azorín que hi ha tres graus de cultura: el primer grado de la cultura es el de los libros; el segundo, el de los pocos libros; el tercero, el de las cosas.
La lectura no es lo mismo a los veinte años que a los sesenta. El joven lo lee todo. El anciano no lee sino lo que debe. El joven lo lee todo y de todo aprovecha poco. El anciano lee poco y de lo poco aprovecha todo.
Creieu que respecte els graus de cultura i sobre la lectura, Azorín té raó?
Per acabar, la pregunta que es fa Azorín i tots nosaltres ¿cuáles deben ser los libros de una lista de ciento? Hemos de escoger cien libros y no sabemos cuáles sean... Hay que dar la lista: la lista grande. Queremos y no queremos darla... he aquí la lista, puesto que el darla es ya obligado: Lo primero, la Biblia.- Después, Homero, la Odisea.- Esquilo, Prometeo encadenado... i si teniu interès a saber quins altres hi ha a la llista... haureu de llegir el llibre!
Núria Vila
Afegeix un nou comentari