Bythell, Shaun. Seven kinds of people you find in bookshops. London: Profile Books, 2020. 137 p. ISBN 978-1-78816-658-4.
Internet és infinit. I ho afirmo després d’haver-hi posat només un moment la punta d’un dit per fer una recerca (una vegada més, ai las!). Com si fos un modern i poderós Caribdis, m’ha xuclat a l’acte i m’hi he passat una hora sense adonar-me’n, saltant de pàgina en pàgina fins que el seny ha aconseguit vèncer la rauxa i me n’he pogut escapar. Pretenia documentar-me sobre Shaun Bythell, un llibreter de vell que acaba de publicar Seven kinds of people you find in bookshops (Set tipus de persones que trobareu a les llibreries). Aquest és el tercer llibre d’humor que ha escrit sobre el seu ofici i el nostre. Aquí se n’ha editat –en català i castellà– només un (Diari d’un llibreter), que ha sortit ressenyat en aquest blog i hi apareix citat en dues entrades més.
Bythell té una llibreria de vell –la segona d’Escòcia en quantitat de llibres– a Wigtown, un poble perdut a la seva costa oest, de cara a Irlanda, que té disset llibreries de vell i, per aquest motiu, pot proclamar amb orgull que és una de les Book Towns britàniques. Vaig quedar estupefacte sobre la quantitat de llibreries existents en aquesta població de menys de mil habitants, i és quan la troca es va embolicar i em vaig embrancar per les xarxes.
Existeixen bastants Book Towns repartides per tot el món i en la seva llista destaquen França amb vuit membres, el Regne Unit amb sis i Espanya amb també sis, de les quals cinc són a Catalunya. Déu meu!!! Però, quan miro quantes llibreries tenen, descobreixo que a Urueña (Valladolid) n’hi ha set (abans onze), però a Bellprat (!?!) sis, a Cervera trenta-quatre, a Montblanc trenta-dos, a la Pobla de Segur trenta i a l’Escala trenta-sis. Mare meva!!! Llavors va ser quan, ben marejat i desorientat, vaig deixar de voltar per les galàxies i em vaig centrar en el llibre que m’han encarregat comentar.
Consisteix en una classificació humorística dels seus clients i es podria extrapolar segurament a la majoria de llibreries. El seu autor juga a ser molt rigorós perquè imita la taxonomia que Linné va inventar per classificar els éssers vius i el llibre està escrit amb elegància i naturalitat. Considera que existeixen set gèneres de clients, cada un dels quals disposa del seu capítol corresponent i, fins i tot, els aplica una nomenclatura en llatí: Peritus, Familia Juvenis, Senex cum barba, Homo qui maleficas amat, etcètera. Al seu torn, cada gènere es divideix en quatre o cinc tipus diferents, també amb la seva pròpia nomenclatura en llatí. Forma així un arbre d’unes trenta branques per on podrem passejar, remenar i tafanejar.
Els països llatins no acostumem a tenir gaire producció humorística. Ens agrada més el drama i, si ens topem amb una tragèdia, encara hi suquem més pa. Ho atribuïm al bon clima, a una cuina excel·lent o a la lluminositat imperant en aquesta zona climàtica. No necessitem animar-nos perquè som molt feliços i, amb permís del coronavirus, podem sortir sovint a passejar, prendre l’aperitiu en una terrassa o, a les nits, beure una copa a la llum de la lluna o les estrelles. A més, com que som de cultura catòlica, si cometem un pecat, ens en confessem i fora mals rotllos.
En canvi, en aquests països nòrdics (pobrets!) s’hi passa molt fred, han d’estar sempre tancats a casa i el farcell de la culpa pels seus pecats que arrosseguen tota la vida els rosega l’ànima. Per tant, necessiten una mica d’humor que els distregui, reconfortio consoli. Els britànics en són els reis i en tenen una llarga tradició, inclosos els escocesos que, generalment, pertanyen a esglésies tan puritanes com la presbiteriana.
Bythell reconeix diverses vegades que depenem dels nostres clients i, malgrat això, la seva classificació és, fins a cert punt, cruel. Explicar que n’hi ha de pedants o pesats, que un de barrut pot deixar el nen entretingut a la secció infantil i anar-se’n a fer una gestió o que, fins i tot, algú s’hi tira pets subreptíciament no és una broma gaire subtil ni és cap novetat per a un professional. Corre el rumor que als britànics els agraden certes pràctiques eròtiques bastant peculiars o potser els clients de les llibreries de vell agraeixen ser fuetejats de tant en tant.
A les llibreries de nou, generalment preferim fer-nos amics dels clients, però no només per qüestions econòmiques o comercials, sinó perquè ens expliquen i ensenyen moltes coses, és agradable intercanviar-hi comentaris i, com que són persones com nosaltres, creiem que cal ser comprensiu amb els seus defectes, ni que sigui per allò de l’ull, la palla i la biga. I, si som empàtics, Amazon ja ens pot venir al darrere amb un pa calent!
El llibreter escriptor es deu haver adonat que ell tampoc és perfecte i, al final del llibre, hi afegeix un capítol extra, dedicat al gènere dels Operarii, el personal, però només parla dels que treballen a la seva llibreria, ell mateix inclòs, i hi és molt més comprensiu. I si, en el pròxim llibre que publiqui, ens proposa una classificació igual de minuciosa dels llibreters?
Quan meditem sobre el llibre i la lectura i ens posem metafísics, la imatge tòpica de la llibreria ideal que ens ve al cap és de tipus anglès amb prestatges de fusta, butaques pels racons, escales que grinyolen, alguna catifa arnada al mig del pas i un llibreter que no té res més a fer que parlar de llibres excelsos amb la clientela o intercanviar-hi una correspondència decadent i llagrimosa. I això només ho saben fer els llibreters de vell, que sempre han mantingut aquesta aura. Per atzar, mentre redactava aquesta ressenya, he llegit en un diari barceloní un article que corrobora la meva teoria i podeu llegir aquí.
Els llibreters de nou, en canvi, hem d’obrir paquets de novetats i reposicions, fer les devolucions, controlar albarans, repassar comandes de clients, avisar-los que ja els ha arribat la seva, organitzar actes, pagar factures, reclamar abonaments, etcètera; en fi, tocar de peus a terra i, per això, no hem aconseguit tenir la imatge idealitzada dels nostres col·legues. En el seu llibre, però, Shaun Bythell retreu sovint als seus clients –de qualsevol dels seus tipus– que se li lamentin dels preus dels llibres, o sigui que també toca de peus a terra. I potser jo faria igual que ells, si em diguessin alguns dels preus escandalosos que se’n demanen a vegades per Internet.
Però no ens espantem: el món del llibre, per sobreviure, sempre s’ha aliat amb qualsevol progrés tècnic: l’últim –la digitalització– hi va provocar una autèntica revolució, tant en el ram de la impressió i el disseny com en el de la gestió d’editorials, distribuïdors i llibreries. La primera cosa que es va vendre per Internet van ser els llibres i, hem de reconèixer que moltes llibreries ens hem salvat de la crisi de la covid gràcies a les comandes que hem rebut a través de diverses webs. Per tant, les xarxes també tenen coses bones.
Els llibreters, siguem de nou o de vell, hem d’aprofitar qualsevol eina per conèixer idees noves i aprendre dels altres. Quan m’he despistat per Internet ara fa una estona, hi he descobert per atzar una web japonesa –el Japó sempre ens descol·loca– que es diu Book and Bed, amb quatre llibreries que tenen llits on deixen dormir-hi. Caldrà estudiar-ho... Tot i així, de tant en tant hem de saber tancar l’ordinador per llegir una bona estona, treballar una mica... o conversar amb un client!
Josep Cots
Llibreter sènior de Documenta
Afegeix un nou comentari