Weldon, Fay. ¿Por qué nadie publica mi novela? Pról., Sandra Roderiks; trad., Martín Schiffino. Madrid: Círculo de Tiza, 2019. 175 p. ISBN 978-84-949131-7-4. 20 €.
Fay Weldon (Birmingham, 1931) és una de les escriptores més populars en llengua anglesa, amb més de 30 novel·les publicades, i guanyadora d’importants premis literaris. A les seves obres hi surten dones compromeses, lluitadores, sempre des de l’humor i la provocació. A ¿Por qué nadie publica mi novela? s’analitza com ha de funcionar una obra, com s’ha d’escriure i quines coses s’han d’evitar per tal que, finalment, es publiqui i tingui el vistiplau dels agents literaris i editors.
Lluny de ser un manual, el text es basa en experiències pròpies, dona consells per obtenir una bona obra i indicacions sobre el que no s’hauria de fer mai, amb una gran dosi d’humor. L’objectiu és proporcionar consells al futur escriptor i treure ferro a una tasca que, moltes vegades, esdevé feixuga. Estructurat en cinc parts, el llibre vol ser una guia per al futur autor. El pròleg està signat per una agent literària, que resumeix el que vindria a ser la feina de les persones més importants en el procés de publicació d’una novel·la.
La primera part desenvolupa, en un to força irònic, els apartats a partir dels quals giraran les indicacions per als desesperats autors.
- Pobre de tu. Oblida el que t’han dit i analitza per què va sortir malament i van rebutjar el teu llibre.
- Per què van dir que no. Aquí, Weldon aporta els punts clau d’un rebuig editorial:
- És avorrida. Has de demostrar qui ets realment.
- Res a dir. No es diferencia de les altres.
- L’estructura no és bona. Has de fer un experiment científic (Quod erat demonstrandum-QED) i ordenar-ho.
- Massa antiquada. Han canviat les percepcions dels personatges i els estils.
- No té ganxo. No et preocupis gaire.
- Crida a la controvèrsia. Hi ha canvis socials que hauries de justificar.
- El resum no explica bé la novel·la. Has de fer un bon resum, que inclogui el gènere, per què l’has escrit, el mercat potencial i altres particularitats, tot resumit en una pàgina.
- Excés de frases maques. Poca trama? Massa pàgines que no expliquen res.
- Com que inculte? Com s’atreveixen? Mal escrit i moltes faltes. A l’edició que llegim, curiosament, hi ha algunes errates...
La segona part de l’obra de Weldon es centra en les maneres per solucionar el que ha passat, on el futur aspirant a escriptor té diverses opcions: romandre desil·lusionat la resta de la seva vida o decidir tirar endavant. Si es tria la darrera opció, la feina haurà valgut la pena i podrà escriure una altra novel·la o reescriure-la de nou.
I, partint d’aquesta base, l’autora destaca les regles per escriure o reescriure una novel·la a la tercera part del llibre, que es podrien resumir en:
-Buscar temes en comú amb el lector, fer-se’l amic.
-Respectar el lector i evitar que perdi el temps.
Els autors tenen el control dels personatges i de les accions que realitzen. Com diu Weldon, «recompensa els bons, castiga els dolents i hauràs imposat almenys una mica d’ordre tranquil·litzador en un univers caòtic».
Cal tenir respecte per l’ordre cronològic, no s’han de fer servir oracions o textos que no aportin res, millor que els diàlegs siguin breus i el discurs, interessant.
Weldon remarca constantment la importància de l’agent literari (generalment dones), sempre interessat a saber a quin gènere pertany la novel·la i el mercat potencial al qual va dirigida. I per explicar això és prioritari observar concisió i brevetat i crear una bona sinopsi del que serà la nostra obra.
Al capítol de preguntes i respostes freqüents hi ha un resum del llibre en forma de diàleg. Torna a parlar de la «Declaració còsmica», l’oració que resumeix la veritat universal, que expressa la intenció de l’autor i que, moltes vegades, encapçala la novel·la. I posa alguns exemples, com ara «Todas las famílias felices se parecen, las desdichadas lo son cada una a su modo», la frase inicial d’Anna Karènina, de L. Tolstoi. També recomana que, si no es té un tema, es poden fer servir sentències llatines, com Exitus acta probat (el fi justifica els mitjans) o Video et taceo (ho veig, però callo), per desenvolupar una bona trama.
En aquesta part resumeix allò que més han de vigilar els futurs escriptors quan fan una novel·la: l’estructura, els diàlegs, la creació d’un personatge real amb defectes i problemes, el gènere literari, la manera com es dirigeix al lector i quin propòsit té la novel·la. L’autor ha de ser capaç d’examinar i corregir, suprimir el més superflu i dosificar el material per utilitzar-lo en altres novel·les. I, com a bona feminista, dona un bon consell: evitar que les dones facin totes les preguntes i els homes tinguin totes les respostes.
Finalment, a l’últim capítol, anomenat justament «Final», presagia que el gen de l’escriptura seguirà existint. I que l’escriptor, com el delinqüent, sempre ha estat a la base d’una piràmide invertida, on la feina és el bé suprem. Així, el delinqüent dona feina a policies, fiscals i advocats, i l’escriptor a editors, redactors, llibreters i professors, entre d’altres. Com assenyala l’autora a la darrera frase, «Ho haurien d’agrair, no a l’inrevés!».
En definitiva, una obra amena i divertida, sense pretensions, però amb la intenció d’ajudar els futurs escriptors, assenyalant els errors més comuns i com es poden resoldre, sempre des d’una perspectiva útil i pràctica.
Lali Salom
De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari