Sorel, Patricia. Petite histoire de la librairie française. Paris: La Fabrique, 2021. 237 p. ISBN 978-2-35872-207-0. 15 €.
Patricia Sorel és professora d’història a la Universitat de París Nanterre i membre del Centre d’Història Cultural de les Societats Contemporànies (Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines), especialista en història del llibre. Tenim al davant un llibre petit, físicament, però alhora un magnífic assaig que ens introdueix de forma cronològica en la història de la indústria del llibre a França des de l’Antic Règim fins a l’actualitat.
L’obra conté una introducció curta amb informació sobre el llibre manuscrit i la seva producció als monestirs. La segueixen cinc capítols, que van des de l’Antic Règim fins a la implantació del preu únic del llibre, en una clara referència a la llei Lang, del 10 d’agost de 1981, d’aplicació a tot el país i sense excepció tots els dies de l’any. Complementa l’obra un epíleg, que no podia faltar, sobre el comerç del llibre digital i unes amplíssimes notes i bibliografia, per acabar amb un molt necessari índex de noms propis. El llibre també conté quinze fotografies i gravats de diverses llibreries i de moments molt diferents de la història del llibre.
Aquest assaig fa un estudi de l’evolució de la professió des del seu naixement, al final de l’edat mitjana, i amb totes les innovacions tècniques, els trastorns socials i la regulació d’un comerç molt singular que ha preocupat sempre, al llarg de la història, als poders imperants en cada moment.
Amb l’aparició de la figura de les universitats a França, Itàlia i Anglaterra, es va generar un nou negoci amb el comerç del llibre. Van aparèixer els llibreters i, per aquest motiu, es van instal·lar als voltants de les universitats. Van ser els responsables de subministrar a professors i estudiants el material que necessitaven per als seus estudis.
El primer reglament que fa referència als llibreters és el de 1275 de la Universitat de París. En aquest text ja es troba la distinció entre un llibreter i un «stationnaire», que amb paraules actuals, podríem assimilar als editors. El reglament contenia els requisits i obligacions per ser llibreter o «stationnaire» així com la distinció entre les dues figures. Els «stationnaires», entre altres funcions, podien realitzar còpies de vells manuscrits i d’obres noves. També les podien posar en circulació, però sempre sota el control i criteri de la Universitat. També regulava els requisits per poder exercir aquest ofici. L’autoritat per exercir el control sobre els llibreters recaigué en mans de la Universitat i ja va ser donat pels reis de França, entre ells, Felip II d’Orleans.
Una curiositat a ressaltar és que el reglament esmenta l’existència als establiments de llistes amb els preus fixats i visibles dels llibres. Sens dubte es tractava d’un veritable monopoli, amb un nombre determinat de llibreters i amb el control per la Universitat. El 1485, Carles VIII, finalment va reconèixer que l’ofici de llibreter no era suficient per viure i va permetre que exercissin altres professions (entre elles, la de notari).
La invenció de la impremta i la seva ràpida introducció a França va alterar el comerç del llibre. A París, llibreters, impressors i enquadernadors convivien al voltant de la Universitat, tal com indicava el reglament d’aquesta institució. Entre 1537 i 1557 aparegué la figura d’una dona, Charlotte Guillard, llibretera impressora. Era la vídua dels impressors Berthold Rembolt i Claude Chevallon, i administrava la llibreria Soleil d’Or de París. L’any 1547 va declarar que la seva llibreria contenia 14.000 volums, tot un exemple de prosperitat. Hem de dir que les dones no podien ser llibreteres ni impressores. Per ser exactes, estaven excloses de l’aprenentatge i de ser propietàries. Hi havia una excepció: les vídues dels impressors o llibreters sí que podien continuar amb el negoci.
De ser un comerç inicialment local, a poc a poc els llibreters ampliaren el seu crèdit i el seu abast, més enllà de les fronteres. Van aparèixer les fires anuals de venda de llibres, com la de Lió, que celebrava quatre fires a l’any. El comerç entre llibreters de París i de Roan amb llibreters de Venècia, Florència, Portugal i Espanya es va anar introduint i normalitzant en el segle XVI.
Roan, Bordeus, París... comptaven amb molts editors i llibreters, i això va originar l’aparició de gremis per oficis. Aquestes entitats regulaven les condicions per exercir de llibreter. Per poder ser llibreter calia obtenir el títol de mestre llibreter, cosa que suposava quatre anys d’estudi i aprenentatge i tres anys més de pràctiques. S’havia de realitzar un examen davant de la cambra sindical d’impressors i llibreters. Aquí tenim un petit exemple de preguntes realitzades l’any 1782 en aquest examen: «Què és la bibliomania?», «Què diferencia un llibre falsificat d’un llibre original?», «Llibres prohibits, qualitats d’un bon llibreter...». Per presentar-s’hi calia una sèrie de requisits: haver complert vint anys, ser francès, catòlic, amb bona moral, tenir coneixements bons de llatí i saber llegir el grec.
