Dussert, Éric; Laucou, Christian. Du corps à l'ouvrage: les mots du livre. Paris: La Table Ronde, 2019. 229, [25] p. ISBN 978-2-7103-8371-0. 24 €.
Quan arriba a les nostres mans, el llibre, és un tot que entra pels ulls i el sostenim a les mans. El mirem i el remirem, de vegades llegim la contracoberta, busquem el preu i, en el millor dels casos, el paguem i ens l’emportem. Només queda un acte, la lectura d’aquest artefacte que en paraules d’Umberto Eco, «és tan perfecte que mai no desapareixerà».
I, precisament, d’aquesta perfecció ens parla el llibre que ara ressenyem, Du corps à l’ouvrage, d’Éric Dussert i Christian Laucou, dos autors que coneixen ben bé el que duen entre les mans. El primer, a més de la seva dedicació a la crítica literària, és bibliotecari i n’esmentarem els dos últims llibres editats a França, Les secrets dels livres (2015) -en col·laboració amb Éric Walbecq- i Cachées par la forêt: 138 femmes de lettres oubliées (2018); i del segon, una mena d’home de llibres, teòric i pràctic -sobre els quals fa i estudia la tipografia, la tècnica d’impressió, el gravat, la impressió...-, cal destacar la seva participació en els tres volums del Dictionnaire encyclopédique du livre (2002-2011), i les seves obres Histoire de l’écriture typographique. Le XIXe et le XXe siècle (2013 i 2016) i De l’apostrophe, sa vie, son œvre (2018).
El llibre és un volum multilectura. I ara ho explicarem. Però abans, qui tinga la possibilitat de tenir-lo entre les mans trobarà la primera lliçó només desplegar-ne la coberta, equilibrada amb les proporcions dels cossos de les lletres i unes línies, majoritàriament horitzontals, que fan un homenatge al constructivisme. Dèiem que es toparà amb la primera lliçó perquè hi trobarà una imatge esquemàtica de les parts del llibre, i el llom nu, obert a la vista del lector, amb els plecs lligats en fil negre i una marca a manera d’escaleta sobre el llom que va permetre a l’enquadernador, d’un cop d’ull, saber que l’ordre dels plecs era el correcte: es tracta de la marca de signatura. O la definició de solapa (rabat en francès) escrita al damunt d’aquesta mateixa perquè el lector no tinga cap dubte interpretatiu i puga combinar el mot, la definició i l’objecte. Si Matisse feu seu el surrealisme, amb «Ceci n’est pas une pipe», on tothom veia una pipa, per posar el focus en allò que hi ha a sota dels objectes, Dussert i Laucou fan amb els mots una presència contrasurrealista si se’ns permet el terme «Ceci est une rabat».
Els llibres multilectura es basen sovint en una mena de joc -i potser, si hi ha joc, hi ha poesia- en què l’autor proposa diferents itineraris de lectura que el lector té la possibilitat de modificar, de combinar o de seguir al peu de la lletra. El més bàsic de tots és el diccionari, però n’hi ha d’altres més complexos. Com aquest. En aparença es tracta d’un diccionari sobre el llibre i els seus voltants. Amb entrades tant actuals (EAN 13, PAO, ligiciels et fichiers standard) com històriques (papyrus, photocomposition), entre les quals es colen personatges del món de la impremta (Christophe Plantin), la tipografia (Garamond, Tschichold) o l’erudició europea (Charles Nodier, Charles Dickens). En una segona lectura, en paral·lel a la de les entrades alfabètiques, i estructurada en vertical en requadres al marge esquerre de cada doble pàgina, fa un repàs històric des de l’any 50 a. de C. fins el 2005. Aquí assenta el que els autors consideren fites en la història de la impremta. Però encara ens queden lectures, la tercera, que titulen «Cahier technique», és un quadernet central on després de fer un repàs per la Imprimerie Nationale francesa, s’hi expliquen de manera molt succinta les principals consideracions tècniques per fer un llibre, des dels formats de paper fins als cossos de lletra o l’anatomia dels caràcters i els processos d’impressió. Finalment, queda una lectura -aparentment un anecdotari juganer-, la que té com a protagonistes les xifres que, sobreimpressionades en groc sobre la pàgina parella, són explicades, en format vertical, i també en groc, en la pàgina imparella (per exemple: 100.000. I la nota: «100.000 anys és el temps que necessitaria un ésser humà per llegir totes les obres de la Biblioteca Nacional de França...». O en el cas del 8, la ressenya indica: «8 minuts és el temps que transcorre a França entre el llançament de dos llibres»). Potser aquesta és la part més afrancesada del llibre i al mateix temps més diletant -que no sobrera- del llibre. I potser encara caldria afegir-hi la que fa referència a molts dels personatges que hi apareixen.
Si algú, arribats ací, considera que tot el que acabem de presentar deu ser un maremàgnum, ja tarda a encomanar un exemplar d’aquest llibre, perquè la lliçó dels autors és que fan de la multilectura una estructura superposada on cap plànol interfereix en l’altre des del punt de vista formal. Sense la més mínima concessió als escarafalls de color, canvi de famílies tipogràfiques, barreja de cossos tipogràfics o estructures on la taca de grisos atapeeix el blanc de la pàgina fins a cometre-hi un assassinat de blancs, i no precisament pels negres, sinó per la manca d’estructuració de la informació.
Diuen els mateixos autors que aquest opuscle «no és un diccionari, ni una enciclopèdia, sinó que es més aviat un lèxic, una mena de compendi, una guia, un tractat o un manual». És, però, una multiplicitat de coneixements en petites càpsules, una de les principals lliçons que ofereix és com estructurar sense alçar cap aldarull visual un text múltiple i que el lector -en paper o en pantalla-, el dissenyador -en paper o en pantalla-, l’editor -en paper o en pantalla- puga resseguir-lo sense perdre gens d’informació que és al cap i la fi l’objectiu d’un text. Tot un manual, amb el qual, a més, s’amplia el bagatge de coneixements culturals.
F. Xavier Llopis
Editor de Campgràfic
Afegeix un nou comentari