Huxley, Aldous. Si mi biblioteca ardiera esta noche: ensayos sobre arte, música, literatura y otras drogas. Sel., pról. y trad., Matías Serra Bradford. Barcelona: Edhasa, 2020. 443 p. (Pocket Edhasa; 529). ISBN 978-84-350-2195-1. 9,95 €.
El passat octubre de 2020 va reeditar-se un dels llibres de referència per comprendre la figura de l’escriptor Aldous Huxley (1894-1963): Si mi biblioteca ardiera esta noche. Aquest recull d’articles i petits assajos recopila anys d’opinions, idees i pensaments que tenen molt en comú amb les seves obres de ficció: avui en dia, segueixen molt vigents.
Marcat des de la seva adolescència per una ceguera temporal de 18 mesos que el deixaria afectat per sempre, Huxley va ser un privilegiat estudiant a la prestigiosa escola Eton a prop de Windsor. Amb només 22 anys publica la seva primera obra, The burning wheel, una col·lecció de poemes. La seva carrera és molt heterogènia, i l’autor mostra la seva versatilitat combinant poesia amb prosa, ja sigui en forma de conte o de novel·la, sense oblidar l’assaig, que és el que ens porta a Si mi biblioteca ardiera esta noche.
Huxley té el poder de parlar de temes que interessen amb una visió de futur que genera debat també avui en dia. La seva obra més coneguda, Un món feliç, de 1932 (Labutxaca, 2010), explorava una realitat alternativa en la qual les drogues ennuvolen el judici dels habitants de la societat, que ja no es pregunten si són feliços i deixen que sigui el govern amb les seves armes qui ho decideixi tot.
L’elecció del títol no podria ser més encertada: un article de 1947 en el qual l’autor parla directament de què passaria si la seva biblioteca es cremés i del procés de començar de nou amb aquells llibres que no podrien faltar a casa seva. Lamentablement, la ironia el va perseguir, i al maig de 1961, la seva casa a Los Angeles va cremar, incloent la seva biblioteca personal, epistolari i manuscrits ‒un fet que ens recorda la importància de la tecnologia i de la preservació digital en el món actual‒.
La influencia de Huxley en la societat va propiciar l’arribada d’aquesta recopilació que donava visibilitat als articles més importants de la carrera de l’escriptor, que tracta temes de tot tipus, sempre mantenint una visió molt propera a la realitat i fins i tot amb un peu posat en el futur. Bé es podria dir que Huxley és una espècie de Jules Verne de l’antropologia, anticipant accions i esdeveniments històrics en base al comportament de la societat i de les persones individuals. Els més atrevits faran servir la paraula màgica «profeta».
El que fa més especial aquesta recopilació és la cura amb la qual s’organitzen els articles. Lluny dels ordres cronològics, en aquesta ocasió són els temes els que marquen el ritme de lectura, i d’una manera molt encertada. A banda de la introducció, «a mode de nota preliminar» per part del traductor de l’edició, l’escriptor argentí Matías Serra Bradford, el llibre es sustenta sobre quatre grans blocs temàtics, que sempre s’inicien amb la paraula «sobre…» seguit de la temàtica en qüestió: l’assaig, les drogues, la literatura i l’art. Si bé és important reconèixer que la quantitat d’articles sobre l’art de l’assaig i les drogues és bastant concís (en total sumen sis), el gran pes del llibre es troba a les altres categories: la literatura i l’art. No dubtem que Huxley considerés la literatura un art, però imaginem que la decisió per crear aquesta separació es deu justament al contrari: la literatura és tan imprescindible en els seus articles que mereixen una menció a banda.
L’autor no té problema a abordar els temes de la seva obra més important a l’article «Un mundo feliz revisitado». Una altra connexió amb el present: la moda de les reunions de sèries i pel·lícules de fa dècades, apel·lant a la nostàlgia dels consumidors per recordar vells temps. Huxley ho va fer molt abans, reflexionant més de trenta anys després sobre l’impacte de la seva obra i la pregunta més rellevant: s’han complert les seves profecies?
Com tot bon escriptor, abans és lector, i això és palpable en tots els articles dedicats a la literatura, ja sigui criticant una suposada llista dels 100 millors llibres del món o desmitificant el concepte de best-seller. També dedica articles a figures de renom com Proust, Balzac o Baudelaire i, sobretot, es fa evident la seva passió i defensa màxima cap a una disciplina com és la filosofia.
La resta de reflexions sobre el món de l’art inclouen la pintura (El Greco, Goya) i especialment la música, una de les passions de Huxley. Des de la relació de la música amb els llibres, els museus o la política fins a referències a autors clàssics com Beethoven, Bach, Händel, Brahms o Mozart. També aborda el tema de la música mediocre, entenem que perquè són titulars i opinions que generen debat, conflicte i venen diaris. De nou, una altra referència que no ha envellit gens i que podem viure avui dia a la premsa digital. Avui això s’anomena «clickbait» o «pescaclics».
A banda de la música i l’art, Huxley no tremola en parlar del concepte d’art «mediocre», sobre els crítics d’art o la religió. De nou, temes que avui dia continuen essent motiu de debat i discussions.
Aquest recull d’opinions d’Aldous Huxley és honest, directe i escrit des de la passió de l’escriptor. No es trobaran mitges tintes, sinó afirmacions personals, recomanacions específiques i idees molt avantguardistes que ens faran revisar un cop rere l’altre si la data de l’article és real o una errata.
Huxley té el talent d’escriure de forma atemporal. No només en la forma, propera i natural, pensada per al gran públic, sinó en les idees contemporànies i que generen qüestions en l’era de la globalització i l’Internet. Parlar de llibres sobre música l’any 1923 i veure que el contingut ha envellit més aviat poc és tot un mèrit per a un escriptor que va viure la seva època d’esplendor fa prop de cent anys i que ja fa gairebé 60 que ens va deixar.
La literatura ha de ser pròxima, propera, i fàcil d’entendre, perquè pugui arribar al màxim nombre possible de lectors. Especialment, textos com els de Huxley, que plantegen realitats sorprenentment actuals i que poden estimular el pensament dels més joves amb un tipus de lectura elevada però no classista.
A la introducció del llibre es fa referència a una opinió de Clive James sobre els assajos de Huxley que resumeix a la perfecció el que ens podem trobar a Si mi biblioteca ardiera esta noche: «llegir en seqüència els assajos d’Aldous Huxley és com inscriure’s a la universitat somiada». No se m’acudeix una millor manera de recomanar la nova edició d’aquest clàssic que, juntament amb Un món feliç és la millor introducció a un escriptor que va marcar i segur que encara marcarà moltes més persones al món.
Enric Zapatero
Consultor documental i gestor de continguts digitals a NUBILUM
Afegeix un nou comentari