En un decret de Napoleó (1810) hi ha una clara referència a la censura. Es determinà que serien els llibreters i els impressors els responsables del contingut de qualsevol publicació. També en aquest temps aparegué la patent per exercir l’ofici, i arribà a haver-hi un nombre fix d’impressors autoritzats a París.
Amb la caiguda del règim napoleònic es produí la caiguda de la censura, i això donà lloc a una ingent publicació de cartells i pamflets polítics. La patent va ser suprimida l’any 1870 (seixanta anys després de la seva implantació). A partir d’aquell moment, l’ofici d’impressor i llibreter quedà supeditat a una declaració del Ministeri d’Interior. Això també desaparegué amb la llei de 29 de juliol de 1881, anomenada de llibertat de premsa. L’article primer d’aquesta llei deia que els impressors i els llibreters eren lliures.
El segle XIX, amb la Revolució Industrial, també incorporà canvis en el món de les llibreries. A les grans ciutats augmentaren considerablement. Van aparèixer les lectures gratuïtes a les mateixes llibreries. També, les llibreries especialitzades: llibreries jurídiques a prop de la Sorbona, llibreries de medicina a prop de l’escola de Medicina, les religioses, de teatre... També va ser un bon moment per a l’especialització en llibres antics o rars per als bibliòfils.
Els venedors ambulants que havien jugat un paper necessari en zones de muntanya o empobrides (Pirineus, Alvèrnia, Delfinat, Savoia...), a principis del segle XX anaren desapareixent. L’any 1849 hi havia 3.000 venedors ambulants, i l’any 1870 ja s’havien reduït a 900.
Una altra figura important van ser el gabinets de lectura, establiments on, a canvi d’una petita quota, s’hi podien llegir diaris i revistes, així com obres literàries antigues i modernes. L’any 1820 se’n podien trobar 400 a París, però a partir de 1850 començà a declinar la seva existència per l’afluència més gran de llibres.
L’any 1853 Louis Hachette instal·là llibreries a les estacions de tren i, a finals del segle XIX, van ser els grans magatzems els que van llançar-se a l’aventura de la venda de llibres. Al segle XIX l’ofici d’editor i el de llibreter es distanciaren progressivament. Això comportà noves pràctiques comercials, entre elles, la figura del preu aconsellat.
L’any 1891, més de 800 llibreters van decidir agrupar-se per tenir un sindicat semblant als que ja existien a Suïssa o Alemanya. Altres fets destacables en el món del llibre a França foren l’organització, per part del sindicat de llibreters, de «Jornades de Llibres» entre 1931 i 1937. L’aparició dels clubs de llibres, a partir de 1946, que va ser motiu de preocupació entre els llibreters. El 1953 va aparèixer el llibre de butxaca, realitzat per Hachette. L’aparició de llibres a tots els supermercats i hipermercats, tractats com un article més, també és remarcable.
L’any 1976 van aparèixer a París, Marsella i Lió llibreries feministes. Eren llibreries que difonien llibres escrits per dones i alhora van ser centres de trobada d’estudi i lectures. Finalment, l’any 1981 aparegué la Llei Lang, la denominada del preu únic del llibre: els editors establien un preu per a cada llibre, que marcaven a la seva part posterior. Les llibreries tenien prohibit vendre els llibres amb un descompte superior al 5 % del preu de l’editor. La Llei Lang va ser promulgada per la pressió dels petits comerços de llibres, que temien la competència de les grans superfícies. Aquesta norma va ser portada fins i tot a la justícia europea.
L’epíleg del llibre està destinat a parlar del llibre electrònic i acaba fent una reflexió sobre el fet que Internet no ha fet desaparèixer el llibre físic de paper, però ha provocat que els llibreters es reinventin i donin nous serveis per diferenciar-se de les llibreries purament virtuals. Mantenir el contacte amb els lectors, ajudar en la tria, aconsellar... aquí pot radicar tota la diferència si es treballa amb passió.
Aquest llibre podria formar part d’alguna assignatura amb lectures recomanables i necessàries en estudis de formació de llibreters, editors, bibliotecaris... El llibre conté una ingent informació i ens va descobrint l’evolució dels oficis, però no deixa de costat els problemes i punts de tensió recurrents d’aquesta professió: la competència «il·legítima», el preu del llibre, el transport... Són els mateixos problemes que tenen els llibreters actuals.
I finalitza amb la recurrent, però no irreal frase que diu que la diferència la marca la passió que té el llibreter en el seu ofici.
Francina Navarro Bastidas
De la 3a promoció de l'Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari